de pastís de pizza, o la pizza loquísima.

Tot sigui que ara comenci  la loca carrera per  veure qui fa la pizza més alta,  com ha succeit amb  els gratacels.  Jo en tot cas no  les  tinc totes  sobre com es pot fer que fongui el formatge dels pisos del mig sense socarrimar elsuperior. Pizzius,  altius, fortius.

Bonus track, la pizza-taco o  la taco-pizza. Comodíssima.

Via http://www.brandeating.com/2014/04/this-pizza-chain-will-offer-pizza-cake-if-you-vote-for-it.html

del cafelito: bonita metáfora de la tangada que és la tarifa elèctrica

La tarifa amb que ens posen a tots mirant cap a la central hidroelèctrica de Cuenca, explicada 'con un cafelito'

de xai de Collserola, Cuina Vallès i l'esmorzar de forquilla

Collserola és un dels dos entorns que converteixen Barcelona en un sandvitx urbà mar i muntanya. D'aquest parc natural hem aprés a esperar curses per la carretera de les aigües, avions captius de parc d'atraccions i sobretot molt i molt de senglar que de tant en tant s'atreveix a envair els dominis del sapiens sapiens.

El que servidor no coneixia era que hi ha un col.lectiu de pastors que pasturen xai de raça ripollesa en algunes de les 8.000 hectàrees de verdor que ens rodejen. Ho fan sota les directrius de la pastura ecològica (sense antibiòtics) i amb sortida diària de les mares a repassar la muntanya, que per cert, ajuden a mantenir neta i cuidada. Aixoplugats sota la denominació comercial de Xai de Collserola, aquests pastors es preocupen d'alletar els seus xais amb llet materna -no és el més habitual, sovint es substitueix per llet no natural i altres complements que resulten més econòmics: la llet serveix entre altres per  a fer formatge-.
La gent de depastura.com els comercialitza el producte.

El col.lectiu Cuina Vallès ha endegat una campanya on els 13 restaurants ofereixen a les seves cartes plats preparats amb aquest producte. I com que els gastroblocaires ens regalem cada mes un #esmorzardeforquilla al Restaurant Ca l'Esteve, avui hem gaudit d'un sensacional tast del sabor que aquests xais poden exhibir un cop passats per els fogons (i les manetes del xef i amic Xesco Bueno que ja va escriure del xai en aquesta entrada al seu blog > http://gastromimix.blogspot.com.es/2010/02/bendito-cordero-pascual.html):

Favetes i pèsols de l'hort de Ca l'Esteve, cuinats amb aigua d'arròs i llet de coco.

Suaus i aromàtics, tendres i dolcencs. Ualas.

 L'Esteve Esteve, amb samarreta patrocinada i atlètica ens presenta els vins 9 i punt, la nova anyada de la casa.

Faves amb alls tendres, faves amb alls tendres.... FAVES AMB ALLS TENDRES!!! :D

Fetge i perdiu de xai de Collserola, es a dir, fetge i pulmó... perque en diuen perdiu quan volen dir pulmó. En tot cas, fantàstic amb el sofregit de calçot i la textura tendra i elàstica del menut ben cuinat. Brutal.

Fideus a la cassola amb xai, molt equilibrat amb sabor però sense arribar a excedir-se de potència que amb el xai de vegades és complicat si no tens bona materia primera i una mà precisa. Foto de Manel generòs, gràcies!

De postres, una mica de xocolata: Vuit quilos de xocolata, heh!

Com podeu veure, un festival -as usual- d'esmorzar i un descobriment interessant sobre un producte que fan just 'a sota de casa' (el pastor més jove dels que hi treballa pastura per la zona de Montcada i Reixac/Can Cuyàs!). Ah, i molt de sabor en la primera vegada que menjo pulmò... ostres ostres ostres... :)

de Begur i peix de roca a cascoporro

Peix de roca: sabor, textura i altra cop sabor. Un dels plaers que porta la tecla és poder parlar amb figures com en Florian Pi, pescador de més de 50 anys de barca que em va estar explicant una estona llarga les particularitats de la pesca de peix de roca.

