de llibre 100% comestible.

Si fa temps que ja podem imprimir els nostres pastissos i galetes amb tinta comestible, també era una qüestió de temps que algú decidís 'imprimir' un llibre 100% comestible. 100%, aquesta és la gràcia del tema.
D'amants del llibre compulsius n'hi ha una pila repartits per el món i jo en conec alguns. Es posen palote amb la celulosa!

Aquest llibre però no està fet amb pasta de paper sinó amb pasta de blat dur. És una lassanya en la que a cada capa li han donat el format de full del llibre i han impres el contingut del mateix. No es que la cosa doni per a molta extensió literaria i els tipus de lletra són escandalosament grans. Però la idea és atractiva: si en Carvalho cremava els llibres com a homenatge quan necessitava encendre la ximeneia, nosaltres podriem fagocitar-ne un! No eres lo que comes? Doncs si això no és cultura que baixi Escoffier i jutgi :D

La idea  és de la editorial Gestenberg (alemanya) i la agència creativa Kolle Rebbe Form und Entwicklung. És un producte real, o sigui que realment era un llibre 100% llegible i 100% menjable. I dic 'era' perque la primera edició està completament esgotada tot i que a la seva web podeu mirar de reservar ja exemplars per a la segona edició que estan preparant. I a partir d'aquí s'obren un munt de possibilitats idiotes però divertides: llibre negre amb tinta de calamar per a novel.la negra, amb les pàgines de la lassanya tacades de color rosa per a 'Corin Tellado special edition' i un recobert amb làmines d'or per a horteres ostentosos 'new rich russian edition'.

Ara que el que compta al final és si li fots una bona recepta a la lassanya. Jo ja tinc gana.

de winter is coming

de sorteig: Taller amb Ada Parellada

Atenció, sorteig de 3 invitacions per al proper taller de blocaires i presentació del nou llibre d'Ada Parellada: 'La cuina del Semproniana'.

Amb motiu dels 25 anyassos que fa el restaurant dels colors i els sabors l'Ada ens presentarà el proper 12 de Novembre al Rtnt Pla dels Àngels el llibre de les seves icòniques receptes (em pregunto si estarà també la recepta del Delirium tremens de xocolata...). Ho farà mitjançant un taller pràctic per a blocaires on els assistents prepararan algunes de les receptes del llibre (i al acabar ens les jalarem! que és també una gran final pràctic al taller pràctic).

A través de Gastroblocaires tenim tres invitacions a sorteig per a assistir al taller! Us hi voleu apuntar?

Deixeu un comentari en aquesta entrada apuntant-vos i el proper dijous dia 1 de Novembre farem el sorteig entre aquells blocaires que us interessi!!

de garrons al Oporto, colàgen familiar.

La tieta Mari és referent en moltes coses. De les més importants en gran mesura, i també de les més saboroses. És el que passa amb les persones valuoses: que t'influeixen en molts àmbits de la vida. Sobre la categoria concreta del comercio i del bebercio és culpable d'haver cuinat per a tota la familia sopars de Nadal originals i sofisticats.
Culpable entre altres coses doncs, d'una part de la nostra afició i dèria per la bona taula.
La sentècia és.... agraïment etern.

Avui ens ha reunit a la seva taula per compartir un diumenge de sol i familia, al voltant del seu mitic salmó curat i una guisat de codillo al Oporto que quitaba el sentío i feia caure la llagrimeta del paladar.
Emoció a tope en una suau textura de proteina melosa. Colàgen en salsa, amor sin hueso, la familia a les carns.


Codillo al Oporto / Garrons al Oporto

Ingredients per a 4 persones:

2 garrons/codillos cuits
10 alls
6 escalunyes (o dues cebes de Figueres)
2 patates
2 pomes
Una mica de maizena
Mantega
150 ml de llet evaporada
750 ml d'Oporto
Aigua
Sal, oli d'oliva verge extra i pebre

Procediment.

Desossem els garrons (si no son cuits, els haurem de coure es clar)
Piquem les escalunyes i les sofregim juntament amb els alls, quan estan fets hi afegim els garrons. Banyem amb l'Oporto i ho coem 25 minuts.

Treiem els garrons i triturem la salsa. La colem per assegurar que quedi fina i li donem el punt d'espessor amb la maizena (diluim la maizena en aigua freda i afegim de mica en mica barrejant amb la salsa fins que estigui lligada).

Bullim les patates i les passem per el passapuré. Salpebrem el puré de patata i reservem.

Saltem les pomes pelades i tallades a daus amb la mantega, quan estigui daurat afegim la llet evaporada i ho cuinem uns minuts. Aquestes pomes les afegim al puré de patata.

