de vermuts vermells i generosos, bars i fologüers

El millor dels blocs són els blocaires, em repeteixo lleugerament -ho sé- però hi ha veritats que millor repetir i llençar a la cara d'entrada, a calzón quitao i amb reiteració.
Avui he tingut vermut vermell i generós amb lacuinavermella i cuinar és generós. Es a dir, i centrant-nos en el substancial: amb la Txell, en Kike i el Manel.

Hem fet un vermut en un bar de plaça. Un lloc on parlar llargament de les nostres alegries i preocupacions. El mestre Puyal segur que tindria una bonica expresió ben culta i nostrada per a descriure-ho -cal esmenar la parla-. Però jo que sóc un humil servidor del byte educat en la facultat de Física simplement ho puc descriure com el lloc més adhient.

Per que a veure, ara que ja ha passat la tecno-moda, i lo veritablement emocional torna a ser alló que ens fa somriure el cor. Ara que per a sentir-se afortunat de prendre una tapa no fa falta dipositar amb fervor les natges sobre una cadira de disseny signada per un dels protagonistes del Barcelona Fashion Week. I encara diria més: ara que la crisi ens té convenientment agafats per l'escrot econòmic -i apretant la filla de puta-...

Ara descobrim que el bar de sempre on prendre els seitons en vinagre i les patates braves és una joia que  cal conservar!!

I mireu, més val tard que mai. Però #nomejodas.

I també aquells que mai veu perdre les vostres essències vagi per endavant les meves disculpes. Generalitzo, o sigui, m'equivoco. Però no en lo substancial, perque el cert és que la nostra existència de nous rics ha decaigut des del cel dels estels michelinians al terrenal gastrobar. I cap problema amb els bons gastrobars, però encara hi ha tot un món que no només cal redescrobrir, un món que cal conservar.
Una dècada i mitja per l'ascens i la caiguda dels nostres obscurs desitjos gastronòmics com el recorregut vital d'aquell heroi psicodèlic: Ziggy Stardust.

Tot un sector gastronòmic que curra sobre planxes en cuines acalorades ens espera amb els braços oberts. I en aquest sentit vull també destacar i afegir-me amb tota la humilitat del món a la iniciativa fantàstica de Roberto el pingue i la seva campanaya "Hagamos algo. #fologüers" per a la reivindicació dels racons on l'autenticitat no és que es recuperi: és que mai va marxar.

Al matí de somriures i vitamina D que ens ha regalat la vida li poso una mica de música per acabar. Una cançoneta del Ziggy, el crack que tocava la guitarra amb l'esquerra i que com manen els cicles de la vida va tenir el seu ascens i la seva caiguda. Tots caurem, es inevitable. Però millor fer-ho en bona companyia i un bon vermut :)