Un breu resum de la conversa en el següent link, en un article a Gastronosfera.com sobre la campanya del Peix de Roca a Begur (8 setmanes, 17 restaurants, un poble)

http://www.gastronosfera.com/propuestas-gastronomicas/el-pescado-de-roca-16a-campana-gastronomica-en-begur

(en Florian, i no , l'altre xicot magre i alt com un Sant Pau obviament no soc jo) :P

Els comentaris el tanco aquí, que em va millor si comentem tot centralitzat amb el mateix article, likes i demés si algú vol ajudar a la difusió :)

DO Navarra, còctel mojitorosé i fabricació d'almívars aromatitzats

Durant el sopar de presentació de la campanya de vins rosats DO Navarra, en Carlos Rodriguez ens va preparar un còctel 'perillosíssim': amb la seva dolçor entra finet finet, sense avisar i ja et deus adonar massa tard que porta també càrrega etílica.

Ens va explicar que és molt fàcil fer-se a casa els almivars saboritzats que fan servir els barmans professionals Es fan amb un xarop clar on s'hi infusionen els sabors corresponents com per exemple pells de cítrics, menta, alfàbrega i un llarg etcétera. Colat i embotellat ja tens xarops de qualitat, tot i que també es poden comprar a les tendes especialitzades. 

El barman ens va preparar un còctel 'mojirosado' o 'mojito-rosé', és a dir, un almívar de menta i llima amb un vi rosat (en aquest cas un Gran Feudo, obviament de la DO Navarra). El resultat com us he dit és molt i molt dolç, es clar que les proporcions entre xarops i vi les pot posar cadascú.
Una bona alternativa per a fer un còctel d'inici de sopar per als nostres convidats i començar bé les vetllades a la fresca...l'estiu s'apropa!!

de... ¿Nos están envenenando con las cocretas?

¿Nos están envenenando con todo, menos con las cocretas? Juas!

Un gag per criticar l'alarmisme quimiofòbic que ens rodeja. Es pot parlar de tot i soc el primer conscient  que la indústria busca el benefici al compte de resultats, com sigui aquest és l'objectiu i no pas cap altra cosa.
Però cal parlar  sempre  amb raons i arguments sòlids. 'Esto no lo como, porque es todo quimica' és una frase absurda que estic cansat de sentir. Tot ho és de química! Començant per l'aigua: dihidròxido de oxígeno.

Personalment em sento molt més inclinat cap a la crítica als mètodes de producció i distribució del que mengem que no pas a aquesta suposada quimica afegida a la quimica que ja són els aliments de forma natural. El que em molesta i em preocupa és que un aliment estigui conreat a milers de quilòmetres de forma contaminant i agresiva cap a variants tradicionals. No pas que a la llauna hi porti un conservant antibotulimic que està garantint la meva salut...

¿Sabemos lo que comemos?

Via microsiervos

de shit on a stick (II)

Parlàvem aquí de merdes punxades en un pal de forma metafòrica. Avui ens apropem més a la literalitat en versió cacao:

Penso que és un experiment d'alguna agència de comunicació o així perque en realitat no he vist ni on ho venen. Però me desorino tóa :D

https://www.facebook.com/pinchadaenunpalo

de menú del Penedés al Hotel Antiga

Vivim temps de plàstic, suposo que per això tot el que manté la seva essència i ens transmet veritat ens resulta molt atractiu. No tinc res en contra dels grans hotels de cadena on tot està net, nou, a puesto i endreçat. Polit. Però m'agrada més quan puc gaudir d'un establiment que mostra petjada de la vida d'els que hi treballen.

Aquesta sensació és la que vaig viure fa uns díes quan em van convidar a tastar els menús gastronòmics del Hotel Antiga de Calafell, un negoci familiar basat en treure partit al petit hotel de 18 habitacions i al restaurant gastronòmic tradicional situat a la seva planta baixa. Ells també hi viuen allà, detall.