Finalment servim els garrons acompanyats del puré amb patata i poma. Gallina de piel.

de foto-gastro-geometria

No estic gaire segur de que sigui art, tal i com jo entenc l'art.
De fet no estic gaire segur de gaires coses a la vida fora, de que les millors croquetes del món les fan les nostres àvies. Soc un simple home de ciència i no tinc gaire autoritat en la materia artistica, com tampoc la tinc en materia de restaurants estrellats -això darrer per culpa de ser un simple home pobre, heh!-.

Tot i això m'atreu el tema. La bellesa que puguin devorar les nostres retines i mastegar les nostres neurones és dels pocs patrimonis que en la meva opinió val la pena acumular. Si pot ser, amb desig de salvatge capitalisme. Amb codícia, com més bellesa millor.
Per això sempre observo amb curiositat les propostes creatives que tenen com protagonista la cuina o els aliments. Em perdonarà l'estimat lector la introducció egocèntrica, el blog es lo que tiene.

L'artista turc sakir gökçebag crea aquestes fotografies de temàtica geomètrica amb elements vegetals. Sense manipulació digital de la fotografia, per a que tingui una certa gràcia: simplement tallant i estudiant meticulosament angles i posicions.

Com us dic, no em sembla gaire artístic però sí em sembla molt maco i decoratiu.

Via designboom

de recomanació sabatina: granel

Avui al 365bcn.com una recomanació que em va arribar via Roger Compte, la tenda Granel on podem tornar a comprar a pes multitud d'ingredients que normalment a les receptes apareixen com '20 grs de piñones' o '60 grs de copos de avena'.
Bé, el cuidat disseny de la tenda i la elegant presentació de la oferta allunya instantàniament qualsevol temptació de considerar aquest retorn al granel com un tic de posguerra.

Hem comprat paquetets d'ingredients en blisters per sobre de les nostres possibilitats?

Mentre ho decidim us diré que per fi he trobat on comprar l'arrós salvatge que fa tants anys que veig preparar en forma de 'crispetes d'arrós' als grans xefs creatius per la tele. Paquetet i cap a casa.
En realitat la falaç pregunta sobre si la compra a granel és una re-evolució o un tic de posguerra té una resposta evident. Ningú pensa en que desapareixeran els linials dels nostres supermercats i haurem de tornar a comprar a pes tots els ingredients, com sempre és habitual el millor és saber extreure'n el millor dels dos móns i que convisquin les dues ofertes.

Podeu consultar el texte original de la recomanació clicant AQUÍ o a la foto superior. I agrairé si ho feu i li doneu al 'me gusta' o al twitter o google+ (sí, un cop més pasando el cazo :P)

Granel
Calle Puigmarti, 11. Barcelona  [MAPA] | ☏ 93 210 28 46
http://granel.cat/

de gastromonsergues de disseny (hardcore)

Cinc invents que no ens canviaran la vida, entre altres coses perque probablement abans caurà un meteorit com el que va encongir la tita dels dinosaures fins a fer-los extingir que un camell entri per el cap d'una agulla portant un estri d'aquests a la meva cuina.  

Alguns estan al limit del esnobisme estètic. I no ho dic pas com a crítica, perque per exemple qui no voldria una cafetera bolet que et llegeix les petjades dactilars i et prepara el café personalitzat? I a més a més et canta el futur segons les linies de la ma, miarma. Potser és massa tonteria per a que una cafetera et reconegui i  recordi la teva configuració ideal per a un putu café, però no em direu que no és mona.
Item plus, estimada lectora femenina, imagina en George Clooney al costat i digue'm si no t'ho portaries cap a casa.

I no oblidem el spummy, que és un espumejador en color blau que sembla un pot de colònia de les de Lulú Oui?!? C'est moi?!? Em falta la mossa que busca a Jaques. Que fa? Doncs fa escumes. Que no et sembla prou?

I qui vol tastar els seus guisats amb una cullera? Tú? Ets un anticuat!! Carroza!! Caravana!!  Mereixes les cremades a la llengua. Ara el que es porta es fotre el taster dins el menjar i que el Ipad et digui si està salat, picant o li falta ese punto que tu y yo sabemos. Només li falta vibrar per a ser l'estri perfecte.

Com que parlem de tecnologia culinaria, la cuina molecular i el sant cristo gros Adrià han de sortir per alguna banda. I sinó mireu aquest estri 'cuinador molecular' (literalment és el nom del catxarro) que sembla que et cou unes olivetes en aigua d'una forma molt segle XXI. Deuen estar boníssimes així bullides les olivetes.



Tot i que només té un botó, segurissim que fa moltes més coses, per exemple si li poses dins una mica de porexpan ratllat et pot servir com a bola de neu tipus Rosebud. Un gran estri si has de morir conquerint el món gastronòmic però amb un absolut buit existencial.

