de xocolata eterna!!!

Com menjar xocolata eternament.

dels homes que també podien cuinar....

De los creadores de 'títulos imbéciles y conceptos vetustos' 
 llega...

"Los hombres también pueden cocinar"

#acagaralaplaya

de la millor torrada del món

La tendresa i lo bonic de la vida té una gran oportunitat per a apareixer en dies festius com aquests. On un esmorzar preparat per algú que t'estimes i t'estima et pot il.luminar com si fos un focus de d'alfombra roja en nit dels Oscar de Hollywood.

I si a sobre pots posar un misatge escrit a la torrada, la cosa ja es converteix en sideral. No el tinc encara, però #megusta #loquiero #lonecesito

Disseny de Sasha Tseng

de quina pinta tenen 2.000 calories.

Basant-se en la idea de fotografiar quina quantitat de cada aliment representen 200 calories que van tenir al web wisegeek, a BuzzFeed ha creat aquest video sobre les 2000 calories. Bastant visual, certament.
Bé, no és que a aquestes alçades no sapiguem que hi ha aliments que engreixen només pronunciant el seu nom, però sempre va bé tenir una bona representació visual per refrescar i fixar conceptes :)
2.000 calories, la quantitat aproximada que hem de consumir al dia...

de chupa la gamba, chúpala!!

Via Maida Borràs, #gràciesguapa i Iban Yarza #gràciesguapo :)

'shupa la gamba'
impagable

de conversa amb Daniel Jordà. Forner.

Conversa amb Daniel Jordà, forner impenitent. Publicada al Gastronosfera.com. Sembla mentida com costa resumir gairebé dues hores. La podeu llegir aquí.

El maestro panadero Daniel Jordà me cita en su obrador un domingo vencido ya el mediodía. Al llegar lo encuentro pasando la fregona en un espacio que sorprende por su inhabitual silencio y quietud. Cada domingo desde hace diez años acude a su cita de las 10 para que el lunes a primera hora los panes fluyan y los clientes sonrían. Sacrificio es una palabra que se queda corta para describir su rutina, pero en su mirada no atisbo ni un leve matiz de reproche a su pasión. Al contrario, este tipo está enamorado hasta las trancas de lo que hace y basta una charla con él para darse cuenta que genera oxitocina a borbotones con solo pensar en pan. Me concede el privilegio de dos horas de charla y yo aprovecho su regalo todo lo que puedo. Hasta la última migaja....

També podeu llegir-la clicant a la foto, al final del article hi ha els botonets de me gusta i demés...heh!
I els comments que tingueu sobre el putuchef del love is in the bread els podeu fer allà també :)

definitivament el món no està preparat

Us ho vem avançar per aquí ja fa uns mesos... peres amb formes de Budda que obrien un món de possibilitats idiotes. Però com sempre ens passa als visionaris, arribem abans de temps i el món no està preparat per a assimilar el nostre geni.


Las peras con forma de Budda provocan rechazo porque parecen bebés.

La noticia original la podeu llegir a lainformación.com. Sembla ser que ments simples i poc evolucionades no veuen un Budda sino un nen petit i per això deixen de comprar aquestes peres fetes amb motllo. Però si són una gran idea!! Dignes d'un geni...

De tota manera, continúo pensant que la pera amb forma de Sagrada Familia i la pera amb forma de cigala de Nacho Vidal per a comiats de soltera són nínxols comercials evidents. Món, desperta!!!

de sopars que fan ferida.

Desperto un dissabte i el primer viatge és fins la farmaciola per recolectar un paracetamol, o un ibuprofeno, o una arginina que segur que també fa alguna cosa per dintre. Com un ionqui, em vull prendre el que sigui per a fer callar o posar sordina al bum-bum dels tambors intracraneals. Vull seguir gaudint del regust d'una vetllada fantàstica. Convidats per en Xesco i la Maria -la mano que meció la cuna i el terremoto del Vallés respectivament- la reina del meu cor i jo mateix gaudim acompanayts per en Manel i la Marina d'una conversa relaxada i alguns plats que deixen ferida. Hi ha gent de la que passen els anys i sempre en pots aprendre coses.  La puta canya.

Pop amb patates i alles tendres recollits d'avui

Ingredients:

Pop
Patates
Oli, sal
Pebre vermell
Un hort com el de Ca l'Esteve on puguis recollir un grapat d'alls i portar-los a la cuina. Bé, els mortals simplement un grapat d'alls tendres aconseguits al mercat, es clar.

