del sexe real vs el sexe pornografic... bonica metàfora alimenticia

 La diferencia entre el sexe mortal i el sexe del porno professional... explicat amb menjar :D
Podeu activar els subtitols, que ho fa tot més entenedor. Tot i que les imatges son prou descriptives per si mateixes! 

Via laughinsquid

de la bellesa en toda la boca. ¡ZAS!

Tens cinc minuts per a regalar-te bellesa?

the art of making bread from tiger in a jar on Vimeo.

Kinfolk Recipe: Classic Pesto from Kinfolk (kinfolk.com) on Vimeo.

Via SuperCristina del comando Maresme, que no té blog perque no vol, perque talent li sobra :)

de menys evident a més evident... marro sardanista.

Algú te un motllo que vol fer servir i farà el que faci falta per a treure-li rendiment...heh!

Via bforbel

d'estudi de la gastrosfera catalana: així hem sortit a la foto!

Interessants els resultats d'una macro enquesta que van realitzar la Laura Solanilla i en F. Xavier Medina de la UOC. L'objectiu ha estat coneixer una mica més com és (som), què busca i com es relaciona internament la comunitat blocaire i culinaria catalana. La gastrosfera catalana radiografiada i resumida en nombres.

Porto anys ratllant caps amb la frase que el millor dels blocs són els blocaires, doncs aquí ens tenim perfilats. Així som com a grup, així som com a col.lectiu. I algunes dades ja me les esperava -com el desequilibri per gèneres amb un 76% de dones- o que la paraula cuina és aclaparadorament dominant en el títol dels blogs -jo en soc un clar exemple, heh!-.

Però d'altres dades em resulten sorprenents i alguna fins i tot xocant: un 89% dels blocaires enquestats considera que la gastronomia catalana forma part de la cultura i el patrimoni de Catalunya. I jo em pregunto... que collons pensa aleshores que és la gastronomia catalana el 11% restant? Mi-no-com-pren-de.

Felicitats a la Laura i en F.Xavier per haver fet aquest estudi amb aproximadament 300 blocs enquestats, felicitats al Massitet que en va tenir la idea inicial i en general, felicitats a tothom que té alguna cosa a veure amb aquesta historia de la gastrosfera catalana, que per a mi és una gran font de satisfaccions.

Gastrosfera cat from Laura Solanilla

de Tot el que el pare feia a taula

Un article que publica avui l'Informador de Martorell.

Per una banda, un recull de les bones maneres. El respecte cap al menjar, els comensals i nosaltres mateixos.

"Agafa bé els coberts i no portis el ganivet a la boca, que això no són maneres. És la cullera la que s'acosta a la boca. Ajupir el cap per menjar és propi d'animals, no de persones, no siguis gos".

I per l'altra i encara més important, l'agraïment i homenatge que fa un fill al seu pare. L'agraiment per una herència intangible i vital: els valors d'honestedat i rectitud.
I l'amor, es clar.

de com netejar i cuinar un rèmol, turbot o rodaballo

Heu pensat mai en netejar un rèmol o turbot? I com el podeu cuinar per a fer un menú sencer amb el mateix? Durant una classe de xef i amic Xesco Bueno a Taller de Sabores vem poder aprendre a netejar un turbot i a preparar-lo en cinc variants que van desde les fish and chips deluxe edition fins a un meravellòs turbot a la planxa sobre el seu pil-pil acompanyat d'un 'hartatunos'.

Tota la informació corresponent al turbot, o millor dit molta informació sobre el rei del mar ( amb bonus track de receptes) en aquesta entrada del Gastronosfera.com Si voleu comentar, milllor ho feu allà. Pregunteu dubtes, a veure si el mestre també s'apunta a contestar. I si us agrada com escuartera l'ànimal el xef... no us talleu #tuyameentiendes!! ;P


http://www.gastronosfera.com/2013/07/rodaballo-despiece-y-cocinado-del-rey-del-mar/

de ressenya del Restaurant 9reinas

Aquest és l'article amb la meva ressenya sobre el restaurant 9 Reinas de cuina argentina. Publicat al QuèFem? de La Vanguardia. Grans carns que he intentat explicar en metàfora futbolera.