I acabaré amb el no menys espectacular plat que selecciona la música en funció dels ingredients que detecti amb els seus sensors ultramàtics. Una de les majors gastromonsergues de l'any, que haig de reconeixer m'agradaria tenir a ma per veure si em casca una de Metallica quan li foti a sobre l'arrós negre. Imprescindible.

Aquestes creacions post-evolucionistes i altres les podeu trobar en el concurs de idees de disseny que convoca Electrolux. Un aplauso para ellos, que coño, hoy me siento generoso.... un aplauso y medio!

Us deixo amb la recepta de l'arròs negre. Que es noti que és un blog de cuina, collons!!

d'olives caramelitzades al Celler de Can Roca (video)

Una nova entrega de recepta de Joan Roca, el català zen.

En aquest cas explicant com caramelitzen unes olives per a centrar el discurs i la benvinguda al seu restaurant. Un 80% dels clients del Celler de can Roca són extrangers, o sigui que la mediterranització simbòlica no està pas mal trobada. Es clar que aquesta dada del 80% de extrangers és com per a plorar. Només un 20% de clients locals.... esto sí que es una crisis de eurillos de plastilina.

Durant la ponència/presentació va explicar que tot i estar implicats amb el seu territori, ells defensen un model de cuina global i internacional. Amb ingredients de tot el món i  tècniques de totes les cuines, amb totes les aportacions tecnològiques possibles (va arribar a dir que les tenien totes) i aplicades amb un criteri lògic, no simplement perque les tenen. Respecte a això de l'aplicació lògica, podeu veure les raons per a usar el nitrogen liquid en el seu calamar a la romana de la entrada anterior, sense anar més lluny.

Em va agradar la seva franquesa al expresar-ho així, tranquil.lament i serena: Ells necessiten ingredients de tot el món per a executar la seva proposta gastronòmica. I més amb la clientela que tenen, va a afegir. Veurem si en Redezpi pot aconseguir també un llarg recorregut apostant per una cuina 'similar' però només fent servir ingredients nòrdics. Jo em segueixo quedant -en la teoría del pobretón que només mira i de lluny les dues cuines- amb els Roca, la veritat.

En tot cas, val molt la pena veure com treballen el caramel (màxim 140 graus per a que no agafi color) i el saboritzen amb pols deshidratada de oliva. Deshidratada per que? Doncs perque si afegim coses al caramel que continguin aigua aquest es desfarà ràpidament.

El punt principal és que la cobertura sigui el més fina possible. Com més fina, millor el resultat ja que no es formaran 'pegotes' de caramel que es quedin enganxats per la pinyata. Ja ho diu el mestre: si no ha de ser realment millor que la oliva sola, millor no ho fem.

de pastís de l'avia Maria

Un blog és personal, però quan aconsegueixes la implicació parcial de la familia creix una mica més i es fa més formós. Li surten els coloretes de salut, aquests coloretes que antigament dibuixaven els japos als personatjes com  la Heidi o el Marco. Ara ja no es porta el rubor saludable, on s'ha vist un gormiti amb coloretes.

Aquesta recepta era de la mare de la meva mare, i ens la feia sovint a les reunions familiars. Es a dir, que és una recepta amb records i memòria de familia. Tecno no ho és gaire, però emocional ho és a tope. A mi m'agrada molt la versió farcida de carn picada, però avui us porto la recepta estival. Que de fet no us la porto jo, perque en un impresentable atac de gandulitis he decidit fer un copiar-pegar del email que m'ha enviat ma mare amb la recepta... heh! que estamos de recortes!!

Pastel de la abuela María / Pastis de l'avia Maria

Ingredientes:
Patatas
caballa en aceite
tomate frito
pimientos asados
pepinillos aceituna
mahonesa

Se cuecen las patatas con sal y hoja de laurel.
Una vez frias se hacen puré.
Se extiende el puré como si fuera una sábana, en un papel film o en un paño de cocina húmedo.
Se extiende una capa de tomate, y se procede a rellenar.
Se dobla como una manga gitana.
Y se cubre de mahonesa, tomate y aceitunas.

de las piedras hacen panes.

Que un bibliòfil compulsiu et regali un dels seus llibres és un acte d'amor. Així que tinc entre les parpelles un bocí de l'ànima del guerrero colombiano, concretament un que es diu 'Viaje por la Cocina Española' de Luis Antonio de Vega (Salvat y Alianza Editorial, 1969).

Un llibre escrit en prosa del segle XX que a mi em sembla decimonònica. Jo crec que ja va neixer desfassat en aquest aspecte, tot i que estigui publicat en el tardo franquisme. És un llibre interesantíssim ple de receptes fantàstiques, algunes meravelloses i també de recomanacions de establiments que ja no existeixen o de descripció de receptes 'locals' que es presenten com la bandera de la cuina catalana i que jo mai he tastat.