Procediment:

Coure el pop en abundant aigua amb sal, tenint la precaució de submergir-lo breument en l'aigua bullent tres vegades abans de desar-lo definitivament en mans de la bombolla exhuberant. Així la pell no es desfarà.
Quan estigui cuit, el tallem. Se sap que està cuit punjant amb un ganivet a la part gruixuda de les potes i veient que hi entra sense cap dificultat. Depen de la mida del pop pot trigar desde 30 mins a més d'una hora. S'ha de anar provant.

Per altra banda, coem les patates i les tallem en rodanxes d'un centímetre.

Confitem els alls tendres en oli d'oliva, a foc molt suau. Un cop confitats els treiem i en una paella hi posem breument els mateixos amb el pebre vermell dolç. El mestre Xesco en posa del tipus paprika sense fumar, però jo, que soc un adicte en posaré del fumadet de la Vera. 

I ja només queda muntar, aquesta versió tunejada del pulpo a feira amb uns allets sensacionals. Ja ho he dit, un plat que fa ferida. La puta canya.

deliciosament gabachuà: La cocinera del presidente

 Que els cosinets del nord ens passen la ma per la cara en marketing és quelcom evident. Ells s'estimen tant a si mateixos que part d'aquest autoamor surt disparat en totes direccions i acava impregnant a la resta del món. Convidat per la Marga Pradas de l'hora del tupper i la distribuidora Golem vaig poder assistir en gafapàstica sessió als cinemes Verdi a la preestrena de la pel.lícula francesa 'La cocinera del Presidente'.

Basada molt lliurement en una història real, la mateixa gira al voltant d'una dona de provincies que rep l'encàrrec de cuinar privadament per al monsieur le President de la Republique. Alerta, de provincies de França, que és una forma de ser de provincies molt poc de provincies.  I amb aquest senzill plantejament que inclou clucadeta d'ull al gran Robuchon -és qui recomana a la nostra protagonista al mateix president-, es desenvolupa l'argument. A partir d'aquest fil conductor, i aprofitant una història amable i emotiva, els francesos es fan una palla gastronòmica de tamany Tour Eiffiel. Mai havia vist una desfilada tan gran de plats de cuina tradicional en una pantalla de 70 metres quadrats, i quasi tots amb foie i tòfona (la protagonista és originaria del Perigord, noblesse obligue).

Com a complement interessant, a la història que protagonitza Catherin Frot - aquesta dona que recorda molt a la Carmen Machi (Aída) però amb el savoir faire gabachuá: més alta, més fina i més cortesana- hi trobem la lluita entre la cuina tradicional francesa 'de producte' vs el cuiner haute cuissine pagat de sí mateix, egocèntric i misògen. Ho te tót el cuiner cabró, i a sobre al final,... bé, millor no dir res per un final que en realitat es desvetlla ben al principi: descobrim a la nostra protagonista cuinant magrets, Saint Honorés i altres delicies per als cientifics d'una base antàrtica.

En definitiva, un viatge espectacular per la grandeur de la cuina francesa. Excel.lentment retratada en lo visual i també molt ben dibuixada en els seus tics més caricaturescos: orgull, producte i amor per si mateixos. La puta canya.

NO ANAR AL CINE SENSE SOPAR ABANS. #important

del amo de la calabaza.

Tragones & Mazmorras, la serie.

de nou llibre Ada Parellada: Per què uns pebrots piquen i altres no?

Els darrers dies he devorat en petites píndoles diàries el llibre 'Per què alguns pebrots piquen i altres no', el darrer de la cuinera non-stop Ada Parellada, escrit a quatre mans amb el divulgador científic Dani Jimenez. 

En aquest llibre no trobarem un recull de receptes com ens té acostumats la cuinera semproniana, sino un recull de 94 preguntes relacionades amb els procesos fisics i químics que s'esdevenen a la cuina ...i llògicament les 94 respostes corresponents.

Tot i això, com que l'Ada tira al monte, ha deixat algunes receptes senzilles per entremig de tant ping-pong del coneixement. Com les floretes del camp mentre passejes, aquí les vas trobant per sorpresa en el girar dels fulls.

La veritat és que és un llibre que sembla pensat per a aquells que -com jo mateix- durant la setmana no tenim gaire temps o esma de llegir grans tirades de pàgines. Sóm més de ràfaga breu a bocajarro justet abans d'aclucar l'ull. En dues o tres pàgines et fas una pregunta i una resposta. I ves per on, t'assegures que vas a dormir sabent alguna cosa més. Sempre i quan el cafè reparador de darrera hora sigui descafeïnat...

