de Sheldon Cooper: les forquilles i els tridents.

Coneixeu en Sheldon Cooper?

Aquest personatge de la sèrie Big Bang Theory és una mena de super-heroi per a la majoria dels que hem estudiat Físiques. Analitic fins a la exasperació, en Sheldon racionalitza, argumenta i cataloga tot alló que passa per devant les seves retines. Un crack.

- Mai menjo a restaurants que no conec. Un corre el riscde trobar coberts no estandaritzats.
- Com dius?
- Sheldon viu amb la por a les forquilles de tres punxes
- Quatre punxes vol dir forquilla. Tres punxes és un trident.
Un és per a menjar, l'altre és per governar als set oceans.

de +Cub: sopar de tàpes a Girona

Hi ha locals que et fan tilín no només per la seva cuina, sino per el tracte, l'atenció, l'ambient o un que se jo que jo que sé. Això em va passar dissabte passat al +Cub de Girona. El local ens l'havia recomanat el Putugurú La Hora del Bagel, i quan ens vem acostar famolencs per la passejada intensa de la tarda eren les vuit i encara estàven preparant el servei que tenien reservat (100%) a partir de les nou del vespre.

Els vem demanar si podiem tastar algunes de les seves tapes i van accedir a posar en marxa el servei una estona abans del planificat. Ens van avisar que necessitàven la taula tot just una horeta i aquest va ser el compromís: ells ens donàven de sopar i nosaltres fèiem via. Els hi volem agrair l'atenció i les molèsties que es van prendre (val a dir que sense saber qui èrem ni xorrades 2.0. O sigui, a pèl)

El local és un bar dedicat a la tapa amb tocs moderns, situat a tocar del riu Onyar i amb una terrassa àmplia que deu ser la bomba a l'estiu. Per raons obvies nosaltres vem escollir una taula interior, taules de dimensions molt reduides perque com us he dit no és pas un restaurant sino un bar de tàpes. El personal és jove i eficient, tot i el compromís horari en cap moment vem sentir que ens fotèssin cap mena de pressa. Com que encara em ronda per el cap el seu bull amb pipes, avui us en faig cinc cèntims a la espera d'el·laborar la macro-entrada definitiva del Girona10.

Per començar ens vem demanar un magret d'ànec tractat en format carpaccio amb parmesà ratllat. Em va agradar força, i la intesitat de l'oli de La Vinya enriquia molt el plat.

Unes croquetes de carbassa i unes altres d'escalivada. Les dues molt cruixents i suaus al interior, em va agradar més el toc saborós de l'escalivada que no pas el matiç dolçenc de la carbassa. En tot cas, molt bones croquetes (a les que jo mai posaria una reducció per sobre)

Una amanida amb un excel·lent formatge fresc de cabra (muerte muerte muerte al rulo de cabra, nunca mais el rulo de cabra dels pebrots!!), una mica de salmó i amb una olivada potent que li feia de salsa i condiment. Molt bona altra vegada.

La tapa estrella de la nit, un bull negre amb pipes que es presenta allitat sobre uns pètals de tomàquet i una torrada. El conjunt és deliciós, cruixent, intens, sucós i alguna altra cosa bona que dec haver oblidat. Sideral. Gran tapa.

I per completar el menú una hamburguesa amb espinacs i pinyons prou melosa. Tot i que jo estic en contra de les reduccions que els darrers anys assolen les nostres cuines, val a dir-ho.

En definitiva, i comptant que de postre ens vem demanar una crepe de xocolata (si no saps qué triar, tria sempre el postre amb més xocolata) ens va sortir tot el sopar per 25 euros amb dues aigues i copa de vi blanc inclosa. Si si, heu llegit bé, 25 euros en total... 12,5 euros per persona.
Lo flipas neng.

+Cub
Albereda 15
Girona 17004
www.mescub.cat
tel 972 21 29 67

de Heart of the country, anunci de Paul McCartney

Una de les coses en que els anglosaxons ens passen la ma per la cara i ens fiquen el dit a l'ull mentre ballen un twist tot prenent una tassa de te amb un núvol de llet és en el marketing emocional. Que una senyora gran com Paul McCartney sigui capaç de muntar un anunci tan preciós com aquest, tot parlant de la passió per el menjar bó i sa de la seva traspassada esposa és muy digno de admirá.
Entren ganes de comprar molts pots d'aquest menjar tan guapo i hippie de Rolls Royce.