Donat que tinc pocs dubtes de que soc català i per tant menjo catalanament, podria deduir que hem perdut part del nostre patriomi en les darreres dècades. Tot i que hi ha una possibilitat encara més probable: no conec prou la cuina del meu pais i necessito recorrer més les seves terres i taules a la recerca d'aquesta munió de plats que apareixen en aquest llibre. Que no son poques, i amb l'afegit que pertanyen a moltes zones diferents del terrunyu. Segurament una combinació d'oblit popular i també de desconeixement personal de la cuina de comarques desde el melic del cap i casal sigui una bona descripció de la situació actual.

Un exemple de les receptes i la seva redacció. Alerta al toc masclista de suposar que la lectora és una dona, signes dels temps. He dit signes, i no sinyes. Oi?

Callos a la catalana.

Callos a la catalana, que tampoco son nada deleznable. Varíe usted el menú familiar, señora, guisando este plato, paisano del Xic de la Barraqueta, que aquí tiene la fórmula, la cual, para su sapiencia culinaria, llevarla a la práctica será como coser y cantar.

Quinientos gramos de callos de ternera, quinientos gramos de patatas, cincuenta gramos de manteca de cerdo, diez gramos de piñones, diez gramos de almendras tostadas, una copa de vino rancio, dos tazas de caldo, cien gramos de cebolla, cien gramos de tomates, dos dientes de ajo, perejil, una hoja de laurel, un ramito de tomillo y azafrán.

 Foto merca2bellvitge.com

Cuando los callos están cocidos, se cortan a cuadros pequeños. Con la manteca , fríase la cebolla, trinchada fina, y añádanse el tomate, trinchado y pelado, la copa de vino rancio y los callos, sal , pimienta y nuez moscada.
El ajo, el azafrán, los piñones y las almendras, machacadas al mortero, se ponen en la cacerola con un poco de perejil trinchado, dos cucharadas de agua, el laurel y el tomillo, cociéndolo todo a fuego lento durante una hora.
Veinte minutos antes de retirarlo se echan patatas peladas, cortadas a cuadros pequeños, y se añade el caldo hirviendo.

La picada apareix dins la recepta dels 'callos' com a un fet que la diferència d'altres receptes de 'callos' igualment bones. La picada és una dels tres marcadors del ADN de la cuina catalana (segons el cuiner Isma Prados els altres dos serien el sofregit i el brou). Que ningú s'enfadi: no són elements endèmics catalans, els compartim amb altres. Però sí que ens defiexien molt bé.

També m'ha cridat molt l'atenció en el llibre de Luis Antonio Vega l'aparició del anomenat 'Pastís llemosín', que un cop llegida la recepta ha resultat ser un clafoutís acadèmic. No ho esperava trobar en un llibre descriptiu de la cuina catalana del segle passat.

Ara que el més divertit és probablement la introducció al capitol dedicat a la catalana terra i que l'autor titula com 'los catalanes de las piedras hacen panes'. A mi em sembla més una justificació que no pas una presentació, i de pas comfessaré que també em sembla que durant els darrers treinta anys s'han aplicat la recepta. Jutjeu vosaltres mateixos.

Tengo muchos amigos catalanes, y con todos me llevo bien. Me llevo bien con todo el mundo, y creo haber descubierto el secreto de la amable convivencia, que consiste en no transformar un diálogo en una discusión y en no hacer malas ausencias de nadie. Repito que tengo muchos amigos catalanes.

de 'Llom Travolta', humor de La Competència de RAC1

 Impagables minuts d'humor radiofonics i de temàtica bocadillera a La Competència.

Bocadilleria 'LLOM TRAVOLTA'. Els entrepans de les estrelles.

Nota para castellanoparlantes: ''Llom en catalán es el lomo en castellano'

Llom Travolta con queso, Llom travolta sin queso, Llom travolta con pimientos. Alerta al bonus track del entrepà de Brad Pitt de pollastre o el York Clooney. El millor programa d'humor que conec.

de calamars a la romana del Celler de Can Roca (video)

Aquest dissabte vaig poder gaudir del taller dins el Festival Film&Cook 2012 on en Joan Roca (Celler de Can Roca) va mostrar algunes receptes de la seva aposta gastronòmica.

Tot explicant el discurs que proposen als seus clients el mestre cuiner zen ens va mostrar entre altres aquesta reinterpretació dels calamars a la romana tradicionals. Jo li dic mestre zen per la extraordinaria tranquil.litat i pau que transmet en les seves ponències, altra cosa serà com a comandante de la brigada a la cuina, segur.