Per què alguns pebrots piquen i altres no
Dani Jiménez i Ada Parellada
Editorial: Ara Llibres
ISBN: 9788415224235
303 pàgines
Sense fotografies

del paio que ja no volia menjar més.

Aquest perla guapot ha decidit que cuinar és ineficaç, que menjar és poc estimulant i molt millorable com a forma de manteniment vital i ha creat el 'Soylent': un mejunje que afirma et pot mantenir amb vida ja que incorpora tots els nutrients que el teu cos necessita.

Un mètode d'alimentació net, asèptic, eficaç i absent de plaer. Una puta merda, vaja. El seu concepte de les relacions de parella també és força curiós:

"Soylent forma parte de mi dieta diaria. Ahora mismo sólo puedo comer uno o dos platos convencionales a la semana pero si tuviera dinero o una novia, probablemente comería fuera más a menudo. Estoy bastante contento con mi comida de soltero. No echo de menos hablar por teléfono ni echo en falta la comida."

Podeu veure la entrevista complerta en aquesta web on he trobat la noticia original. Val la pena, perque en realitat el noi té un discurs racionalista treballat i argumentat. Lluny de maximalismes i moralines més enllà d'haver decidit que menjar no és un plaer sino una perdua de temps.

"No tener que preocuparse por comer es fantástico. Ni verduras, ni platos, ni decidir qué comer, ni conversaciones interminables sopesando los méritos relativos de la comida sin gluten o cetona, o la realidad de ser vegano. Los recibos de luz y gas son más bajos. Ahorro tiempo y cientos de dólares al mes. Me siento liberado de un montón de ingratas tareas. Encuentro que es muy fácil perder y ganar peso variando las proporciones en el batido."

Un discurs argumentat de merda, es clar. Perque no cal deixar de menjar i cuinar per a cuidar-se! Però si no t'agrada menjar i cuinar aleshores aquesta és la teva alternativa ideal... si es demostra realment saludable.
I la vessant de la sostenibilitat i la possibilitat d'alimentar als que al món passen gana, se m'escapa una mica. Ara que ja és trist que actualment amb el menjar que llençem ja es podria alimentar a tota la població i l'alternativa sigui una papilla per a tothom... en fi.

destinats a fer Foie-gras. Vida d'ànec mulard.

Avui al Gastronosfera, artícle sobre la vida dels ànecs destinats a foie.

Un tema controvertit per les implicacions ètiques associades i que he trigat dos mesos en metabolitzar des de que vem poder visitar a fons les instal.lacions de la empresa CollVerd. Dos mesos rumiant-hi i encara sense una opinió categòrica al respecte. Alerta, categòrica no ho és, però opinió sí que en tinc ja que personalment no veig malament el consum del fetge gras sempre que provingui de fonts confiables on el sacrifici animal es faci segons les normatives i el que marca el sentit comú: el mínim patiment del animal durant el procés. Es a dir, el que val per als porcs i pollastres també em val per als ànecs i el foie.

Podeu coneixer la vida del ànec, aquestes 14 setmanes que són força més de les que viu un pollastre de cria intensiva amb aquest minut i mig total d'alimentació forçada que és on jo trobo que hi ha el veritable punt de debat. Amb video i tot, escolti.

Article punxant AQUÍ o a la imatge següent.
Els comentaris, les vostres opinions, els 'me gusta' (ho sento, Facebook no té 'no me gusta') i els vostres RT allà. Seran més que benvinguts: són esperats :)

El tema dona per a molt debat, certament.

d'excursió per la ruta del bacallà (i el bonic video)

Durant aquest mes de Març el Gremi de Bacallaners de Catalunya amb el patrocini de la cervesa Inedit proposa al personal la 'ruta del bacallà'. Menús especials bacallaneros en 30 restaurants de Barcelona.
Cada restaurant fa la seva prosposta i posa el seu preu, així que teniu on triar i remenar. Per a gustos, bacallans.
Aquest dissabte ens van portar d'excursió rutera a un grup de bloggers: visita a tres parades del Mercat del Ninot a xerrar de l'ofici de bacallaner: una particularitat catalana això de dessalar bacallà de forma professional per a la venda al detall.

Durant la xerrada amb els bacallaners vem aprendre que el Gadhus Morua (el bacallà) és millor si vé d'Islàndia, que n'hi ha alguns desaprensius que venen com a morro parts que no ho són i que una de les grans dificultats de l'ofici és que constantment intenten colocar-te com a bacallà peixos secs que no ho són tot i que s'hi assemblen. El bacallà té una linia blanca longitudinal i una pell atigrada, això és el que cal cercar per a estar segur que no ens donen succedàni per bacallà.