A mi en Paul em cau com una patada als collons. Però m'he mirat l'anunci mitja dotzena de vegades seguides. Es clar que de fons sona Elvis Costello... Eso es doping, ¿No?

La versió ensense Paul:

Via laughing squid

de lo siento mucho, no volverá a ocurrir.

En Jordi és el meu dietista, avui he esmorzat a Girona un xuxo i un vienès (café amb llet i nata). Li vull demanar perdó.

d'entrada al Gastronosfera: Les crispetes

Avui publico al Gastronosfera.com un article recopilatori sobre l'apassionant fenòmen de la crispeta com a cúmul de coincidències còsmiques: pell rígida i impermeable, humitat interior i gelificació de midons. Sovint quan ens aturem a revisar el per què succeixen les coses ens trobem amb fenòmens d'allò més interessants. Per exemple: les crispetes.

http://www.gastronosfera.com/2013/01/palomitas-un-paseo-ligero-por-la-ciencia-en-la-cocina/

Si el visiteu i us agrada, podeu fer clic al 'megusta' o 'twitter' que trobareu al final del article a Gastronosfera, us ho agrairé. Mas triste es robar que pidir. ;)

No us perdeu la càmera lenta...

de starfish and coffee. Elogi de la diferència via un esmorzar

Una meravellosa cançó del sonat del Prince (si es que encara se li pot dir Prince, que un ja no sap tenint en compte que avui és dia parell). En un dels millors discos que es van crear a la dècada dels 80 i a través d'un esmorzar de fantasia, ens apropa la figura d'una noia autista i la seva manera diferent d'entendre la realitat. M'encanta, celebrar la diferència que dona color al món. Imagineu com seria d'avorrit si tots fòssim que se jo, un registrador de la propietat que practica la estatuització com a forma de vida. Un tio gris, vaja.

Molta més llum ens porta algú com la Cynthia Rose, que esmorza estrelles de mar, café i melmelada.
Si no ho dic revento: #temazo XDDD


It was 7:45 we were all in line
2 greet the teacher Miss Cathleen
First was Kevin, then came Lucy, third in line was me
All of us were ordinary compared to Cynthia Rose
She always stood at the back of the line
A smile beneath her nose
Her favorite number was 20 and every single day
If U asked her what she had 4 breakfast
This is what she’d say
Starfish and coffee
Maple syrup and jam
Butterscotch clouds, a tangerine
And a side order of ham
If U set your mind free, baby
Maybe you’d understand
Starfish and coffee
Maple syrup and jam



Eren les 7:45 estàvem tots en fila
Per saludar la mestra, la senyoreta Cathleen
Primer va ser Kevin, després va venir Lucy, el tercer vaig ser jo
Tots èrem aborrits en comparació amb la Cynthia Rose
Ella sempre estava al final de la fila
Un somriure sota del seu nas
El seu nombre favorit era el 20 i cada dia
Si li preguntaves què tenia per esmorzas
Això és el que et diria:
Estrelles de mar i cafè
Xarop d'auró i melmelada
Núvols de Butterscotch, una mandarina
I una llesca de pernil
Si alliberes la teva ment,
Potser ho entendràs
Estrelles de mar i cafè
Xarop d'auró i melmelada

de Bohemian Fanta-sea Rapsody

Via uns amics pirats gasolico-anònims :)

de recepta de conill per al tàper

Una recepta de tàper a on al pobre conillet se li van acabar les piles Duracell. Es el cicle de la vida, suposo.

Conill amb xampis i tomàquet.

Ingredients:

Un conill mitjà
Dues cebes grans
Una llauna de 80 grs de tomàquet doble concentrat
Cinc dents d'all
Un bon grapat de xampinyons frescos
Orenga
Romaní
Pimentón de la Vera
Sal, oli d'oliva
Aigua o brou suau de pollastre

Arrós bomba o similar.

Procediment:

Començem tallant el conill si no el tenim tallat i daurant-lo a la cassola amb oli abundant i totes les dents d'all posades amb un tall però sense pelar la pell. Això les protegeix i evita que es cremin mentre daurem el conill. D'aquesta manera, en el moment de reservar el conill tenim un oli perfumat amb la carn i amb els alls.