Agafant la recepta de la pasta que fa servir la seva mare, els Roca ens proposen un calamar a la romana on la base està crua en forma de tartar, un cruixent exacte sense cap risc de una capa interior que no estigui cuita per culpa del contacte amb el calamar i unes perletes de cítric que fan el paper de la llimona. Em va cridar l'atenció que ja no siguin esferificacions sino perletes. Potser algun terme ha quedat estigmatitzat a causa de l'abús? La culpa és del programa Polònia i la seva imitació adriàtica? Saturació de mercat?

I em preguntareu... val, però són millors que els calamars a la romana de tota la vida? Especulo, ja que m'heu preguntat... perque m'heu preguntat, oi? Doncs probablement no ho siguin pas respecte als millors calamars a la romana possibles. Però és que no va d'això la història, aquí no es tracta de substituir, es tracta de versionar. De vegades les versions són tan bones com l'original, tot i que per culpa de ser un pobretón no us puc dir si aquest és el cas.

Durant properes entrades us penjaré un xai a la brasa que no toca la brasa, unes olives caramelitzades,... tot un seguit de propostes que em van fer sortir del taller refermat en la meva convicció de que si podés escollir un restaurant d'alta gastronomia al que visitar, sense cap dubte escolliria el Celler de Can Roca.
Pagaria 150 euros per un plat de calamars com aquests? No, sense cap dubte.
Ho faria per 30 preparacions que poden arribar a presentar al llarg del menú? Si els tingués, sense cap dubte.

de micro-relat gastronòmic

Arrodillado ante el tribunal, el reo finalmente confesó su pecado.

- Me gusta más el allioli que el foie.

Un ahogado murmullo recorrió la multitud.

de Mercat de mercats. La inevitable recomanació avui

Avui al 365bcn.com he recomanat.... tacháaaaaaaaan! El Mercat de mercats! Si estimats, i en un previsible atac de pacoumbralisme aprofito per parlar de mi libro i citar al personal per al taller Patata Progress Experience que farem avui a les 18h a la carpa Celler dels Sumillers.

Este fin de semana se celebra la mega fiesta gastronómica de los mercados barceloneses. Bautizada como ‘Mercat de mercats’ (Mercado de mercados), es muchísimo más que un conjunto de paradas premium destinadas a la gente con morro fino, que también. 
Ponencias, talleres, catas y gastro actos de todo pelaje acompañan durante viernes, sábado y domingo a todos aquellos que quieran darse un garbeo sibarita por la zona de la Catedral. 

Además, aquí yours truly participa en un taller a las 18h. llamado ‘Patata Progress Experience’. Si, no es una errata. Se llama así, ¡heh!

Com sempre, si us agrada la recomanació, us demano que cliqueu al logo següent per anar a la web del 365bcn i li cliqueu al 'me gusta' o al twitter o al G+. Opcional totalment, es clar :D 

de macaroni longo. El fin de una era

Hi ha moltes maneres idiotes de classificar a la gent. 

Per exemple quan jo era jove o eres dels Beatles o eres dels Stones. Més ficats en aquest segle es poden classificar els humans per aquells que són més del Senyor dels anells o de Juego de Tronos. Ana Rosa o Griso, Zero o light, Messi o CRonaldo, Adrià o la caverna, mamá o papá,...

Però totes aquestes classificacions son absolutament superficials, ridículament simplistes. Psicologia de joguina pre-escolar. Bobades. La veritable Roschard de la personalitat humana era la pregunta de si eres més de macarrons o eres més de espagueti.

Tothom sap que les persones assenyades i de cor noble sempre que poden escollir, es decanten per els deliciosos espagueti de allargada i cilindrica forma. Divina longitud de blat dur i suprema condició.
Voleu un argument de pes? Aquí el teniu:
Que prefereixen els nens? Sempre espagueti, oi? I com són els nens? Essers purs d'ànima clara i prístina. Angelets sobre la terra, enviats de nostre senyor.

Estimat lector, potser tu ets més de macarrons? No passa res, que no et semblin les meves consideracions una opinió emesa des de la indubtable superioritat moral que atorguen els espagueti.
Per a que hi hagi llum hi ha d'haver foscor. Per a que brilli un Lègolas hi ha d'haver orcs que s'arrosseguin per la Tierra Media. La vida son contrastos i tú estàs objectivamet equivocat/equivocada. La teva equivocació fa més brillant la nostra tria.

Es clar que tot això era fins fa unes setmanes. El món cartesià que amb tant esforç havia construit la meva ment limitada es va veure colpejat fins als mateixos fonaments el dia que vaig descobrir en un supermercat gabachuà els macaroni longo. Ja ho diuen els antics que si vas a París papá, cuidado con los lineales.

Ja ho podeu veure a la foto: macarrons llargs com espagueti. The best of both worlds. Una fusió que ni Matrix, escolti. Cilindres d'anima buida i textura macarrònica que es poden enrotllar a la forquilla a la recerca del bé suprem al paladar. Temps de preguntes, temps de comfusió...I ara que hem de fer les ànimes que hem perdut el camí de la llum del espagueti monster... fundar una nova esglèsia gastronòmica?