També vem poder constatar que la pell de bacallà fregida és absoluta tendència i vem descobrir de pas que les espines del es anxoves es poden fregir (passades per farina) i queda un snack cruixent i ultra saborós. Això sí, ens comentava el cuiner Quim Marqués que l'oli on les fregim es degrada rapidíssimament i queda inservible. Un tema a investigar.

En Quim Marqués, capità del restaurant El Suquet de l'Almirall ens va arrodonir la trobada tot preparant-nos els seus mítics bunyols de bacallà (dels que farem entrada independent) amb una salsa que va ser la troballa de la jornada: allioli barrejat amb mel. Una delicia summa!

Vem acabar amb el menú temàtic (unes croquetes, un bacallà al forn i un arròs de bacallà) i una animada tertulia on fins i tot val volar els sobrets de sucre. Tanta era la passió dels arguments!! Com sempre, el millor dels blocs són ... els blocaires.

del pa que també és esponja. Literalment.

Esquemedesorino. Un pa tan indestructible que serveix com a esponja per a les tasques de casa. No se si voler-ne un amb voluntat acadèmica o voler-ne un per a fer vudú al seu creador. En tot cas, en vull un.

Via malgusto

de sexcereal: cereals per a cardar més i millor :O

Atenció, detector de gastromonserga activat. Defcon4.

Us pensàveu que en alimentació probiotica ja ho teniem tot més o menys inventat, oi? Gràcies a la lamentable redacció de la legislació europea les marques ens han colat (i cada cop ens colen més) aliments-medicina que no ho són. Aliments cardiosaludables que ho són menys que menjar-se un platan, per exemple. En fi això seria tema per a una entrada diferent. Avui parlem de coses serioses, avui parlem de sexe.

El que jo no havia vist fins ara era rinxolar el rínxol i fer un mortal triple carpat: Mixturar el concepte de la potencia sersual potenciada per un aliment i el marketing poderòs amb diferenciació per gènere.
I es que ara ja tenim els nous serxcereal: als homes ens la deu posar més dura i a les dones us deu augmentar la humitat relativa.

El que no se és que pot passar si per exemple, ell es fot una tassa plena de cereals per a ella i ella es cruspeix els flocs destinats a machoman. Voldrà en Pepet de cop i volta més preliminars mentre es compra roba interior de blonda? Es posarà a roncar ella sense cap consideració en quan hagi acabat sense ni dir un trist t'estimo? (no dir t'estimo mentre es fa no compta, ha de ser al acabar!!)
Ahhhhh, quins misteris.

Jo si de cas no ho penso provar això de capgirar els cereals. Bé, de fet no penso tastar els cereals ni del dret ni del revés. Tot i que veient els seus anuncis, a mi em sembla que els de la gastromonserga cerealista tenen ben claret qué és el que fa venir gana: uns biceps poderosos i una Marilyn de manual. Que listos.

S'ha de reconeixer que els cabrons tenen gràcia. 

de bombes carbassonades de tonyina i formatge

Aquests carbassons fan que la teva nevera sembli un arsenal de bombes de ma, per sort, tractades per una especialista com la nostra tieta Mari la única explosió que es gasten és a la boca i amb gust de tonyina i familia.

Bombes de tonyina (i carinyo)

Ingredients:

Tonyina en llauna (a poder ser en oli d'oliva)
2 ous
1 pastilla de brou concentrat (ese glutamato monosódicooooo :P )
2 dents d'all
Formatge ratllat
orenga
sal
pa ratllat

Procediment:

Escorrem la tonyina de llauna. Mentrestant bullim en aigua abundant els carbassons amb una mica de sal. Un cop fets però que encara estiguin ferms els obrim i buidem l'interior.
Pelem i piquem els alls i els posem en una paella amb el brou concentrat també picadet, els ous i la carn del carbassó. Donem dues voltes i afegim la tonyina, l'orenga i treballem el farcit fins que estigui lligat al nostre gust (podem fer servir pa ratllat si ens queda massa liquid).

Finalment omplim els carbassons i els posem el formatge per sobre (i gratinar) o bé podem posar el formatge al farcit i que s'hi desfaci una mica.

de comer o no comer. Llibre solidari de Raquel Bernácer

La Raquel és una blogger txatxi molona i també és coautora del llibre 'Comer o no comer: Falsedades y mitos d ela alimentación'. Això per si mateix ja seria noticia i seria digne de difusió (sí, la Raquel és amiga blocaire, el millor dels blocs són els blocaires), però és que a sobre la recaudació integra de la venda del llibre serà destinada a Cáritas per a ajudar a les persones que ho necessiten.

