Grans clàssics com Francisco de Goya, Rubens o Bruhegel el Viejo han pintat amb ma de mestres i ànima corpresa els horrors i desastres de la guerra. A la actualitat, la cultura de la icona permet que els artistes com Jake i Dinos Chapman aprofitin les seves obres per a ampliar una mica la profunditat de camp. I mentre critiquen la barbarie de la guerra també hi posen cullerada contra la barbarie del capitalisme desfermat. En aquest cas, ho fan amb la nostra icona alimentaria capitalista pim-pam-pum preferida (juntament amb la Coca-Cola): El payaso Ronald McDonald.
He escrit més d'una vegada que la utilització de la marca de hamburgueses comença a ser una metàfora massa comú i trilladeta per a que em resulti estimulant quan observo una proposta artistica. Però suposo que aquesta és la condemna de les icones: per a bó i per a dolent són el que són i s'han convertit en un standard. El problema és que acabes barrejant els nazis amb una empresa que té moltes coses criticables però fins ara mai he vist als seus menús apologia de la guerra o el genocidi. Diria que hi ha un salt conceptual massa gran entre les dues coses. Però l'art és lliure i alhora requereix jugar amb els limits i els conceptes.
Deixant a banda sensacions personals i per tant discutibles, aquestes obres de gran format (diversos diorames amb milers de figuretes esculpides i pintades a ma) impresionen i alhora captiven definitivament la mirada. Com a mínim la meva.
http://www.jakeanddinoschapman.com/
2 comentaris:
A pesar de que son ciertas...no soy capaz de verlas, se me rompe algo por dentro...hubo tanto horror en el pasado! Y lo sigue habiendo en el presente que no puedo verlo!
No me quedan fuerzas para enfrentarse a eso!
Besotes
Oh, si yo les dijera de aquellos
horrores tan nuestros y tan cercanos, algunos de cuyos fautores aún parecen pervivir...
Con su pan se lo coman y se
estremezca la pulsión de sus sueños
con sus trapisondas de hoy.
Berebundo de Atalante
Publica un comentari a l'entrada