De moment, us deixo una recepta per al tàper de macaroni longo amb una miqueta de carn adobada i pebrot. Amb la panxa plena es medita molt millor.

Macaroni longo amb carn adobada

Ingredients

Macaroni longo
Carn adobada
txistorra
pebrot del piquillo
Jo en volia posar però no en tenia: pèsols o mongeta tendra
sal, oli, pebre

Procediment

És una recepta simple per a carmanyola, posem l'aigua abundant a escalfar amb sal. Mentrestant saltem en una paella els troços de carn adobada que reservarem quan estiguin fets.
Posem els macaroni longo a l'aigua que bull i els courem durant 7 a 9 mins segons el punt que els hi volguem donar.
Mentre couen, a la paella on hem fet la carn saltem la txistorra tallada a troçets i els pebrots del piquillo tallats a tires. Si tinguèssim verdura cuita també la posariem aquí.
Finalment, escorrem els macaroni longo i els barrejem amb la resta d'ingredients. Rectifiquem de sal i pebre i cap al tàper!

de la recepta del amor. Mira que és simple!

Avui un post emocional. Alguns pensareu que això és trampa, la mateixa trampa emotiva que fan servir els guionistes de series que sempre ens tenen amb els sentiments a la gola o fins i tot l'excés d'emoció a borbotones de concursos tipus 'La Voz': Me esmociono tóa, te quiero en mi equipooo!!
I és veritat, és una mica de trampa. Recurs que no m'atreveixo a dir literari, però recurs al cap del camí. El que passa és que en el meu casés una emoció real, i no pas inventada. Existeix a la meva cuina, i com que jo no soc pas un èsser excepcional, també existirà per tant a moltes de les vostres cuines.

Que aixequi el mouse tot lector que cuini  per amor, estima i carinyo als que comparteixen viatge (i taula) amb ell.
En el meu cas, sobretot per a la reina del meu cor i a la meva xermaneta. Fins al punt que el dia que estic sol a dinar m'hi esforço molt menys. Tot i que m'hi esforço una mica, perque també t'has d'estimar a tu mateix... si tu no t'estimes qui ho farà?

Jo, tinc el mouse al sostre!!

de vimblanc de Cal Garrigosa

Us comentava en la entrada del Vimart 2012 que havia descobert un petit celler de producció reduida on produeixen de forma tradicional un vi dolç: Vimblanc. Durant uns minuts vaig poder xerrar amb ells, que és el millor que et pot passar en una fira: coneixer els detalls del producte de ma d'un productor artesanal.

Jo sóc un abstèmi molt suigeneris, per dir-ho suaument, i em pirro per els vins dolços.
Tant m'agraden els Banyuls dels veins del nord com els Riestling de congelació teutona o els meravellosos toffee bàlsams dels Pedro Ximenez surenys. En canvi, mai m'han fet el pes ni la mistel.la ni el moscatell més de batalla que regna a les nostres festes.

Esnobisme pujadet? Ja m'agradaria! Si pogués jo em faria habitant decadent de la Costa Azul dels anys 70.

Gràcies al contacte amb aquest petit celler he pogut aprendre una mica de les diferents formes i maneres tradicinals d'el.laborar vi dolç al notre troç de món.

La forma més directa -i tramposa, no? per que això és trampa!- és afegir un alcohol d'origen espirituós a un most. Simplement i a la brava: obtenim una beguda amb gust de most dolç i d'aproximadament 15º. Així es fa la mistel.la, i m'alegro de no ser-ne cap fan. Massa simple, no?

Però tal i com em van quedar clar durant la xerrada, una de les màximes motivacionals dels masovers tradicionals era l'estalvi.

Com bé sabem els que tenim una edat, l'alcohol de qualitat és car. Així que els masovers humils de tota condició i segle no s'el podien permetre com a norma general. Per tant, el.laborar el vi dolç per aquest primer métode és una opció que quedava molt sovint descartada.Però no passa res, encara tenim munició a la recàmara.

Podrien fer servir també la tècnica de fer una fermentació parcial, no? si tallem la fermentació alcohòlica (el procés on els llevats transformen els sucres del most en alcohol) abans que els llevats s'hagin cruspit tots els sucres...podem obtenir també un vi de caracter dolç i sense necessitat d'afegir-hi alcohol.

Bingo! Eureka! La resposta és sí! Yes we can. Es clar que això és possible sempre i quan treballem amb un tipus de raïm d'altíssim contingut en sucres que ens permeti obtenir graduació alcohòlica i encara en tingui per endolçir el resultat final. Si no tenim molts sucres presents al most ens quedarà un vinet fluix en grau si el volem mantenir dolç.