HASEFALTADISIRNADAMÁS?

Aquí teniu el link a la entrada del seu blog on dona tots els detalls i fins i tot podeu participar en un sorteig d'un dels exemplars.

Raquel, #oletú.

de la cuina, l'art, el disseny i el meu garbuix mental

La cuina i el disseny, el disseny i la cuina. 

Al voltant de la estètica i la funcionalitat es pot muntar un debat bonic i interessant on analitzar desde el legitim negoci del que ven fum en forma de plat fins a la sublimació conceptual comestible. Un debat en el que sospito hi ha arguments poderosos en totes direccions: ningú és jutge acreditat per a imposar limits creatius. Però també és cert que tots sóm o podem ser jutges del que obeeix al sentit comú: el sentit comú sembla indicar que allò que triomfa ho fa perque té una funció. Això vol dir que tot allò que és un èxit ho és per bones raons? No ho se, que li preguntin als mil.lions de panolis que van comprar la PowerBalance.

Aquest garbuix del paràgraf anterior és tan sols un reflexe de les meves contradiccions internes mentre visualitzo el video de la inauguració de la mostra de disseny aplicat al menjar del Museu d'Art modern i contemporani de Trento. El cuiner Daniel Facen ofereix desde una cuina-aparador el show del disseny esferificat fet cuina i hem de suposar que en aquest cas també saborós.

Reconforta saber que la primera sala de la mateixa està dedicada al llibre de Bruno Munari sobre les pràctiques del 'bon disseny' on es defensa la necessaria dimensió pràctica en complement a la dimensió estètica que sovint és la predominant en el món del 'disseny'.Però hi ha quelcom en aquest video, en l'actitud general de la escena, en l'esperit del showtime general tan allunyat de la taula i del fet alimentari que a mi personalment em provoquen una certa incomoditat. 

Deu ser que he complertat la meva transició mental personal, ara ja estic segur que en la meva opinió, la cuina no és art. Ni ho ha estat, ni ho és i tal com jo la entenc tampoc no ho serà mai. Tot i que ahir mateix em va arribar un mail/nota de premsa on Lolita Flores assegura que 'la cocina es un arte'. Com que estic convençut que ella sap cuinar i gaudir de la bona taula, potser sigui la definició de qué és o no és el fet artistic on estigui la clau de la qüestió.

O això o que una vegada més, tothom vol que alló al que es dedica professionalment sigui o bé un art o bé una ciència. Y eso no.

de la cuina del Pirineu Català

Un dels gaudis de la darrera setmana ha estat revisar les receptes del llibre La cuina del Pirineu català (Jaume Fàbrega i Eliana Thibaut). No només perque és evident que una cuina de muntanya és per força potent i calòrica -ara que encara tenim la cohartada del hivern que esllangueix-, sino sobretot perque els autors han respectat en aquest curós recull moltes de les paraules que designen els aliments a les zones d'origen.  Amb l'avantatge que en aquesta obra, els autors ens regalen receptes de les dues vessants pirenaiques.

De forma que en vàries ocasions he hagut de tirar del que abans en dèiem diccionaris i ara en diem diccionaris online. Que fan la mateixa funció però per alguna raó sentimental no acaben de ser ben bé el mateix.

I no es pas que vulgui fer ostentació de la meva ignorància centralista. Lluny de proposar una lectura costumbrista i paternal d'aquests mots, reivindico la riquesa d'una lectura encuriosida i el plaer d'aprendre, alhora que imagino el resultat final de la recepta. Com sino hauria pogut assabentar-me que menjo cambajó de tant en tant però menys sovint del que voldria?

Lletuges estofades

Ingredients:

Lletuga
1 tall de cambajó ben gras, tallat finament i sense cotna

Farciment:
1 porro picant
1 tòfona fresca tallada a rodanxes primes
1 rovell d'ou
2 grans d'all aixafats
1 nou de mantega
sal

Guarniment:
1 cullerada d'oli d'oliva
2 pastanagues tallades a rodanxes primes
1 ceba grossa trinxada
2 tomàquets pelats, sense llavors i trinxats
1/4 de litre de brou d'aviram
1 veire de vi blanc sec
1 ramet d'herbes: farigola, llorer, api i alfàbrega

Procediment:

Netejar la lletuga i fer-la bullir en aigua salada 10 mins
Escorrer les lletugues i eixugar-les, parti-les en el sentit de la llargària i omplir abundosament del farciment.

Tanqueu les lletugues i embolqueu-les amb una llenca de cambajó. Lliugeu-les.