Retirem també els alls mentre afegim la ceba que daurarem a foc suau fins que tingui un color caramelitzat que ens aporta 'torrats' al final del guisat. Quan ja tenim la ceba afegim els xampinyons ben nets de terra.

 

Quan tenim els xampinyons una mica fets, tornem a afegir els alls i li posem el tomàquet doble concentrat. D'aquesta manera tenim una base a la que afegirem les herbes i espècies que ens agradin. Jo he fet servir romaní agafat de la montanya, orenga, una miqueta de pimentón de la Vera i pebre negre molt. Si volem, podem afegir un rajolí de vi ranci o xerés. Jo no en tenia disponible.

 

És el moment de tornar a afegir el conill, completar la cassola amb brou o aigua i rectificar de sal. A coure fent xup-xup suau fins que el conill estigui totalment cuit. Jo diria que a mi em va trigar ben bé mitja hora.

Per al tàper el que vaig fer va ser separar el conill i els xampinyons. Triturar tot el restant per a construir un brou ben saborós on hi vaig coure arrós amb un gust fantàstic de conill guisat. Em va encantar.

de poesia visual culinaria. David Ymbernon

A través del poeta Antonio Gómez m'arriba informació sobre la obra de David Ymbernon. Poeta visual afincat a Barcelona i obsesionat per el color taronja combinat amb el blanc. Només cal visitar la seva web per a adonar-se de la seva taronjització aguda.

Entre les seves obres, podem trobar aquesta poesia visual al voltant del món culinari i gastronòmic. Com veureu no és gaire clara i explicita. Les possible interpretacions van des de una simple ocurrència divertida encapsulant aliments en recipients que no els corresponen, fins a una metàfora crítica sobre la parafernàlia gastronòmica de luxe que oculta els veritables origens del que mengem. I fins i tot podriem arribar a veure una crítica sobre la quantitat de menjar que acaba descartat en la el.laboració dels plats (fixeu-vos com de cada ingredient només aprofita una fracció i la resta va a les escombraries). És poesía, per tant metàfora interpretable (als comentaris apunten que no tota, tens raó Mar).

Tot i que... que en sabré jo, que sóc un pobre xavalet de ciències.

Per cert,el tema del taronja és realment curiós. Impregna totalment la seva vida. Hostiascopón :D

descobrint per qué NO soc vegetarià. Animal feelings.

 

Via Facebook.

decàleg de la felicitat dominincal. #Migasparty

Decàleg de la felicitat dominical.
#migasparty a Ca l'Esteve.

1. Compartir taula amb Hora del Bagel, Curry curry que te pillo, en ocasiones veo bares, delícies del rebost, cuinetes, tiritinyam, gastromimix, martiapunts, cocinillas online.

2. Arribar una mica abans per veure treballar al mestre Xesco Bueno.

3. Aprendre que de les pells del tomàquet es pot treure aigua de tomàquet!

4. Migas, migas a cabassos. Food Porn

5. Començar suaument amb migas, bolets i un brou d'escudella

6. Un tast vertical de totes les anyades de vi de Ca l'Esteve.

7. Una truiteta de calçots per baixar el vi, que el vi obre molt la gana.

8. Un cabirol (corzo) cuinat amb cigrons menuts del Vallés.

9. De guarnició per al cabirol li podem posar uns callos (cap i pota, vaja). No?

10. Que l'Arantxa bategi els estalvis de taula com 'apoyaollas'

11. Ens hem passat del decàleg! Dons posem-hi una mica d'infusió digestiva molt sui-gèneris

12. Un cop el decàleg està espatllat, perdidos al rio: EL MILLOR DELS BLOGS SÓN ELS BLOCAIRES

descontrol en el puente: tribbul·lacions a tavola!!

Quan et penses tens el pont de comandament friky-blocaire sota control. "Pax friky" a la galàxia. Per linia interna, la beneïda lideressssa de la alianza rebelde Mar Calpena t'envia un torpede fotònic i et deixa fet un tribble. Aquest amics seran del costat de la llum, els Jedi i el que vulguis... però fan pupa amb els seus torpedes!! :D

#Loquieromegustalonecesito

d'entrevista a Quique Dacosta

Entrevista realitzada ahir a La 2 de TVE al cuiner d'Alacant Quique Dacosta, un dels abanderats de la vanguardia culinaria peninsular. La entrevista no aprofita gens el personatge Dacosta, i per al meu gust gira massa al voltant de la seva recent tercera estrella Michelín, impactes econòmics i temes similars. Massa poc sobre cuina. No es pas culpa del cuiner es clar, sobretot a partir del minut 15 en Quique explica la seva proposta de temporada i es comença a parlar de cuina. Ja era hora!