En Salvador Vallès és el cuiner/propietari al comandament. Fa una cuina radicalment tradicional amb receptes de la seva familia, i en especial les de la seva àvia. Li vaig preguntar si no tenia ganes d'introduir alguns canvis o matisos per a modernitzar les receptes. Rien de rien, no es considera pas un cuiner creatiu capacitat per a millorarles significativament i per tant, les deixa com estan. Chapeau.

Personalment trobo que hi ha d'haver de tot en aquest món: cuiners que repeteixin ortodoxament (i bé) receptes familiars, cuiners que hi aportin matisos pròpis (que siguin interessants!) i cuiners de vanguarda que es dediquin a explorar nous camins de la jalamenta (i no venguin fum). En Salvador és dels primers, està clar.

En Salvador servint l'ànec amb peres guisat al forn.

Avui us explico el Menú del Penedès, el de rossejat en una altra entrada :)

MENÚ PENEDÈS
Aperitiu:
Uns extremadament flonjos bunyols de bacallà, amb una massa força líquida que es recull a cullerades per a portarla fins a l'oli roent. D'aqui aquestes formes irregulars i poc geomètriques. No importa la forma sino el contingut: bon sabor a bacallà, excel.lent textura i com a única millora jo penso que podrien quedar fins i tot més cruixents. Ens van posar dos plats i ens els vem cascar tots a velocitat match 3. Nyam!

Entrant:
Un xató el.laborat a la manera del Penedés on l'escalivat dels ingredients potser perd un punt de color però en canvi segons la meva opinió guanya molt en sabor. Si al Garraf la salsa s'el.labora en cru, al Penedes hi afegeixen la dulcificació del foc a la recepta. Tot són gustos, a altres els agradarà més el ferestec i salvatge sabor dels elements purs i a mi m'agraden més amb els matisos domesticats del fum.

Un bon xató, on regna la qualitat dels ingredients. Sense gaire espai per al disseny i les presentacions vistoses. La salsa de sabor excel.lent, intensa amb un all ben controlat. Bona escarola i bon bacallà. La anxova d'estil molt curat, a mi m'agraden un puntet més 'crues'.  Gran conjunt, gran plat. Póngame dos.

Principal:
Un ànec mut del Penedés fet al forn amb peres, pell cruixent -com ha de ser-, peres cuites però conservant estructura i resistència a la mossegada. Tot sobre un còmode llit de patates. Plat dels que fa festa i transporta a diumenges en familia. Aquest tipus d'ànec és menys greixòs que la majoria dels seus congèneres i es cria en unes condicions que garanteixen un minim de llibertat de moviments per als animals. Clara aparició de la canyella que domina aromàticament. Oloreta sideral i bona integració de tots els sabors. Millor la cuixa que el pitram, melositat guanya a fibra IMHO.

Postres:
Una agradable sorpresa: crema catalana feta a casa. Suau, no gaire dolça, ben cremada i amb el puntet de canyella, molt bona! També hi havia opció de Sacher o Pastís de formatge.

Preu del menú: 20 euros iva incl + beguda



Del hotel no us en faré molta crònica, no soc molt expert. Us diré que està situat en una casa indiana a tocar de l'esglesia, poble endins lluny del brogit turístic de la platja. Alerta, la nostra habitació donava a l'esglèsia. Si sou sensibles a la campanada nocturna millor us demaneu habitació a l'altra banda de l'edifici, tot i que jo vaig dormir molt plàcidament i ni la vaig sentir. Habitacions senzilles i cuquis, ben equipades.

I tenen jardí gegant amb xiringuito i piscinaca. PISCINACA!!!



Hotel Antiga ***
Plaça Catalunya, 29
Calafell
Tel 977 69 06 38
http://www.antiga.info

de aroma fork: shit on a stick :D

Via l'Anna betesiclics/ultrasònica (gràcies!), ens ha arribat aquest gadget molecular, una forquilla amb porta-olors incorporada de manera que els xefs hi poden posar un aroma -com amb la tinta de impresora, en el consumible és on hi ha el negoci es clar- que complementi cada forquillada.