Unteu d'oli una cocota de ferro colat, escalfar i sofregir la ceba i les pastanagues. Afegir els tomàquets i remenar la mescla fins que es torni untuosa.

Col.loqueu les lletugues al damun d'aquesta preparació, ruixeu amb el brou colat, el vi i afegiu el ramet d'herbes. Que bulli a foc suau durant una hora ben tapat.

Deslligueu les lletugues, partiu en dos la llesca de cambajó i disposeu les mitjes lletugues sobre el cambajó i ruixeu amb el liquid de cocció. Servir molt calent.


La cuina del Pirineu català
Jaume Fàbrega i Eliana Thibaut i Comalada
Cossetània Edicions
ISBN 978-84-9791-470-3

de mongetada popular amb Cuina Vallès

Els habitants de la comarca ens hem regalat la frase Com el Vallès no hi ha res i endavant que fa baixada. Si no t'estimes tú és probable que no ho faci ningú altre, el amor empieza por uno mismo i també tenia preparada una frase més que vaig llegir un cop a un llibre de Jorge Bucay però ara mateix no la recordo. Quina tragedia.

En aquest sentit autocomplaent, ens dono un gallifante a 'nosaltres mateixos': és un slogan molón que no es basa en afirmar la superioritat sobre altri o menysteniment de forànies terres. Es clar que donat que cada lloc és per definició -i sempre segons la escala de augments amb que l'examinem- únic, especial i irrepetible estem devant d'una veritat que de tan obvia fins i tot perd valor: Com el Vallès no hi ha res. Tautologia warning proximity alert.

Ja fa uns anys que sota la denominació de Cuina Vallès un grup de cuines treballen plegades en la promoció del 'troç' com a valor i marca gastronòmica i també en l'estudi i recuperació de varietats locals comestibles i altres aspectes que tenen a veure amb la cuina i alimentació. No ho tenen fàcil tant per la competència d'altres zones que fan molta i bona feina, com per les circumstàncies que ens toca transitar. Però ells piquen pedra amb una determinació que els honora. Ara amb el plus de ser cada cop són més actius en un món -el de les xarxes socials i els universos 2.0- on fins ara estàven una mica paradots.

Estan fent feina i cada cop em trobo més petjades i rastres de la mateixa mentre faig el meu camí, no cal ser un sioux rastrejador per a endevinar que alguna cosa fa xup-xup als fogons d'aquest grup de cuines.

Dins dels actes que fan per donar-se a coneixer, tenen la sana costum de regalar periòdicament una mongetada popular a les poblacions on hi tenen representants. Poques menges són més adecuades per a definir un acte popular que la mongeta i la botifarra. En aquest cas, noblesse obligue, la mongeta DO Ganxet que és filla també de la terra. 

Ahir va tocar Montcada i Reixac, poble/vila/ciutat on acoto el cap cada vespre per a fer la becaina reparadora. M'hi vaig arribar en una passejada per gaudir del ataque dels casacas blancas (ni una taca tú, anaven de bonito total) i perqué no dir-ho... endrapar una mica a mig matí perque total només teniem dinar pantagruèl.lic amb la familia programat el mateix dia. I queda lleig arribar amb gana i abraonar-se sobre els aperitius com si no hi hagués un endemà.

No hi ha gaires detalls gastronòmics a comentar: mengetes, botifarra, cervesa i gratis. Ah! Que això no és precisament gastronòmic? Bé, doncs digui-li com vulgui perque és el que hi va haver: 35 kgs de mongeta del ganxet, molts metres de botifarra i uns kilets de llenya. En realitat l'objectiu de la entrada és donar una mica de visibilitat al projecte, i reconeixer la feina feta fins ara... confiant en que la que vindrà serà encara millor.
Endavant les atxes :)

de sucs i ràdio per a l'oasi català special edition

Càmeres ocultes en forma de sucs xuclables, el que necessita una bona màquina de vending a l'oasi català.

Com a bonus track, el 'menú per als espiats' que va proposar el Ferran Adrià (mal) imitat per Manel Fuentes dins el 'Problemes Domèstics' de Cataluyna Ràdio. Li surt molt millor el Nuñez.

decuina.net: 7 anys donant la murga. DALE GAS.

Com que estem d'aniversari, que a decuina.net fem 7 anys i 1.578 articles publicats.

