La cuina i el disseny, el disseny i la cuina.
Al voltant de la estètica i la funcionalitat es pot muntar un debat bonic i interessant on analitzar desde el legitim negoci del que ven fum en forma de plat fins a la sublimació conceptual comestible. Un debat en el que sospito hi ha arguments poderosos en totes direccions: ningú és jutge acreditat per a imposar limits creatius. Però també és cert que tots sóm o podem ser jutges del que obeeix al sentit comú: el sentit comú sembla indicar que allò que triomfa ho fa perque té una funció. Això vol dir que tot allò que és un èxit ho és per bones raons? No ho se, que li preguntin als mil.lions de panolis que van comprar la PowerBalance.
Aquest garbuix del paràgraf anterior és tan sols un reflexe de les meves contradiccions internes mentre visualitzo el video de la inauguració de la mostra de disseny aplicat al menjar del Museu d'Art modern i contemporani de Trento. El cuiner Daniel Facen ofereix desde una cuina-aparador el show del disseny esferificat fet cuina i hem de suposar que en aquest cas també saborós.
Reconforta saber que la primera sala de la
mateixa està dedicada al llibre de Bruno Munari sobre les pràctiques del
'bon disseny' on es defensa la necessaria dimensió pràctica en
complement a la dimensió estètica que sovint és la predominant en el món
del 'disseny'.Però hi ha quelcom en aquest video, en l'actitud general de la escena, en l'esperit del showtime general tan allunyat de la taula i del fet alimentari que a mi personalment em provoquen una certa incomoditat.
Deu ser que he complertat la meva transició mental personal, ara ja estic segur que en la meva opinió, la cuina no és art. Ni ho ha estat, ni ho és i tal com jo la entenc tampoc no ho serà mai. Tot i que ahir mateix em va arribar un mail/nota de premsa on Lolita Flores assegura que 'la cocina es un arte'. Com que estic convençut que ella sap cuinar i gaudir de la bona taula, potser sigui la definició de qué és o no és el fet artistic on estigui la clau de la qüestió.
O això o que una vegada més, tothom vol que alló al que es dedica professionalment sigui o bé un art o bé una ciència. Y eso no.
Benvolgut, jo pel contrari estic plenament convençut que la cuina pot ser art i els cuiners artistes. No tota la cuina ni tots els artistes, és clar. De la mateixa manera que no ho són tots el que pinten ni tots els que fan esculptures, per molt que ells creguin el contrari. Si vols i tens temps, et suggereixo que llegeixis el que vaig escriure fa un temps al respecte. http://bit.ly/Laj2ir
ResponEliminaPer mi, la cuina tampoc és art. Això no vol dir que no es pugui ser creatiu cuinant, o que no puguis posar a taula uns plats ben presentats, eh?
ResponEliminaMira, un exemple: a classe amb en Jordi Butrón d'EspaiSucre hem de pagar una multa de 50 cèntims cada vegada que algú diu la paraula "decorar", je je je...
Albert, el teu post és fantàstic.
ResponEliminaTtot i que com bé dius el problema que ens impedirà posar-nos d'acord és que no existeix una definició exacta del que és o no és art.
L'artista ho és per la seva 'intenció comunicativa', i no tant per la seva obra com a tal. Alguna definició així apareix al teu post.
I justament per això un cuiner no ho és, d'artista. O si ho preten ser, suposem que aconsegueix crear art (no bellesa, no creativitat, parlo d'art i de voluntat expressament artística que va més enllà de aconseguir la millor menja possible) deixa de ser un cuiner.
Admeto que és un plantejament reduccionista, en tot cas tampoc em puc extendre gaire més mentre teclejo amb una ma i amb l'altre ataco el tàper del dinar :D
Gemma, n'has hagut de pagar gaires? :D
ResponEliminaReconec que una sí, je je je... :)
ResponEliminaBah, bah, bah..... me había dicho un pajarito que había polémica en decuina y yo entré pensando que se me iba a poner la pantalla perdida de vísceras. Y voy y me encuento en medio de un debate florentino.
ResponEliminaA ver si yo contribuyo: conozco un fontanero que es un auténtico artista. Si ves sus empalmes de PVC flipas. Y si hablamos de las soldaduras de cobre ya es que no me atrevo.
Y mi padre era un artista haciendo roscones. Pena que no se herede.