 Raïm moscatell. Foto: osamayor.com

La fermentació parcial és la tècnica que es fa servir per a produir els vins dolços de moscatell.

El raïm moscatell és de gran contingut en sucre, per això la història ens ha acabat donant un vi que porta el nom del raïm amb el que es produeix.


Però... i si no tenim raïm moscatell o equivalent? Aleshores la veritat és que la situació esdevé en una veritable constant universal: si no tens diners hauràs de posar a funcionar...la imaginació.
Els masovers tradicionals feien servir una tècnica bàsica i senzilla per a augmentar el contingut en sucres dels seu most. Una tècnica evident, canónica i apostoflant.

Afegir sucre al most?

Concentrar el most per reducció?

En realitat, la concentració de sucres és tot un clàssic: Pansificant el raïm a la vinya, deixant-lo fins i tot congelar a la planta fins l'arribada de l'hivern o assecant els grans de raïm sobre esteres de palla. Sigui com sigui es tracta de concentrar la quantitat de sucres per litre de most.

I així és com s'el.labora aquest vi del celler Cal Garrigosa, a Abrera. Ells mateixos m'ho han explicat:

"Ho fem abocant-lo en una caldera d'aram i deixant-lo bullir lentament. Abans el foc, és clar, es feia amb llenya i era important mantenir una combustió constant. Ara ho fem amb un fogó de butà: ha perdut poesia, però és més pràctic! Aquest procés accelera la fermentació alcohòlica mantenint els sucres del most."

De les seves vinyes (les darreres d'Abrera! quina pena) en surt un troç d'història en ampolles que son venudes quasi totes al mateix celler. Són tan 'petits' que venen també a granel. No només el Vimblanc dolç, sino també els seus vins estàndard.
Encara ens queden petits productors al nostre ecosistema gastronòmic! Aprofitem-los.

CAL GARRIGOSA
Rebato, 70
08630 Abrera
Tel. 93 770 03 82
calgarrigosa@gmail.com

de la Guerra de l'Aigua. Mamà por.

Un documental sobre el nostre futur hidric. Es a dir, la guerra que ja està en marxa per els recursos de l'aigua potable. Obviament, l'aigua pot ser també un element gastronòmic, però aquí s'exposa la seva importància com a aliment bàsic en tota la seva cruesa.

Estem en mans incompetents o corruptes. Probablement molts cops les dues coses alhora. I en aquests 52 minuts es dona un crit d'alerta sobre un problema que en fase crítica no se si viurem nosaltres o els nostres fills.

No em refereixo a la evidencia que entre tots hem d'estalviar l'aigua perque és un bé escàs. No em refereixo a la consciència ecològica sobre le malbaratament real que en fem els 'civilitzats'. Em refereixo a la inmoralitat de comerciar amb criteris únicament i purament mercantilistes amb els aliments bàsics. A especular amb el preu del cereal i l'aigua. Està passant. I anirà a més.

Ens estan pixant a la boca amb tites de tamany multinacional.

de bodegó ultrarealista

Probablement aquest és el bodegó més realista que mai us trobareu a la vida.
A mi personalment veure'l em fa venir ganes d'aprofitar el temps
que em quedi a la guardiola dels batecs del cor.

Me l'ha fet arribar l'admirat Martí (gràcies).

de Patata Progress Experience al Mercat de mercats

Aquest proper cap de setmana es celebra el mega-sarao organitzat per Mercats de Barcelona: el Mercat de mercats. Aquesta festa s'ha instal.lat en els darrers anys amb una evident força i èxit de public per la seva oferta de productes i parades de mercat a la plaça de devant la catedral. I no només per aquestes parades de mercat que com a la peli de 'La Rosa púrpura de El Cairo' han sortit del seu ecosistema propi i han traspassat la pantalla per a instal.lar-se als carrers de la ciutat, sino també per la gran quantitat de tallers i xerrades ben interessants que s'hi fan de forma totalment gratuita.

Compta amb dos espais de taller: l'aula gastronòmica i el celler dels sumillers. Podeu consultar el programa de les activitats clicant en AQUEST  enllaç. I ja que hi som, -yo he venido aquí a hablar de mi libro- us exhorto, us demano i us animo a que si sou per Barcelona dissabte a la tarda us acosteu al taller 'Patata Progress Experience' on tindré l'honor de fer de presentador i on dos paradistes ens hauran de proposar una recepta per a 'maridar' amb una de les situacions inventades que hi ha a votació a la web del Mercat de mercats. No tindrem cuina per a fer-les in situ, però tindrem totes les ganes del món de explicar-les i alhora passar 40 minuts entretinguts i divertits.