Bife de chorizo: slalom amb la pilota enganxada als peus i gol per l’escaire

Arribem al moment culminant del partit quan les carns apareixen a la taula. De tota la excel.lent oferta, en recomano una de pedigrí  carioca: la picaña. Un tall també anomenat ‘tapa de cuadril’ a Argentina i que té una textura suau i molt sabor que li aporta una fina capa de greix que la protegeix durant la cocció a la parrilla. Normalment té una forma triangular pero aquí la serveixen ja filetejada. Excel.lent.
Tot i que la gran l’estrella de l’equip, el crack de cracks, és per a mi el bife chorizo.  Aquest tall d’aproximadament cinc centímetres de carn madura és daurat per fora, tendre i rosat per dins i saborós fins a la eternitat. Servit amb la guarnició de patata i salsa de pebre verd. Quan el veus, et fa salivar d’emoció. T’enamores.

Podeu consultar l'article sencer clicant AQUÍ a la hemeroteca de La Vanguardia

d'alberginies i pimentón de la Vera. Minimalisme poderós.

Arriba des de les Extremadures i  és la recepta més minimalista que m'han passat mai.

Literalment: "Unas berenjenas, aceite,sal y pimentón de la Vera.Unos minutos al microondas..."

Un sopar magnífic, com gairebé tot el que porti aquest pebre vermell fumat i poderós. :)

demanant amb criteri: 'i vull un quadre de Bacon'.

Tots hem sentit a parlar de les grans excentricitats de les estrelles del cinema i de la música respecte a com han de ser les seves habitacions d'hotel i camerinos. La veritat és que sempre m'ha semblat una falta de respecte per a la resta de mortals aquesta exhibició impúdica d'estatus.

Però a internet he trobat un bonic exemple de com pot funcionar un establiment hoteler ultramegacomplidor amb els desitjos de la seva clientela. No es pot tenir tot. Imagineu que reserveu online una habitació i en el apartat de peticions especials hi deixu escrit això:

"Demano tres caramels M&M, no un paquet sencer,només tres caramels: un per a mi, l'altre per a la meva dona i un tercer per a repartir entre els dos si tenim gana de matinada.
Ah! I un quadre de Bacon sobre el llit, m'encanten les pintures de Bacon"

Un mes més tard, al arribar a la habitació -i ja sense recordar la petició feta en conya- potser us trobareu que el responsable de l'hotel té encara més sentit de l'humor del que vosaltres us pensàveu...heh. CAM-PE-ÓN.

Via funny pictures

del bistró pecador

Ese Bistró pecador....

Oiga, ¿Me trae la cuen?

de Margot Gastronomy, life goes on.

Davant les evidents dificultats que excepte els privilegiats de la casta extractiva patim la majoria, cadascú es busca un camí personal per a portar el plat a taula. Una de les opcions és liar-se la manta al cap i fer-se emprenedor i sortir al carrer cada día amb ganes i voluntat de prosperar.

Ganes i voluntat són dues de les paraules que penso jo que poden definir a la Margot, que forma part d'aquest col.lectiu de valents que han decidit emprendre camí i ha muntat fa ben pocs dies la seva aventura:

Margot Gastronomy.

Llògicament, muntar la teva empresa al voltant del món que coneixes és essencial i la Margot porta anys ben ficada en el món de la jalamenta. Així que tot aquest background i networking està ara ordenat i preparat per a donar serveis de organització d'events, que és del que es tracta.

Fa uns dies vaig poder assistir a una mena de singularitat en el continuum espaitemporal, ja que ella mateixa va organitzar el seu propi event a la patente,  per a celebrar el naixement de la seva pròpia empresa. Una fantàstica ocasió per retrobar-se amb el millor dels blocs, els blocaires. I de pas tastar una sobrassada sideral -preparada en uns sandwitxos calents fets al moment de sobrasada, formatge i mel que són deliciosos-, un pernil sorprenent -per el tall a tacos-, una birra suau -serà per això que és una de les que m'agrada- i que crea certa polèmica entre els blocaires i un vi molt amic. I sobretot de nou els blocaires, el millor dels blocs. Un planasso.

Definitivament viure és moure's i la Margot es mou sempre, i ho fa endavant. Un bon exemple per a tots els demés, i no parlo tant de muntar empreses sino de tenir una actitud vital positiva i engrescada. Sospito molt fort que així les coses acaben sortint millor. Molta sort Margot!

de 100 maneras de cocinar arroz. Multimedia powered book.