Nota colateral: No us perdeu la mirada de 'quebuenoqueestoy' del presentador. Jo crec que és dels que es voldria treure una costella com en Marilyn Manson.

Para Todos la 2 - Entrevista.: Quique Dacosta, cocinero de primera

• Para Todos la 2 - Entrevista.: Quique Dacosta, cocinero de primera

de recuit: aquí hi ha marro sardanista!!

Petit gran llibre que està en procés de lectura, ja faré el post corresponent sobre el mateix i també sobre el recuit amb tot el que aprengui llegint-lo. De moment us deixo amb una cita que hi apareix i que data del 1908. Queda clar que un dels encants tradicionals afegits al recuit és que el portava a les cases la recuitera (sovint la pubilla de la casa, heh)... aquí hi ha marro sardanista!!

"Mes, ab tot, els divendres quaresmals tenen una nota blanca, blanca, simpàtica, que també és típica com ella: és el recuit. Oh'l recuit! Ell ve a treure'l baf del menjar dels divendres quaresmals y dels quatre dies últims de la darrera setmana de quaresma. Y és més simpàtic  per qui'l porta; la jove pageseta rossa que'ls duu penjats dels cistells en draps blancs, nets, fins y que'ls coloca en el plat llustrós, cuidadosament, ab un bell clotet al mig adornat ab l'inicial de la jova recuitera rossa".

Article de Lo Geronés (setmanari porta-veu del centre catalanista de Gerona y sa comarca)
28 de Març de 1908

de cupcake-almohada: la vida es cuqui, però tant?

Una moda cuqui que s'ha convertit en una forma de vida.

La cupcake-almohada, un producto real al módico precio de 24 dollars. Porque vivir dulce es vivir bonito, ponga una de estas en su vida. Ah! y pronto también ofreceremos la opción del popcake cervical y la Viscoelástica Collector's Edition.

Per a reflexions serioses i argumentades sobre el tema podeu beure de fonts més documentades i solvents :)

Via incrediblethings

de Perennial Plate. Petits reports extraordinaris

Probablement el 99% dels que passem per aquest racó d'internet sabem que el que durant anys ens han venut al nostre pais sobre el que menjen i com ho menjen els xinesos és una camama del quinze. Una estafa, una mentida i un tocomocho gastronòmic del tamany de la Ciutat Prohibida.

En tot cas, la gent de Perennial Plate ens porten un tastet de tres minuts al voltant del que menja realment un poble, que de tan gran forçosament ha de ser divers. ¿Donde está mi arroz tres delicias?

Tenen molts altres petits reportatges meravellosos, feu una volta, és un web extraordinari :)

de França, vi, nazis i la guerra dels bocois

Sabieu que durant la ocupació Nazi de la Segona Guerra Mundial els productors francesos van tractar de ocultar, amagar i distreure tota la quantitat de vi de qualitat que van poder? Per als francesos el vi és un tema identitari i alhora també un tema crematístic. Per als avariciosos invasors (n'hi ha algun que no ho sigui?), el vi també era un assumpte de domini simbòlic i també un important negoci. A banda, alguns dels jefazos de la caterva de fills de puta nazis eren conneiseurs i amants dels grans vins dels nostres cosinets del nord.

Si voleu coneixer alguna anècdota de la historia d'aquest joc de la guerra del vi,  he publicat un article al respecte del vi, els Nazis i la França ocupada dins el blog Gastronosfera.
Tot i que haureu de perdonar que en aquesta ocasió no hi ha cap operació encoberta 'que cambiaria el curso de la guerra'.... heh. Per a llegir l'article podeu clicar sobre els enllaços o a la imatge a continuació.

Com sempre, els comentaris que pogueu fer al respecte del tema seran moooolt benvinguts, 'megusta' i twitts tots a l'article original gastronosfèric, plissssss :)

de tutti frutti by Cristina Otero.

La fotògrafa Cristina Otero viu a Cádiz, té 16 anys i una mirada fotogràfica que està obviament sincronitzada amb els temps que corren. Ho comento per la utilització de les tècniques digitals sense complexos i una tendència descomunal per l'autoretrat també sense complexos. Vivim una era on el 'jo' es molt protagonista.