Sincerament, la primera impresió és que alguns van traspassar algunes linies amb el tema de la gastronomia molecular (quins temps aquells!) i encara no han tornat de la seva excursió mas allá del muro. Perque l'estri està pensat justament per a poder envoltar d'un aroma concret la recepta aprofitant la proximitat absoluta entre els sentits del gust i de l'olfacte. Aromes per tant que són un afegitó extern a allò cuinat, tot i que formen part de la recepta en tant que s'afegeixen al conjunt. Es com agafar una picada, fer-ne potets i en comptes de posar-la al suquet afegir una goteta per a perfumar la mossegada.

Si no recordo malament, hi havia un plat al Bulli que es degustava tot olorant una branca de romaní. Com a divertida forma de gaudi i experimentació puntualem sembla perfecta. Com a proposta seriosa per a construir un menú on els plats estiguin perfumats per quelcom més que ells mateixos em sembla una merda pinchada en un palo. Nonsense.

Es clar que potser em faig gran i em torno sospitosament conservador, tot podria ser. Però a mi en això no m'hi trobaran. Els inventors > http://molecule-r.com/

de bacallà santíssim. By Xesco Bueno.

Què pot donar de sí una jornada amb alimenticia simbologia religiosa com un divendres sant?
Doncs un sopar amb Xesco Bueno gastromimix i la seva uànderful esposa Maria on el xef et prepari plats sense txitxa però amb molt de punch. Un bacallà amb ceps de quitar el sentío i un sorprenent bacallà cuinat amb una mena de salsa lligada feta amb aigua de coure arròs blanc i llet de coco.

El bacallà amb ceps, intens i profund. Un mar i montanya ensense carn de montanya però amb molt de bosc. Tremendo.

I el segón, novetat de temporada, bacallà preparat amb una salsa a base d'aigua de coure arròs i llet de coco.

Es a dir, una emulsió (tenía una textura similar al allioli però amb un color blanc de neu) on el midó en boca regala viatge instantani al passat infantil que tots compartim: arròs blanc regat amb oli. I el puntent exòtic de la llet de coco que també transporta als currys asiàtics, formant una combinació subtil i alhora emocionant. De fons... pèsols de l'hort de Ca l'Esteve. Brutal.

Bacallà, més bacallà, ceps, salsa molona i conversa on altre cop tinc la sensació d'haver parlat massa.... No em direu que no és  pas un divendres santíssim!!

de le cafè: alerta hehehehe.

Com que portem uns dies fent una bonica ruta de café, la gran Eli del blog sol i fa plou ens ha fet arribar aquesta bonica advertència musical, JUAS!

de repòquer de mases: choux, brisa, de full, blinis i coques/pizza

5 mases de fons d'armari amb les receptes corresponents (amb colaboracions de super-blocaires com la Dolors, la Merçè i l'Anna).

Les podeu trobar en aquest article que he publicat a gastronosfera.com:

http://www.gastronosfera.com/info-tendencias/poquer-de-masas-caseras-brisa-choux-hojaldre-cocas-y-blinis

- Choux
- Brisa

- Pasta de full

- Massa líquida

- Còc o coca

Si us agrada l'article, al final del mateix trobareu els botonets per a donar-li al megusta i ajudar a compartir-lo.  I si us animeu a comentar... encara em fareu més feliç!

de Gordon Ramsay visita una fàbrica de caviar: sagrada mierda, esto está lleno de caviar.

És  força espectacular veure com fan servir tècniques del tipus ecografia  per valorar  la quantitat d'ous que la femella esturió porta dins i així valorar el moment exacte per  al sacrifici. Però encara ho és més la reacció de Gordon:

Jesucristo reconsagrado, sagrada mierda, esto está lleno de caviar!!! Está jodidamente lleno de caviar!!!

Via Meneame

de cartoon cooking: blog culinari i comiquero. La canya!

Via una amiga talentosa del ganxet, l'esperit positiu de la vida i la troballa culinaria comiquera he descobert un blog al.lucinant. Jo de gran vull tenir un blog com aquest!!!

Cartoon cooking. 