M'arriba per sorpresa el llibre que voldria tenir el meu pare a la tauleta de nit, que com us he explicat alguna vegada és talment com si fós nascut al delta del Met-Kong. Arrossaire fins a extrems inaudits.

100 maneras de cocinar arroz, de la editorial Bainet. Una bona idea: aprofitant l'ingent fons multimedia que tenen acumulats en tants anys de recepta televisada, es poden permetre el luxe de fer llibres com aquest.
Cent receptes amb l'arròs com a gran protagonista que van desde les amanides refrescants fins als postres més dolços i amb receptes de les icones de la casa Karlos Arguiñano, Bruno Oteiza, Ramón Roteta, Eva Arguiñano, Enrique Fleischman i Iwao Komiyama. He trobat a faltar l'Isma Prados, que té un estil actual en les seves receptes que acostuma a agradar-me molt.

Seria un repte divertit fer un menú complert basat en l'arròs? Té algun sentit? Fa falta que en tingui?....

Com darrerament ens té acostumats l'editorial, incorporen codis QR a les receptes de forma que pots visualitzar el video resum de les mateixes mitjançant el mòvil o l'Ipad. Una curiositat que per als més experts potser no passa d'aquí però per a public més novell els pot resultar una molt bona ajuda que els faci perdre la por a entrar al fogó arrossaire. Si ho veus fer, costa menys.

Aquest és un missatge particular insertat en el post public per a que li quedi clar al interessat.
Si apà, en farem molts d'aquests arrossos apà. No pateixis, sí.

de la batalla més gran de tots els temps dietètics, i sempre guanyen els mateixos

Per els segles dels segles, una lluita infernal,
una batalla èpica de proporcions titàniques,
un pastel para dominarlos a todos,
para atraerlos a la ganache,
para atarlos a la lorza.

L'ESTOMAC SEMPRE PERD.

- No podem menjar el pastís sencer, simplement no podem!
- SÍ QUE PODEM, I HO FAREM!!

Via ankward yeti

del kalimotxo ara en diuen vin-o-cola. Aneu a la mierder, home.

Ho poden disfressar com vulguin, li poden donar el glamour que els surti de l'arc de triomf i fer un marketing més alt que la Tour Eiffiel. Aquests francesos del  Châteaux en Bordeaux ens volen fer passar bou per bèstia grossa amb el nou 'vi amb soda':  75% vi Rouge Sucette i 25% d'aigua amb gas, cola i sucre.

O mon dieu!!!... lo que viene siendo

UN PUTO KALIMOTXO DE TODA LA PUTA VIDA.
A preu de Bordeaux, naturalment. Noblesse obligue.

Via..(al loro) Los Angeles Times i el NY  Times magazine

Aneu a la mierder, monsieurs.

de 'no me quiero comer tus babas'. Loles León is in da haus i té raó.

En breu Loles León farà la seva estrena com a conductora d'un programa online de cuina, que ja veurem com resulta. Tot i que ella no amaga les seves intencions: El programa es diu 'Cocinando con Loles', està penjat al domini lolesleon.com i per el que em vist als videos que han penjat a mode de trailes serà un Loles Non Stop Festival. O sigui  un Me, Myself and I en tota regla i endavant les atxes.

A mi em sembla molt bé que ho intenti, ja veurem quin és el resultat final perque aqui tothom té dret a guanars-se les garrofes i si hi ha uns senyors que anomenen 'chefs' als aspirants despres de tres miserables mesos de curs intensiu també hi ha qui vestida de... troglodita? pot mirar de tirar endavant un projecte de programa. I al cap i a la fí, el que passa  és que a mi la Loles León i la seva actitud pública respondona, sexual i iconoclasta sempre m'ha agradat.

I si a sobre el primer video és per a denunciar la guarrada integral -que fan tants cuiners casolans com professionals- de ficar una vegada i altra la cullera per tastar dins les olles.... doncs aleshores encara ens agrada més. Dí que sí Loles, que yo no me tengo que comer sus babas!!

Arriba l'estil 'MOLINO' al món de la cuina?...heh! Loleeeeees admites peticiones??!!!

del microones que parla!! #Megustaloquierolonecesito.

