de las piedras hacen panes.

Que un bibliòfil compulsiu et regali un dels seus llibres és un acte d'amor. Així que tinc entre les parpelles un bocí de l'ànima del guerrero colombiano, concretament un que es diu 'Viaje por la Cocina Española' de Luis Antonio de Vega (Salvat y Alianza Editorial, 1969).

Un llibre escrit en prosa del segle XX que a mi em sembla decimonònica. Jo crec que ja va neixer desfassat en aquest aspecte, tot i que estigui publicat en el tardo franquisme. És un llibre interesantíssim ple de receptes fantàstiques, algunes meravelloses i també de recomanacions de establiments que ja no existeixen o de descripció de receptes 'locals' que es presenten com la bandera de la cuina catalana i que jo mai he tastat.

Donat que tinc pocs dubtes de que soc català i per tant menjo catalanament, podria deduir que hem perdut part del nostre patriomi en les darreres dècades. Tot i que hi ha una possibilitat encara més probable: no conec prou la cuina del meu pais i necessito recorrer més les seves terres i taules a la recerca d'aquesta munió de plats que apareixen en aquest llibre. Que no son poques, i amb l'afegit que pertanyen a moltes zones diferents del terrunyu. Segurament una combinació d'oblit popular i també de desconeixement personal de la cuina de comarques desde el melic del cap i casal sigui una bona descripció de la situació actual.

Un exemple de les receptes i la seva redacció. Alerta al toc masclista de suposar que la lectora és una dona, signes dels temps. He dit signes, i no sinyes. Oi?

Callos a la catalana.

Callos a la catalana, que tampoco son nada deleznable. Varíe usted el menú familiar, señora, guisando este plato, paisano del Xic de la Barraqueta, que aquí tiene la fórmula, la cual, para su sapiencia culinaria, llevarla a la práctica será como coser y cantar.

Quinientos gramos de callos de ternera, quinientos gramos de patatas, cincuenta gramos de manteca de cerdo, diez gramos de piñones, diez gramos de almendras tostadas, una copa de vino rancio, dos tazas de caldo, cien gramos de cebolla, cien gramos de tomates, dos dientes de ajo, perejil, una hoja de laurel, un ramito de tomillo y azafrán.

 Foto merca2bellvitge.com

Cuando los callos están cocidos, se cortan a cuadros pequeños. Con la manteca , fríase la cebolla, trinchada fina, y añádanse el tomate, trinchado y pelado, la copa de vino rancio y los callos, sal , pimienta y nuez moscada.
El ajo, el azafrán, los piñones y las almendras, machacadas al mortero, se ponen en la cacerola con un poco de perejil trinchado, dos cucharadas de agua, el laurel y el tomillo, cociéndolo todo a fuego lento durante una hora.
Veinte minutos antes de retirarlo se echan patatas peladas, cortadas a cuadros pequeños, y se añade el caldo hirviendo.

La picada apareix dins la recepta dels 'callos' com a un fet que la diferència d'altres receptes de 'callos' igualment bones. La picada és una dels tres marcadors del ADN de la cuina catalana (segons el cuiner Isma Prados els altres dos serien el sofregit i el brou). Que ningú s'enfadi: no són elements endèmics catalans, els compartim amb altres. Però sí que ens defiexien molt bé.

També m'ha cridat molt l'atenció en el llibre de Luis Antonio Vega l'aparició del anomenat 'Pastís llemosín', que un cop llegida la recepta ha resultat ser un clafoutís acadèmic. No ho esperava trobar en un llibre descriptiu de la cuina catalana del segle passat.

Ara que el més divertit és probablement la introducció al capitol dedicat a la catalana terra i que l'autor titula com 'los catalanes de las piedras hacen panes'. A mi em sembla més una justificació que no pas una presentació, i de pas comfessaré que també em sembla que durant els darrers treinta anys s'han aplicat la recepta. Jutjeu vosaltres mateixos.

Tengo muchos amigos catalanes, y con todos me llevo bien. Me llevo bien con todo el mundo, y creo haber descubierto el secreto de la amable convivencia, que consiste en no transformar un diálogo en una discusión y en no hacer malas ausencias de nadie. Repito que tengo muchos amigos catalanes.