Receptes, breus introduccions simpàtiques i unes ilustracions que posen la gallina de piel. Tot de la mà de la seva creadora Alya Mark. Us en porto dues, per allò de no abusar. No sabia quines escollir entre tanta bellesa i li hagués clonat la pàgina sencera. XD

d'all cremat. Recepta d'en Joan, pescador de Calafell

Mentre cuino la entrada per a explicar el cap de setmana a Calafell, tastant els menús de cuina ortodoxament tradicional de l'Hotel Antiga, us avanço un momentasso dels millors i més plaents que m'ha portat mai això del blog i la gastronomia.

En Joan és un pescador septuagenari, obviament jubilat, que forma part de la parròquia del gremi que visita l'establiment El Peixet de Calafell. Vaig tenir la sort que m'agafés per banda i m'expliques pas per pas i amb envejable esperit didàctic com cuinàven l'all cremat els pescadors a les seves barques.

Tres ingredients principals, em deia: només tres ingredients: all, tomacons i lluç. Aquest és el seu all cremat on obviament també hi ha oli, sal, aigua i un puntet de farina. En tot cas, molt poc ingredient per a uns ranxos que a la força han de ser de poca complexitat (ningú porta sifó i càrregues a la barca) i alhora han de ser tan saborosos com per a ser fidels a l'esperit del pescador tradicional: gaudir del dia d'avui perque al mar sempre pot passar que sigui el darrer.

Font: CCRTVI

All cremat

Ingredients:
Peix (en Joan sempre hi posa lluç)
Brou de peix (també serveix aigua)
Una cabeça d'alls
Tomacons
Oli d'oliva
Sal
Opcional (en Joan no en posa): Patata.

Procediment:

Es posa la gibrella al foc amb un raig d'oli d'oliva. Quan l'oli és ben calent, s'hi sofregeixen els alls, remenant-los perquè no es cremin. Un cop ben daurats, s'hi afegeix els tomacons ratllats. 

Una vegada cuit el tomaquet, si volem hi afegim les pataates a quadres i una mica de farina per a espesseïr. Es crema bé i hi tirem un raig de caldo de peix (en el cas de que no en tinguem, podem utilitzar aigua). Un cop fet això, ja podem col·locar-hi el peix, ben net i amb una mica de sal, repartit per la gibrella, i s'hi afegei la resta de brou, just fins cobrir tot el peix.

Quan les patates són cuites, ja es pot retirar del foc. Cal procurar que no es consumeixi tot el suc. Abans de servir, és convenient deixar reposar el menjar una mica, per tal que agafi més gust.

Si el peix que utilitzem és lluç o mollera, cal posar-lo quan la patata ja és pràcticament cuita.

de happy blues de diumenge al matí

Avui pinzellada musical que no menjívola, que he vist al Facebook vermell de la Txell Pí i que m'ha semblat la millor manera de començar un diumenge. Happy somriues.

de mi madre cocina mejor que la tuya: aixíns, NO.

Només per el titol ja haig de dir que NO m'agrada aquest programa (Cuatro, cada tarda aprox 18:45h).

Ja sé que és un concurs, i que per tant hi ha un element competitiu implicit que no es pot evitar. Però destacar constantment aquesta competitivitat i enfrontament allunya el que suposadament es vol homenatjar (la generositat de la cuina casolana, diaria i persistent que tradicionalment han fet les mares -ara ja no només elles, afortunadament-) de la realitat que apareix a la pantalla. No em barrufa. Si com diuen volen fer un homenatge a les mares, hi ha altres maneres de subratllar la seva feina. I repeteixo: és un concurs i és competitiu, però en l'amaniment dels matisos és on es puleixen i es fan memorables molts plats o es disgusten els sabors.