Avui amb la reina del meu cor (sense tú no seria possible), ens regalem una funció de teiatru amb l'espectacle del admiradíssim Berto Romero. I després, sopar al restaurant Gurqui. I per rinxolar el rínxol, acompanyats per en Xesco i la Maria. #PLANAZO

Ah, sí, és la forma que se m'ha acudit per dir que hem fet 7 anys donant la murga. Qui ho havia de dir.
De moment encara em sento gaudir picant les tecles.  
DALE GAS!!!

de Breakfast Sandwich Maker Maker. Hasta el infinito y más allá

Al principio, Escoffier sistematizó los fondos y salsas, y vió que estaba bien y era hermoso. Y Escoffier estaba contento.

Más tarde ordenó y clasificó todas las 5.000 recetas que tenía, y vió que estaba bien y que también era hermoso. Escoffier estaba contento y los hombres jamaban felices.

Y para culminar su obra, Escoffier organizó su cocina en brigadas y el trabajo fluyó más ordenado y eficiente. Aquello seguía siendo era hermoso y los cocineros estaban contentos.

Y luego vino un ángel caído campeón de la sociedad de consumo y creó la sandwichera all-i-one que te prepara el desayuno por capas y de una sola tanda que te cagas. La Hamilton Beach Breakfast Sandwich Maker.
Perque sempre es pot buscar alguna coseta més en que el consumidor es gasti el dineret (30 dollars en aquest cas). Money makes the world turn around!!

¡¡¡Apaaaaaarta de miiiii ese cáaaaaaaliz!!!!!

Gràcies Laura per posar-me sobre la pista ;)

de Paul Bocuse video x3

Tres videos sobre l'homenatge que el Culinary Insitute of America ha fet al mític Paul Bocuse, fundador de la Nouvelle Cuisine. Són -llògicament- en anglés, però es pot activar la opció de subtítols (i si us sentiu aventurers podeu activar també els subtitols traduits, heh).


Poca cosa més a dir, simplement un dels grans de la història de la cuina.  Perdò, dels grans la Història de la Cuina, en majúscules.

Via Eater

d'estudi del món dels blogs de cuina en català

Hola!

La blogger Laura Solanilla (cuinejar.blogspot.com) i en Francesc Xavier Medina, ambdós professors de la Universitat Oberta de Catalunya estan fent un interessant estudi sobre el ecosistema gastroblocaire en català. Per al mateix han el.laborat una enquesta  senzilleta a partir de la qual en treuran dades i conclusions... un cop hagin cuinat els números, es clar. Els voleu ajudar a fer l'estudi? Vaaaaa, que només són cinc minutets!!!

Cliqueu a la següent imatge per obrir la enquesta i col.laborar amb el coneixement i la ciència :)

Link

del meu primer crumble!!

Sembla mentida, però tot i haver-ne menjat diverses vegades, mai havia fet un crumble personalment fins al taller a l'escola SU23.11 de Terrassa. Allà vaig fer per primer cop aquesta preparació terrosa i dolça que és tan fàcil i alhora tan bona de menjar.

Bàsicament és un joc de nens, es a dir, pastar els ingredients com si estiguèssis jugant a la platja, posar-los breument al forn i ja està. Fins i tot a mandrosos com jo per als postres ens resulta atractiu de cuinar! heh!

Crumble:

Ingredients:

50 g de farina
50 g de sucre morè
50 g de mantega pomada
50 g d'ametlla en pols
pessic de sal

Procediment:

Barrejar els ingredients, menys la mantega. Afegir la mantega i donar textura de sorra amb ajut d'una paleta.

Coure al forn uns 5-6 min a 180º

Desfer el resultat final, que serà cruixent i sorrenc.

En aquest cas, servit amb una pannacota i una compota de fruits verds (vermells!!) :)

de King Kong vs Nozilla

Ja feia molt que no perpetrava una d'aquestes... :P

del sobreconsum: mini documental espectacular

Via un dels meus blogs de capçalera (Éche o que hai) m'arriba aquest impresionant mini-documental sobre el sobreconsum alimentari. On es mostra la producció mecanitzada d'aliments d'origen animal (fa feredat veure la màquina absorve-pollos) i es denuncia la vigència d'un model que acaba conduint a la pandèmia de la obesitat.
El tema és complex i més enllà de la espectacularitat de les imatges i la evidència de que el model incorpora moltíssims defectes de forma sistèmica hi detecto una mica de mala llet, potser fregant la demagogia: mentre per a dibuixar la producció a escala es fa servir imatges de pulcres orientals desossant pollastres de la forma més quirúrgica possible, es fa servir la imatge de l'occidental zampa-burgers per denunciar el nostre sobrepés. Diria que a orient hi ha poca obesitat.