 
Com de boja és la proposta d'aquest enginyer made-in-usa que ha incorporat algunes millores al seu microones? Què us sembla que es pugui donar ordres amb la veu al fornet?
I que pugui llegir els codis de barra dels aliments per saber automàticament com els ha de cuinar (temps i potència)?

I que la hora s'actualitzi automàticament via Internet?
Com de boig és que es pugui manipular el forn a través del mòvil o Ipad?
És o no una meravella que quan acaba la cocció el forn t'envia un tweet!?!

I la pregunta més important

COM ÉS QUE MAI NINGÚ NO HO HAVIA FET ABANS
TOT AIXÒ TAN MOLÓN?

En Nathan Broadbent n'explica els detalls al seu blog, però el resum és que ha fet servir un microordinador Raspberry Pi per a hackejar el seu microones. I ara en volem un igual, heh!

Via abc.es

d'arròs de conill amb olives negres i vi ranci

Arròs de conill amb olives i vi ranci

Ingredients:

Un conill
Un bon grapat d'oliva morta d'aragò o un parell de cullerades de pasta olivada
Una ceba
Una cullerada d'all i oli
Mig got de salsa de tomàquet casolà
Mitja copa de vi ranci
200 g d'arròs bomba
400 g d'aigua o de caldo suau de pollastre

Procediment:

Piquem la ceba i la posem a daurar en una mica d'oli. A mi per a aquest plat m'agrada molt caramelitzada, fosca con la nit. Per això el faig diumenge: tinc temps!!
Quan ja tenim la ceba caramelitzada li afegim les olives mortes picades o bé la pasta olivada i barrejem. Posem la copa de vi ranci i reduim el conjunt. A continuació aboquem la salsa de tomàquet casolana i ho coem uns minuts per a que s'integri tot. Al final a mi m'agrada posar una cullerada d'all i oli que fa la funció de posar el gust de l'all a la base però amb un matís diferent. 

Daurem el conill tallat a troçós grans (a mi m'agrada que els troços valguin la pena i no en petites llesques de conill esmirriat, je). Quan està daurat hi aboquem el sofregit anterior i ens assegurem que està tot ben calent. Aleshores hi posem l'arròsi barrejem. D'aquesta manera la primera xuclada de sabor que fa l'arròs ja porta tot el gustet del sofregit. Unes remenadetes i si posa l'aigua o el caldo, es sacceja la paella per a que es reparteixi bé i tastem per a rectificar de sal.

Si teniu sort de tenir paellera que pugui anar al forn, recomano fer els 18 minuts de cocció en el mateix, ja que queda tot molt més uniforme. Sino doncs 18 minuts de cocció al foc i endavant les atxes que fa baixada!!! Bon profit! 

Per cert, buscant sobre conill a internet m'he trobat amb els únics dibuixos de Hanna-Barberà que m'agradaven. Los osos montañeses i aquest Apá dropo meravellòs. ¿Quieres arroz de conejo apà?

de mama's fruit. Projecte refrescant, vitamínic i social.

Una bona iniciativa per a refrescar-nos el dissabte.

Mama's Fruit comercialitza fruita fresca tallada i llesta per a consumir i ho fa contractant  persones en risc d'exclusió laboral -que equival a dir exclusió social- . Repartint en tricicle refrigerat per el centre de Sevilla m'agrada molt més aquesta oferta que la munió de parades de mercat on ofereixen el mateix ocupant uns metres que per a mí s'han de destinar a la venda d'aliments de mercat.
Però tornem al tema que ens ocupa, Mama's Fruit és un exemple de que hi ha marge i espai per a bones idees. Idees amb potencial de negoci i que tenen el valor afegit del retorn social més enllà del obligat benefici -al cap i a la fi si una empresa sobreviu és precisament perque és capaç de generar beneficis-.

La única cosa que no em convenç és un detall sense importància d'aquells que només pot cridar l'atenció a un malalt de les tonteries com és servidor de vostés: Tapas de fruta? Una fruita tallada, fresca i atractiva no és una tapa. És una macedònia, és un refresc, és un postre... però una tapa? No importa, el nom no fa la cosa i entenc que de cara a la venda -sobretot turística- ha de ser un bon reclam la paraula 'tapa'. Espero que la idea funcioni i els hi vagi molt bé, perque ara a l'estiu a Sevilla veure apareixer un d'aquests tricicles carregat amb vitamines refrescants ha de ser una alegria infitina per a la retina!
El preu? Doncs ja el veieu a la foto... 2 euros servit i posat a la ma. Qui en vol?