Té aquesta serie de temàtica frutívora titulada 'tutti frutti' que podeu consultar aquí, plens de color, una mica de color i més color. Visca la macedònia! :)

Via Youcreatives

de cuina portàtil extreme edition

Realment deu ser la cuina portàtil més simple i ecològica del món (sempre que tinguis una serra mecànica a ma, cosa que en el meu cas no passa mai excepte els divendres que cauen en 13)

Vist per facebook, que avui és dia 13 però no és divendres...

de música congelada #literalment

Per als que penseu que el millor que li pot passar a un troç de gel és caure en un gintonic premium, desde suècia arriba Shout Out Louds per a demostrar que encara hi ha destins més nobles i artistics per al sòlid de la vida. Amb tots vostés, el meta-glaçó i la música que llegó del frio...

Via co.design

de pancake machine plus turbo edition

Una empresa que s'anomena 'Popcakes' i que fabrica màquines automàtiques per a fer 'Pancakes'.

Deixant les paradoxes a banda, si jo pogués, si jo tingues espai, si jo tingués la pasta, si jo visqués en un univers paralel on estigués permés, si jo....     doncs aleshores en voldria una. Per a fer-la servir sense la tapa lateral i veure tot el procés intern amb la cocció.

Ve amb un bonic llibre de receptes, on pots trobar els mini pancakes de xoriço i pesto! Qui ha dit que els pancakes només poden ser per a postres? Ah, els pancakes són tortitas fins on jo se i entenc. Però de tant haver llegit la Mafalda i els seus 'panqueques' em fa més gràcia el nom en anglés. Heh.

via thrillist

de 'Bolets, la saó dels boscos' (Mariona Quadrada)

Extret de la introducció de Mariona Quadrada:"Els fredolics neixen en colònies", deia la meva mare, i què eren colònies? "Ho veieu? Mai no n'hi ha un de sol", i de fet, els anys fructífers no s'acabaven mai, fins i tot es feien avorrits. Com una gran novetat, la meva mare, a banda de tirar-los als suquets, en va fer sopa, amb pa i ceba, i així ens podíem menjar tots els que plegàvem. Una sopa amb gust de pinassa i pi, entre sec i verd i farigola de tardor, amb gust d'humitat fresca.

També vam descobrir els camagrocs, de cames emrpimatgxades i color taronja gairebé fosforescent, segons com hi tocava el sol. Els camagrocs són fàcils de trobar perquè despunten, s'aixequen ben drets com si diguessin: "Preneu-nos, que per a l'arrós no en trobareu d'altres". I un darrere l'altre, en una collita frenètica fins a omplir-ne el cistelló petit, feien cap en una cassola d'arròs ja a casa, amb els grans amarats de gust potent i ells, pobrets, confososo amb el midó com si fossin a la pinassa mateixa. Una estona de descans per postres.

Les mocoses a mi no m'han agradat mai, tot  i que sé que són uns dels bolets més apreciats. La meva mare ens va ensenyar que n'hi havia de negres, no tan abundants a les nostres terres, i de blanques, com les de la Miloquera de Marçà. En general s'aprecien més les primeres, que són més carnoses i se'n treu més profit. I si no em fan feliç com altres bolets no és per la textura, recordo que s'anomenen també enganxifoses o pegaloses, més ennlà de llenegues, nom oficial per dir-ho d'alguna forma. És pel gust afruitat i llarg com d'herbes i d'espècies, que no s'acaba mai. Les mocoses combinen molt bé amb altres menges gelatinoses com els peus de porc o les cocotxes de bacallà o de lluç. Fan com una mena de pil-pil sense forçar-lo.

I entre els que no he vist a la terra hi compto les trompetes, per a mi el bolet més penetrant, gairebé putrefacte, i un dels més espectaculars, amb aquell color negre amb apunts platejats, depenent de la llum. La trompeta m'agrada sola, és a dir, sense barrejar amb altres bolets, perquè , si no, aquests es converteixen en satèl.lits sense cap mena de protagonisme. En rstits, arrossos, pastissos, pastes, amb verdures o llegums, però sempre ocupantnne la centralitat.