Això sí, m'agrada que darrera tota aquesta tensió competitiva formal de vegades apareix l'humor i la energia positiva que espero i desitjo realment regni en el plató. I en Sergio Fernandez, chef presentador, que transmet bon rotllo i de tant en tant s'apropa a la càmera per xiuxiuejar comentaris de tècnica culinaria sobre com estan cuinant els concursants. L'anàlisi del plat que fa la jurat Maria Jimenez em sembla molt teatralitzat -un tó massa Risto, per al meu paladar- però analiticament encertat, es transmet força bé una bona manera d'analitzar un plat que va molt més enllà de 'está rico' o 'está malo'

Resum: un titol horrible que transmet una idea horrible sobre un format competitiu i força histèric... amb algunes pinzellades ben interessants per part del presentador i la jutjessa. Una pena, els matisos de vegades marquen la diferència.

de res és el que sembla!!

Hikaru Cho és una artista japonsea del bodypainting que s'ha marcat una petita serie d'art gastronòmic amb aquestes obres titulades 'no és el que sembla'. On en efecte, res és el que sembla....

I ve aquí el que són en realitat, un cop la capa de pintura acrílica és desvetllada :)

de Fresh Guacamole, the movie!

Seguim amb  els flims, si ahir era una animació  en stop motion avui és una altra animació en stop  motion. Heh! Curt del 2012, el curt més curt que mai ha optat a guanyar un Òscar al millor curt.  Redundancia i cacofonia, ho sé.

Fresh Guacamole. Genial.

de les food-animations d'Alexander Dubosc

Divertida i acolorida pinícula en stop motion del creador Alexander Dubosc, amb final retro estil Museu de la ciència anys 80.

de magret d'ànec amb mandarina i vermut blanc.

Fa un parell de setmanes la gent de www.esdemercado.com em van oferir la possibiltat de col.laborar amb ells d'una manera senzilla i directa: ells em faciliten els ingredients i jo faig la recepta corresponent al blog. Quina recepta? La que el cuerpo me pida, simplement.

El primer que vaig fer va ser acudir al navegador per a investigar una mica quina és la proposta d'aquesta botiga online: acostar a casa els productes de parades de mercats de Barcelona. Pim, pam, pum sense més complicació: el mercat a casa dels que no podem anar al mercat.

D'entrada la cosa sembla una mica sorprenent: si les parades estan al mercat, quina necessitat hi ha de que m'ho acostin a casa? Passejar per el mercat és un dels grans plaers dels enamorats de la cuina, però no sempre es pot fer. I sobre els preus: no hi ha un sobrecost afegit tot i que amb les fluctuacions del mercat de vegades pot estar una mica per  sobre i  en altres hores pot estar una mica per sota.
Tenir la opció de comprar els ingredients de mercat des de casa és una possible solució(alerta, compres a parades concretes de diferents mercats, no és una compra genèrica), en el meu cas una bona solució. Els motius són obvis: visc a fora de Barcelona.

Revisant les parades que ofereixen productes a la seva web em vaig endur una alegria personal, ja que força de les que apareixen són parades de les que he parlat (bé) durant els darrers anys aquí al blog o a altres plataformes on m'han deixat col.laborar com va ser la 365bcn.com. Parades com Bolets Petràs, Bacallaneria Masclans o Verdures Cal Neguit són icones particulars de la familia i trobar-les allà va ser un indicatiu de que com a mínim compartim gustos per els proveïdors de qualitat que habiten  a l'excel.lent ecosistema dels  Mercats de Barcelona.

Podeu fer un cop d'ull als productes molons clicant aquí: www.esdemercado.com

D'aquesta llavor arriba avui aquesta recepta, un magret d'ànec amb mandarina i vermut blanc que vaig complementar a la comanda (why not?) amb un dels meus postres preferits: un recuit de Fonteta amb melmelada de figues.

La combinació de magret d'ànec amb una salsa dolça o melmelada és molt clàssica i tradicional, i personalment soc un enamorat de la mandarina que aporta dolços però no acidesa. El vermut és també una manera d'afegir multitud d'aromes i per tant una major produnditat al conjunt (què és el vermut sino vi perfumat amb desenes de botànics?)