És molt improbable que servidor vivint on viu acabi tastant una d'aquestes combinacions de fruita, però és igual, aquí el que compta és la idea i la combinació amb l'interés social de la mateixa. Vitamines per a la societat! Molta sort :)

de racismo de uvas. Idiota com tots els racismes

Divertida il.lustració alimenticia contra el racisme i la seva vergonyant estupidesa.
Via 1 millón de monos con máquinas de escribir

de nanas de la cebolla - Poesía de Miguel Hernandez

El poeta Miguel Hernandez va escriure las Nanas de la cebolla estant empresonat per el règim franquista en represàlia per haver-se allistat a les files republicanes. És una poesia dirigida al seu fill, alimentat per la mare amb els únics aliments que tenia disponibles: pa i ceba.

La preso, finalment, va costar la vida al poeta.


Nanas de la cebolla - Miguel Hernandez

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre:
escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla:
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena,
resuelta en luna,
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.

Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma al oírte,
bata el espacio.

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.

La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!

Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne parece
cielo cernido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!

Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.

deixa la tapa baixada al acabar! No? (el water que es menja)

Del pais del sol naixent ens arriba el dolç definitiu. Si, potser nosaltres tenim caquetes fetes de massapà, però sincerament, crec que ens guanyen per golejada: montable, xuclable, reutilitzable i de bonics colors llempants. Com a home de gènera masculí, tinc el dubte existencial de si al acabar la llepolia haig de deixar la tapa pujada o baixada... heh.

de 9NATS, la nova anyada de vi a Ca l'Esteve

Que un vi et sigui presentat per aquells que l'han el.laborat és un petit privilegi.
Nova collita 9NATS de Ca l'Esteve, presentat per Esteve Esteve Adell, sumiller de la casa i co-responsable de la producció en la finca que tenen literalment davant de casa. Com que no és aquest blog un lloc gaire especialitzat en vins... abans de fer el ridicul explicant-ne les caracteristiques, millor escoltem directament als que en saben.

del heroi que va inventar el marketing alimentari modern

Nou article publicat al Gastronosfera.com:
http://www.gastronosfera.com/2013/07/el-superheroe-que-cambio-el-marketing-gastronomico/

Aqui amb aquesta cara de veí del costat, en Howard Moskowitz va inventar ell solet gran part de la base actual del marketing alimentari. El bliss point (o punt que et fa menjar compulsivament sense omplir-te la panxa) i com tenir en compte a tots els consumidors i no només a la gran majoria i com en realitat si ho vols petar has de cobrir un espectre ampli amb la teva gama de producte.

L'article complert de qué va inventar i com ho va fer està aquí, explicat al Gastronosfera.com :))
Si us barrufa... no us talleu ;)

(comments allà, no aquí bitte :D)

Un bonic exemple de marketing modern desactualitzat... no hi ha res més vell que una app d'ahir?

de costelles de porc a la casolana

Aquesta recepta ens arriva directament de les Extremadures enllà, cuina casolana que fa venir ganes d'estiuejar i compartir tardes de dolce fare niente amb la familia... :)

Costelles de porc (que ves per on, a casa en diem 'xuletes' de porc, je)

4 costelles de porc de les amples

ceba

1 pebrot vermell

1 pebrot verd

1 tomaquet madur

sal

comí curry 1 vas petit de vi blanc 4 patates petites, aquestes de Calamonte, Extremadura Procediment:

Sofregim les cebes, els pebrots i el tomàquet picats en oli d'oliva. Ho fem suau i podem optar per a sofregir-los molt per a mirar de caramelitzar una mica la ceba o bé deixar un resultat més fresc amb una cocció més curta. Jo m'estimo més aquesta segona opció amb aquestes calors, la veritat.

Afegim la carn, a la que donarem unes voltes per daurar abans d'afegir el got de vi blanc i les especies. Tapem la olla ràpida i la posem 10 mins. Passats els 10 mins obrim per a  afegir les patates i tornem a donar cinc minuts més de cocció amb la olla tapada.

Crònica del restaurant Vivanda al QuèFem?

