Vuitanta sis anys contemplen la Iaia Marina, i a ella li continua agradant seure a taula i teixir una bona conversa. I a nosaltres explicar-ho aquí com fem a cada visita que la vida ens regala amb ella.
A banda de gaudir de la jornada per la Catalunya Nord amb passejades per Amelie-les-Bains, Argeles-sur-Mer i la -per a nosaltres- inevitable Cèret, vem voler creuar la 'frontera' i acostar-nos a dinar a la Jonquera. Haviem demanat consell a Susanna i Massitet (gràcies!), que conèixen bé la zona i ens van proveir de una bona llista de locals empordanesos. Al final per questions logistiques i de reducció de kilometratge vem escollir els Fogons de Canadal. A la Jonquera.
Un restaurant situat a mig kilòmetre del llargarut nucli urbà i en plena falda de la montanya, amb terrassa porxadeta i menjadors de pedra omnipresent.
Un menú de preu contingut (dissabte migdia, raccions generoses, menú complert excepte café: 18 euros).
En el que va brillar especialment el plat de canelons d'ànec amb salsa de ceps. Molt potent, aromàtic i sucós.
També molt bó el gaspatxo amb guarnició. Amb força presència d'alvocat, mescla ben interessant.
Bona la sípia a la planxa, acompanyada d'unes patataes tallades en rodanxa de moneda molt curioses. I una bona salsa de romesco que aportava complexitat. No gaire galdosos els entrecots, que a pesar de la bona pinta estàven massa fets. Un consell: demaneu poc fet si els voleu al punt ;)
A les postres va agradar la crema catalana i sobretot el 'somni de Tramuntana', un gelat de vainilla amb trocets d'albercoc i uns puntets de fruites vermelles. Una bona alternativa per a quan volgueu dinar a la ciutat fronterera més 'al limit' que tenim. Perque a veure, ja se que no és Tijuana ni de lluny i és un pèl injust destacar-ne només això. Però és el que em va colpir la retina: passejar-se per La Jonquera un dissabte de Juliol va ser un festival de trailers aparcats, francesos omplint carros de la compra amb enormes pots de tramusos i caixes de mantecados als hipermecats Escudero i finalment moltes (però moltes) bacallaneres al carrer.
El millor de tot, obviament, va ser compartir taula i conversa amb aquesta dona que 'La Retirada' va portar fins a França. I avui com a bonus tenim a la nevera alguna cunyeta de Comté i de Tomme. Vive la revolution.
1 comentari:
¿86 años la yaya Marina?, pues se la ve bien conservada. Congratulations.
La Jonquera me pilla muy a trasmano, pero si pillo a quien me prepare esos canelones... (para mí, que también cuento mis añitos -aunque menos que la yaya Marina- es algo complicado en exceso).
Alberto Corasón de Sandi
Publica un comentari a l'entrada