Aquesta recepta és una adaptació d'una similar del gran cuiner Bruno Oteiza, jo he rebaixat la quantitat de sucre i he afegit el vermut blanc, he posat més escalunyes i més mandarina. M'agrada cuinar amb vermut! :P

Magret d'ànec amb mandarines i vermut blanc

Ingredients (2 pax)
Ingredients facilitats per la botiga online esdemercado.com

1 magret 
10 escalunyes
8 patates petites
70 g de sucre
Mig got de vermut blanc
10 mandarines
Oli d'oliva
Sal
pebre
Farigola
Julivert picat
Procediment:
Saltar les patates senceres i les escalunyes pelades en una paella amb un raig d'oli d'oliva, la farigola i el julivert al gust. Quan comencin a estovar-se, les posem en una font apta per al forn i cap a la sauna a 180 º C durant 30-35 minuts. Reservem.

Fem el suc de 8 mandarines i les reservem.
Per fer la salsa de mandarina, posem el sucre en un cassó. Quan agafi color i consistència de caramel rosset, afegim el vermut i evaporem l'alcohol mentre dissolem el caramel. Afegim el suc de les mandarines, salpebrem i ho reduim tot per a que quedi una salsa lleugera però una mica lligada. Apartem del foc i hi afegim els grills de la mandarina completament pelats 'en viu' i la pell de la mateixa tallada en bastonets el més petits possible (assegurar retirar la part blanca de la pell, que és amargant) 

Salpebrem el magret , fem uns talls superficials en forma de rombe pel costat de la pell i el daurem en una paella sense gens de greix durant 6 minuts aproximadament (primer amb la pell cap avall perquè deixi anar el greix ) .
Tallem el magret en filets fins i els disposem al costat de la mandarina i les escalunyes. En un plat al costat podem posar les patates, si ens agrada més les posem també amb el magret. Reguem lleugerament amb la salsa dolça de mandarina i vermut i posem alguens escates de sal per sobre. Menjar al moment per a que no es refredi, heh!

De postres una delicia de textura sedosa i sabor làctic. Recuit de Fonteta -amb la senyal del drap a la superfície- i una mica de melmelada de figues. No-es-pot-demanar-més a un dinar de dissabte :)

de revisita per l'obra d'Andy Warhol: sopa nua i gelatinitzada

Warhol Soup naked & unlabeled és un projecte a kickstarter de la fotòrafa Lindsey Wohlman, que ha afegit gelatina a les 32 llaunes de sopa de la famosa marca que va inmortalitzar Andy Warhol i les ha fotografiat en porno mode: nues i erectes.

La idea és sensacional, tot i que estèticament m'agrada més l'original a banda del valor que la obra va tenir com a icona  de l'inici del  pop art a la costa  oest americana. M'encanta com  es mantenen les línies del dibuix ondulat de la llauna com ha aconseguit que els ingredients estiguin en suspensió per tota la  sopa.
Ara a vendre posters, Lindsey!!! :)

Podeu veure  detalls i  alguns  comentaris  respecte a  la simbologia (relacionada amb el combat contra l'excés de la importància que li donem a la marca) en aquest link:

http://www.distilledartdesign.com/projects/photo/warhol-cans

Una mica de l'obra original:

de nou número de ZOUK MAGAZINE (revista gastronomica gratuita)

L'Albert Molins - Homogastronomicus m'avisa per twitter rojo volamos hacia Moscú que ha sortit el nou exemplar de Zouk, la revista gastronòmica digital que dirigeix. Ben feta, generosa en continguts i a sobre de moment... gratix.

Soc ultrafan de Mercats de Barcelona, un dels factors diferencials de la veritat gastronòmica de la ciutat. Ara, comparteixo l'esperit del que declara Quim Monzó... el circenses ha guanyat al panem...

Tota sencera no la he pogut llegir encara, però alerta amb l'entrevista a un pope de la lletra catalana que tot el que té de punkie a les seves intervencions radiofòniques ho té de boqueta exigent en el tema gastronòmic: Quim Monzó.

En total són 194 pàgines de gastronomia en vena, TE LO VAS A PERDER?

Doncs clica aquí per llegir-la : http://www.zoukmagazine.com/magazines/numero-1/