En tot cas, una gran peça amb un missatge de fons que comparteixo.

d'article al QuèFem. Semproniana: un simbol pop que es reinventa

Article publicat al QuèFem de La Vanguardia aquest passat divendres 1 de Març. En el mateix explico què és el que em fa vibrar del Restaurant Semproniana.

Si cliqueu a la imatge, es fa més gran :)

dels horrors de la guerra, PAM! a Ronald McDonald

Grans clàssics com Francisco de Goya, Rubens o Bruhegel el Viejo han pintat amb ma de mestres i ànima corpresa els horrors i desastres de la guerra. A la actualitat, la cultura de la icona permet que els artistes com Jake i Dinos Chapman aprofitin les seves obres per a ampliar una mica la profunditat de camp. I mentre critiquen la barbarie de la guerra també hi posen cullerada contra la barbarie del capitalisme desfermat. En aquest cas, ho fan amb la nostra icona alimentaria capitalista pim-pam-pum preferida (juntament amb la Coca-Cola): El payaso Ronald McDonald.

He escrit més d'una vegada que la utilització de la marca de hamburgueses comença a ser una metàfora massa comú i trilladeta per a que em resulti estimulant quan observo una proposta artistica. Però suposo que aquesta és la condemna de les icones: per a bó i per a dolent són el que són i s'han convertit en un standard. El problema és que acabes barrejant els nazis amb una empresa que té moltes coses criticables però fins ara mai he vist als seus menús apologia de la guerra o el genocidi. Diria que hi ha un salt conceptual massa gran entre les dues coses. Però l'art és lliure i alhora requereix jugar amb els limits i els conceptes.

Deixant a banda sensacions personals i per tant discutibles, aquestes obres de gran format (diversos diorames amb milers de figuretes esculpides i pintades a ma) impresionen i alhora captiven definitivament la mirada. Com a mínim la meva.

http://www.jakeanddinoschapman.com/

de toma pan y moja: Atraco en la panadería

Els temps s'estan posant moooooolt dificils:

Un atracador entra a robar a una fleca, per a dissimular es posa a despatxar el pa i acaba demanant perdò a la mestressa de la casa però se li emporta el portatil i el bolso.... no, no és una de Woody Allen. #Estápasando

Bonus special a la gorreta rapera amb la visera cap al clatell de la dependenta. Impagable.

delafé y las flores azules: verso de la semana

"Si te quedas, 
habrá preliminares hasta para fregar,
habrá pescado fresco hasta los lunes, mi amor."

Verso almienticio de la semana, dale gas.
 Delafé y las Flores Azules. 'De tí sin mi'

descobrint que el futuro ya está aquiiiii: Hamburguesas imprimibles

Suposo que és inevitable. A la dècada dels noranta els Video-Clubs van ser la plaga bíblica que ens va tocar transitar a tots i sospito que ara s'apropa el moment en que una gernació d'establiments d'impresores 3D ens ofereixin serveis tan imprescindibles com fer-nos un clauer amb la nostra jeta i altres indispensabilitats com aquesta.

I per suposat, no podia faltar la ment preclara, el visionari, el lider espiritual dels fogons d'occident que apliqués al món del menjar aquesta tecnologia que ens escombrarà com un tsunami. I ja posats a fer-ho amb criteri, que millor que començar a aplicar la impresió 3D al fascinant mon de la hamburguesa? Total, ja n'hi ha moltes que no són 3D i que tenen sabor i textura de plastic!

Em sap greu no haver estat jo el que pensés en aquesta fascinant evolució alimentaria i tecnològica. Si m'he fet un fart de veure replicadors de menjar a Star Trek!!! Gabor and Andras Forgacs és el nom dels pàjarus (pare i fill) que estan darrere el projecte, que això sí, surt una mica caret: de moment 300.000 dollars costarà la hamburguesa que faci la impresora 3D. Sembla ser que el preu dels recambis actuals de tinta que és més o menys el de la sang de unicorni es mantindrà en els consumibles de les impresores d'hamburguesa. Però quin és el preu del progrés?

Us imagineu quan ens fem una hamburguesa igual que ara ens fem el café en una càpsula Clooney?

Cariño  imprímeme una hamburguesa ristretto, que me apetece muy especiada. O encara pitjor... imagina que se t'acaben els consumibles i no pots imprimir el dia que tens convidats a sopar!!

Sospito que a algun restaurant tecno emocional se li deuen estar mullant els calçotets de pensar en la quantitat de gastromonsergues que pot arribar a imprimir amb tot aixó. S'apropen dies interessants!!
Us deixo una recepta, per si la voleu imprimir a casa... bon profit!!!

Via BBC i Gizmodo