Crònica al QuèFem? de La Vanguardia sobre el restaurant Vivanda, un dels meus restaurants preferits a Barcelona. Una cuina saborosa i eficaç, un bon servei de sala i una terrassa que quita el hipo. Si alguna vegada hi teniu ocasió, no us el perdeu :)

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2012/11/30/pagina-26/91871316/pdf.html

descompte Pasaporte Gourmet. Passaport anual al preu del semestral

Coneixeu el Pasaporte Gourmet Barcelona? Et permet descobrir 50 restaurants barcelonins amb un interessant descompte que pot arribar fins al 50% del preu de carta -begudes no incloses-. Dins la llista de restaurants que es pot visitar hi ha locals de solera com el Terra Ca la Nuri, locals que ens estimem com el Semproniana, propostes diferents com és el menú dolç de Espai Sucre i fins i tot un estrellat Michelin com el Manairó i la seva cuina d'autor.

Des de Pasaporte Gourmet ens han ofert la possibilitat que aquells gastroblocaires que ho vulguin, puguin adquirir el seu passaport de periodicitat anual al preu del passaport semestral. Es a dir, per 35 euros tens el passaport que costa 50 euros.

www.pasaportegourmet.es

Per a això, només cal que introduiu el codi 'PG13Gastroblocaires' en el moment de fer la compra i us aplicaran el descompte. Aquest descompte és aplicat directament per la empresa i Gastroblocaires ni dona ni rep res d'aquest import. Som simples transmisors de la possibilitat. i en tot cas vosaltres sou ben lliures d'aprofitar-la si voleu 'viatgar' per les cuines d'aquests 50 restaurants de la nostra ciutat :)

de hipnotisme zip zip ziiiip

Relájese querido lector, y mire atentamente este cuchillo. Déjese llevar y cuando termine el video tendrá una sensación de paz y se sentirá relajado. Y cuando alguien diga la palabra 'esferificació' usted se levantará y cacareará como una gallina. Bueno, esto ultimo ya veremos... pero relájese...

Ziiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!!!!

Gastpatxo... qué és i qué no és un gaspatxo?

El gaspatxo, un dels meus plats preferits. 
El vaig descobrir de petit en un viatge a Extremadura i em va agradar tant que aquell estiu em dedicava a demanar gaspatxo de postres de forma compulsiva. En aquells temps no hi havia a les cartes dels restaurants gaspatxos imaginatius, va ser Adrià (again) el que el va introduir a l'alta cuina amb el seu gaspatxo de llamàntol. Ni tampoc recordo que a les cases la gent ens fèssim gaspatxos de sindria o de cirera com ara és habitual.

fins i tot, diria que si m'haguèssin preguntat hagués afirmat rotundament que quasi tots aquests gaspatxos no ho són!! Si no porta tomàquet... no pot ser gaspatxo?
Serà la edat o ves a saber qué, però he canviat d'opinió i ara penso que independentment de la resta d'ingredients, si porta una emulsió de pa, aigua, oli i vinagre és un gaspatxo. I a partir d'aquí la imaginació és lliure.

Voleu saber com he arribat a aquesta conclusió? La resposta està en aquest article que he publicat al Gastronosfera.com. Una mica d'història gaspatxera i també alguns llocs de Barcelona on prendre un gran gaspatxo!! :)

Us animeu a deixar als comentaris de l'article els vostres llocs preferits per a prendre gaspatxo? A veure si fem una llisteta maca!!!

ARTICLE COMPLERT I ON DEIXAR ELS MILLORS GASPATXOS

de la influència de la cervesa en la música moderna...

La banda Moones toca la mateixa cançó sense haver begut gens d'alcohol. I posteriorment van tocant   després de 'hidratar-se' successivament amb 20, 40,60 i 80 cerveses. El que segurament quedarà en la foscor de la ignorància és quines de les bandes que veiem nosaltres en els concerts en directe es troben en el stage1, en el stage2 i següents de l'experiment.

El cas és que no sembla que el so tingui una baixada de qualitat excessiva amb les 80 cerveses al body. El que canvia molt en canvi és la actitud, que es torna clarament més punk. Cosa que per una banda em condueix a pensar que una part la música moderna no requereix d'un virtuosisme pujadet per a ser interpretada i per l'altra... que Dèu salvi a la reina.

