desapareixerem, però que nos quiten lo bailao

Desperto sota unes vigues de fusta vella, antiga. Retorçades en l'esforç i el temps semblen les venes de la casa, marques del tictac. A cada tic, una història i a cada tac un sentiment. Baixo a esmorzar i trenco el silenci que sospito desitja l'amic, potser un dels pocs instants del dia que li pertanyen només a ell. Tota la resta de batecs els hi regala a la familia.

Xerro igualment, peque al cap i a la fi d'això es tracta. Si m'han obert la familia per compartir instants i vacances hauran d'aguantar la incontinencia i xerrameca, hemos venido a jugar. Intento parlar baixet, per no despertar les criatures, però crec que de vegades se m'escapa el to de veu endut per la momentània euforia de la felicitat. Avui serà un bon dia.

Descobrim els torreznos en salsa, lo más mejor de la vida en barra. Entrem a la plaça de toros, però aquest cop no hi ha l'escenari, ni tampoc els Dire Straits. Més vermuteo és possible i qui salmuera empassa anxoves empeny. Xaranga a cau d'orella, ranxeres a tuttiplen.I al final del dia, amb la sopa de peix i arròs (sopa d'arrós a l'Agost! Como mola!), al final del dia...el pilpil.

Quan ens arribi el nostre moment desapareixerem lentament, però no serà sense haver gaudit del camí amb el privilegi de la bona companyia. Gràcies als quatre per obrir-nos casa vostra.