Ah! que no sabeu quines són les situacions? Que encara no heu votat? Doncs no us preocupeu, si ens voleu ajudar  CLICANT AQUÍ podeu votar i coneixer aquestes situacions tan inversemblants.

Us animeu a passar per la Patata Progress Experience?  Vaaaa que estic acollonido i necessito claca gastroblocaire!! :)

de Titanic Carbassó

Dilluns altre cop, fem-ho amb un somriure!! :)

de Perú sabe. Adrià, Acurio i el documentarl sobre la realitat social peruana.

Aquest passat divendres 12 d'Octubre, La 2 van emetre aquest interessant documental sobre la realitat de la cuina peruana i el seu paper actiu en el canvi social del pais: Perú Sabe

Més enllà de fílies i/o fòbies al personatge Ferran Adrià, és un documental que emociona (algú al twitter ha dit amb retranca que és jugar la carta dickensiana per sobre de la carta de la cuina) i que a mi personalment m'ha resultat enriquidor i noble.
Revolució és una paraula molt gran, potser massa gran, però a la segona meitat del documental es fa servir per descriure aquesta realitat peruana: hi ha nens que volen ser cuiners abans que futbolistes. I no se fins a quin punt això no és molt similar a la bombolla gastronòmica que vem viure per les nostres terres fa uns anys. El temps ho dirà.

El que és cert i es pot apreciar al documental és que contrariament al esnobisme imbècil que va dominar aquí al final del fenomen gastroboom, allà des de el principi han apostat per aquesta 'moda' també com a forma de transformar i ajudar socialment sectors desafavorits del pais. A nosaltres no ens feia falta, ja erem nous rics. Es clar.

Gran documental, us el recomano.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-documental/documental-peru-sabe-cocina-arma-social/1550928/

Feia falta que quan surt el cuiner Rene Redezpi o en Massimo Bottura aparegui en negreta ben gran el seu lloc en el ranking de cuina mundial? Té això res a veure amb la revolució social que es pregona?

Tics d'estrabisme gastroboom en la meva humil opinió.

de recomanació: Caldo Gallego a l'Abaceria Central

La recomanació d'avui al 365bcn és d'aquelles descobertes casuals que et fan lleugerament feliç per una estona. Al mercat de l'Abaceria central hi ha la Cafeteria trevol (sí, amb v) i serveixen Caldo Gallego tant per prendre allà mateix com per emportar.

El Caldo Gallego és un equivalent a la nostra escudella però feta amb elements molt comuns i habituals del pais del color verd: costelles de porc assecades en sal, faves (mongetes seques), unto (greix de porc enrancia ),... i per suposat patates i grelos si estem en temporada.

En aquesta cafeteria mentre em preparaven el Caldo per a emportar, els parroquianos de mercat amb l'escuradents a la boca i veu de cazalla discutien sobre angostura i ginebra Citadelle. Una situació fantàstica que es pixa a la boca del esnobisme tan comú en els ambients gastronòmics. Impagable.

Cafetería Trevol
Mercat de la Abaceria central, parada 2. Travessera de Gràcia, 186. Barcelona  [MAPA]
http://www.mercatabaceria.com/

Si us agrada la recomanació, us demano que cliqueu primer aquí i aleshores li doneu al 'me gusta' o al twitter que trobareu al final de la mateixa :)

de dins i per dins. Aliments amb IRM

Tornen els clàssics, ja en vem fer un de concurs similar i la veritat és que un link del mestre Martí (si us interessa millorar la vostra fotografia gastronòmica és el mestre que necessiteu) m'ho ha tornat a recordar.
Per a fer aquestes fotos necessitarieu un equipament que no està a l'abast del comú dels mortals, però com que hi ha qui treballa amb ressonadors magnètics i li cal fer proves de ajust i tal... podem gaudir d'aquestes fotografies.

La ressonància magnètica és una tècnica per a analitzar cossos per dins sense haber d'obrir-los. Cosa que és una enorme avantatge quan el cos a analitzar és un cos humà, es clar. Funciona creant un camp magnètic potent, aquest camp interacciona amb els elements elèctricament carregats (com per exemple un protó que té càrrega positiva i gira com una baldufa sobre si mateix).
El camp magnètic aplicat fa aliniar els nuclis d'atom d'Hidrogen -que és justament un protò!- i del qual en tenim un munt d'Hidrogen ja que som pràcticament aigua H2O. Quina sort!
Així mesurant la resposta corresponent podem crear imatges del interior del nostre cos i que el Dr House tingui teca per a les seves palles mentals.
Si en voleu saber més podeu consultar la entrada de la wikipedia, es clar.

Algú s'anima a dir quins són els aliments 'fotografiats' per dintre?

Aquestes i altres imatges les podeu consultar a la font original i primaria: http://insideinsides.blogspot.com.es/