Per cert, la cançó em #molamazo.

de ruta per la Barcelona Gastronòmica de Pepe Carvalho

M'hagués agradat que la història comencés en un carrer fosc de matinada, amb un desconegut (va, posa-li desconeguda que no fos dolenta però que l'haguéssin dibuixat així) que t'apropa un sobre misteriós. Com que no soc pas militant de cap partit ja sabria que a dins no hi trobaria pas calerons, però potser una seductora carta manuscrita convidant a passejar per la ruta Carvalho Barcelona... hagués estat bé.

No va anar així, perque els temps 2.0 tenen misteris però no pas de carrerons estrets i gabardina pujada sino de bits i bytes que de vegades regalen moments de 'pujada molt forta' (es diu així subidón?). Vaig rebre el correu de viemocions.com tot convidant-me a recòrrer el Raval amb aquesta dona adicta a explicar i divulgar la nostra cultura gastronòmica: Carmen Alcaraz (@bonavivant, CulturaGastro). Els carrers, el barri i les barres on Manuel Vazquez Montalban va viure i  erigir la seva obra monumental... no ho vaig dubtar ni per un picmicronanosegón2.0. 

Count me in, hasta el infinito y más allá.

La devoció familiar per Carvalho y Montalbán ve de sèrie. Tatuada ves a saber a quin ADN cultural i petrificada a les neurones a través del meu gran llibre fetitx:

La ruta s'inicia al costadet de la font més injustament carismàtica de Barcelona, la font de Canaletes. No importa, perque la prosa ilustrada de la Carme despulla amb dades i anècdotes la tristesa de la font i vesteix de gala l'inici de la ruta i em fa oblidar el papanatisme social dels títols guanyats amb calça curta. Alerta, que jo soc del Barça, però crec que amb el que tenim... en fem un gra massa.

La ruta fa la primera parada a la coctelería Boadas -algun dia la moda tornarà i aquest aspecte vintage tornarà a ser tendència, segur- on poder gaudir del còctel de cava que apareix a les novel.les carvalhianes. 

Mes ruta i dades per el Raval passant per l'antic Hospital, edifici amb pati interior i noble veí de La Boquería. Amb parada i més explicacions cultes i alhora divertides i evocadores. Per continuar caminant fins a la casa natal de MVM -de rodillas! de rodillas he dicho!!-.

I d'aquí fins al restaurant Can Lluis no hi ha ni quaranta metres. Un local de presència modesta on gaudir de bunyols saborosos i impregnat de vazquezmontalbanisme fins a les angonals: menú Montalbán, fotos Montalbán i en definitiva un temple més per a la peregrinació dels fidels.

Foto: tiritinyam

Tenim la sort de coincidir a Can Lluís amb un grup de tertulia literiara on el cap visible de la Barcelona Negra i Criminal ens fa una improvisada xerrada sobre Carvalho i el seu impacte en la literatura negra mediterrània: hi ha altres detectius que menjen -bé- a la novela policiaca del Mare Nostrum. Però detectiu que cuini, detectiu que cuini només hi ha un!!

Acaba la ruta amb un sopar esplendorós a Casa Leopoldo, on vem tenir el privilegi de comptar amb la presència a la taula de la propietaria Rosa Gil. Amiga personal del autor i figura iconoclasta, les seves anècdotes són incomptables i inacabables. És talment parlar amb un troç d'historia viva del barri.

Memorable la cua de bou, tendra i melosa com poques coses en aquest mon...

 Foto: tiritinyam

M'agrada una especialment aclaridora i que dibuixa molt bé la hipocresia burgesa de la nostra ciutat. Aprofitant la foscor de la primera ària de l'òpera, els marits burgesos abandonàven a la dona amb el querido als palcs del Liceu per a venir a sopar amb la querida a Casa Leopoldo... tot mentre durava la òpera. Ara entenc la querència wagneriana de la burgesia barcelonina.

Com veieu per les nostres cares de felicitat, la ruta de la Barcelona gastronòmica de Pepe Carvalho ens va deixar ben contents i satisfets. I no només per la cua de bou o l'arròs brut de carxofes i sepietes, sino per aquest intima sensació que a molts ens produeix encara pensar en Vazquez Montalbán i la seva presència a la nostra ciutat: vem ser uns privilegiats.

Gràcies a viemocions per acostar-nos aquesta ruta carvalhiana i a la Carmen Alcaraz per guiar-nos per els carrerons del Raval tot llegint fragments literaris i per bé... sobretot per ser com és!!!