Un bolet bonic i amb una aroma refinada i exquisida, en el sentit social de la paraula? El rossinyol, amb gust de perfum de colònia, d'aiguardent, amb tocs de gingebre i canyella, de textura ferma i un pèl corretjosa que es nota en mastegar i et permet de tenir-lo més estona a la aboca. Per a mi, lliga molt bé amb la pasta i els formatges, com si estigués fet expressament per a una cunia no tan mediterrània, com passa amb els risotti del nord d'Italia i la cuina de la mantega i la llet, tan arraconada en aquest moment. O en el.laboracions més actuals, unes magdalenes de rossinyols, per exemple?

Magdalenes de bolets

Ingredients per a 8 unitats

2 escalunyes
1 porro petit 
200 g de bolets frescos o congelats
oli, sal
2 ous
25 cc d'oli
50 cc de llet
100 g de farina
1/2 cullerada de llevat
5 g de sal

Procediment:

Peleu les escalunyes, trinxeu-les i salteu-les amb el porro amb oli i sal. Un cop estovades, afegiu-hi els bolets i salteu-los a foc fort. Feu una barreja amb tots els ingredients que calen per a les magdalenes, mirant que quedi ben llisa. 
Aboqueu-hi els bolets amb escalunya i tireu-ho tot en motllets petits o paneretes de magdalena, dixant-hi un dit de marge. Coueu-les a foc a 160º durant 25 minuts.
Es poden acompanyar amb ruca o una amanida similar.


Bolets. La saó de boscos i prats
Mariona Quadrada
Fotografies de Josep Borrell
Cossetània Edicions 2012
ISBN: 978-84-15456-50-6

Décio Pignatari (Poeta): Beba Coca-Cola

Escollir la Coca-Cola com a símbol de la cultura consumista dominant és un clitxé que a força de gastar-lo ja recorda el croque de la catedral de Santiago de Compostela: pedra afinada a còpia del fregament continuat de mans i fronts dels peregríns. I tan cert com les columnes de la catedral també és veritat que el clitxé constata la obvietat. És un símbol i ho és del capitalisme.

Els clitxés cansen sovint més que les pròpies realitats, i sempre convé una renovació dels discurs. Ventil·lar una mica les metàfores refresca l'ambient ideològic. Però de tota manera, avui rescato aquesta filmació on el "Coro da OSESP" canta un poema de Décio Pignatari anomenat 'BEBA COCA COLA'.

Ara bé (que vol dir moro) si el poema musicat té el seu punt interessant, la realització del video és de jutjat de guardia. Jo penso que en realitat estàven anunciant Biodramina, ese otro icono.

COCA-COLA
B E B A C O C A C O L A
B A B E C O L A
B E B A C O C A
B A B E C O L A C A C O
C A C O
C O L A
C L O A C A
(Décio Pignatari)

de breaking news: Acreditacions blogger per al Fòrum Gastronòmic Girona

JA DISPONIBLES LES ACREDITACIONS PER A BLOGGERS DEL FORUM GIRONA 2013.
A que mola? http://www.forumgirona.com/prensa-acreditaciones

del fotògraf Sergio Coimbra i alguns plats al.lucinants

Descobreixo via FineDinningLovers que al Basque Culinary Center es va presentar una exposició del fotògraf Sergio Coimbra, premiat al 2012 amb el Gourmand World Cookbook Awards per les seves fotografies gastronòmiques.

En aquesta exposició el fotograf explora la capacitat estètica dels plats de reputats xefs com Quique Dacosta, Joan Roca, Arzak, Subijana... amb unes fotografies que de tant acolorides i estètiques ens fan oblidar que estem contemplant un plat. Es clar que aquesta frontera entre el que és art i el que és donar de menjar el millor possible al personal forma part de les eternes discussions des de fa uns cinc anys sobre qué és i qué significa aquest ofici de cuiner.

Jo, que només soc un humilde navegador dels bytes gastronòmics, no tinc encara una opinió ben definida sobre el tema de quines són o han de ser les fronteres al respecte. Tot i que quan veig un cuiner que accepta que el defineixin com a artista sempre penso que en realitat, molt probablement, no estic pas devant un cuiner. En el meu caparró, un cuiner és una cosa i un artista és quelcom diferent. Els objectius són diferents i la creativitat que els dos poden desenvolupar no els fa necessàriament iguals. No cal que tots els processos creatius siguin ART, no cal que tots els processos quantificables i reproduibles siguin CIÈNCIA.

Això sí,  algunes fotografies gastronòmiques d'aquest fotògraf brasiler són d'una força estètica arrebatadora. La foto inicial del plat de Subijana la voldria per a presidir el meu menjador. Altres plats personalment em transmeten més una estètica del luxe daurada, o carrinclona... en tot cas més llunyana a la meva sensibilitat.

No parlem de plats, parlem de colors. I per a gustos... colors.

Subijana

Roca

Subijana / Dacosta

Arzak

Dacosta

Aduriz

Torreblanca

Gualtiero Marchesi

 Bottura

Totes les fotografies del gran Sergio Coimbra

de carbó vegetal, regal magnífic per a la humanitat

 
A vosaltres no us afecta per que sou molt bones persones, però a tots aquells que ens han portat carbó ses majestats els Reis d'Orient ens va bé coneixer quin és el misteri que fa que la llenya cremada sigui millor combustible que la llenya sense cremar.

En voleu coneixer la explicació? La he publicat en aquest article al Gastronosfera... per suposat qualsevol dubte, pregunta, comentari, like, RT i demés serà més que benvingut. Però no m'ho pregunteu aquí, sino allà :)

del millor tweet del 2013!! (i arròs de tòfona per celebrar-lo)

Entre altres coses com la felicitat d'estar amb qui estimo aquests reis m'han portat el millor tweet de l'any (que passa, els del futbol diuen que hi ha un partit del segle cada X setmanes, doncs jo faig un tweet de l'any ja a dia 6 i per al proper ja ens anirem trobant...)

Un tweet on està implicat l'astronauta Chris Hadfield, Comandant de la actual misió de la NASA a la Estació Espacial Internacional. El Capità Kirk de la nau estelar Enterprise (William Shatner, iniciador de la conversa), el gran George Takei (Mr Zulu a Star Trek i autèntic catxondo mental que segueixo amb devoció a les xarxes socials. Fixeu-vos en el seu comentari sobre no portar l'uniforme vermell que és el que portàven tots els que morien a Star Trek. JUAS!). Un esment al mític Spock (Leonar Nimoy) i fins i tot acaba apareixent el mismissim Buzz Aldrin (segon home en trepitjar la lluna darrere Neil Amstrong).
 

Al loro, és un dialeg real que es va produir a twitter. Onanismo sci-fi momentum:

Kirk: -Estàs piulant tweets desde l'espai?

Chris H: -Sí, òrbita standard, Capità. I detectem signes de vida a la superficie
Cris H: -Amb George Takei (Mr. Zulu) postejant amb nosaltres, el que necessitem es a Leonard Nimoy (Spock) i ja tindrem un equip d'emisió complert!
Zulu: -Accedeixo a ser transportat a la superficie sempre i quan no hagi de portar l'uniforme vermell.
Buzz Aldrin: -Neil (Amstrong) i jo hauriem twittejat desde la Lluna si haguèssim pogut. Però preferirè fer-ho desde Mart al 2040.

Aquest dialeg tan i tan friky que semble  (però no ho és) inventat per la ment d'un malalt de la ciència i la ciència ficció es mereix un acompanyament sideral.

Arròs amb tòfona per començar l'any.

Ingredients:

200 grs d'arròs bomba
200 grs de tòfona (aestium) que t'han regalat per el Nadal.
150 grs de nou pelada
Dues cebes grans
Un porro
Una dent d'all
Una mica de suc de tòfona
100 grs de mantega
100 ml de xeres sec
Brou clar de pollastre i verdures
Sal, pebre

Procediment:

En una cassola, sofregim lentament la ceba tallada molt fina i també els alls, amb la mantega. Podem escollir entre deixar-la només transparent o fer-la agafar una mica de color. Jo vaig optar per caramelitzar una mica ja que penso que combina molt bé amb la tòfona. Quan ja quasi està posem també el porro tallat.

Desglassem amb el xerès i ho deixem reduir. Posem les nous molt i molt picades, un 30% de la tòfona tallada també petita com el tamany dels grans d'arròs i ja tenim la base. Afegim l'arròs i li donem unes voltetes per a que agafi gustet. Anirem incorporant el brou de mica en mica amb la tècnica del risotto.

Quan ja està cuit, afegim més mantega i acabem amb la tòfona ratllada per sobre. Servir ben cremòs!