de l'hort, les vacances i les formes de vida.

És fàcil caure en la temptació del tò paternalista quan els habitants de ciutat parlem dels quatre dies que (de vacances) hem passat en un entorn rural. Seria ben idiota si em pensés que en unes jornades on jo descanso i els que treballen la finca s'ho curren de bon matí puc copsar realment la duresa o sacrifici que comporta un model de vida tan allunyat del meu. A cada despertar per la finestra entrava el soroll de l'aixada rascant terra i pedra, mentre al llit els urbanites encara mandrejàvem.

Però també es cert que durant aquestes poques jornades, si tens la mínima curiositat, pots albirar una mica com pot ser aquesta forma d'encarar les jornades i sobretot de pensar el món. Perque una de les millors coses que m'han passat a les vacances va ser sentir com a primera descripció d'un indret que era 'abrigat', així d'entrada i mentres jo m'embadalia amb la bellesa i altres kamakismes.

Aquestes són unes quantes fotos d'aquests díes, una clucada d'ull a una vida dura en que jo sincerament, no m'hi veig ara per ara. Per molt que admiri als que son capaços de posar-hi cada jornada el que cal per a que la collita arribi, les gallines ponguin i tot funcioni. 

La collita de patacas es guarda tot l'any a recer de la humitat i el fred, obviament ja que estem a la comarca de Bergantiños és pataca de secà i varietat kennebec. Una patata blanca de carn molt ferma, de gran qualitat i sobretot apta per a fer cuita -no tant fregida-.

Las berzas, un verger que entre altres es fa servir per a alimentar les gallines. Planta ultrarresistent que es veu plantada per tot arreu.

Les cebes posades a assecar un cop arrencades a la terra. Per a assegurar-ne una millor conservació.

Són certament, cebes de mida King Size. Tremendes. Varietat Cebolla chata gallega, o també cebola do país. D'una forma poc esfèrica i sabor un pèl picant.

Les noves gallines, separades de les veteranes per a que es vagin coneixent. A terra es veu una fulla de la berza que anteriorment comentàvem. Aquestes encara no ponen, i el blanquet podria ser un gall... ja es veurà amb el temps.

Pollastres per a l'engreix, destinats a consum en poques setmanes. Pobres, no tenen tan bona vida com les gallines. En tot cas, és exàctament lo ideal: pollastres que sabem el que han menjat perque els hem alimentat nosaltres.

El millo, o blat de moro. Collita fonamental que està arribant al moment de la recollida. Cada matí mentre hi feia la ullada pensava en la peli de los chicos del maiz (en català no queda gaire terrorifi, els nois del blat de moro).

Una tipicitat local molt interessant: les faves es planten amb el blat de moro i d'aquesta manera les dues plantes s'ajuden: les leguminoses fixen el nitrògen al sòl de manera que afavoreixen el creixement del blat de moro. I el blat de moro és un suport físic per a les faves que no necessiten canyes ni cap altra estructura artificial per a enfilar-se i crèixer. A la foto es veu la fava enroscada sobre un blat de moro.

 Els pebrots tipus Padrón, que donen i donen durant moltes setmanes. Aquests de la foto s'han de collir al dia següent perque si els deixes passar un parell o tres de díes a la planta es fan molt grans...i perd la gràcia. A més de augmentar la possibilitat de que piquin: la capsaicina, molècula responsable del picor passa de la planta al pebrot.

La flor de la pebrotera és blanca i menuda, aquí tenim la flor i el fruit.

No tot és per menjar, també hi ha lloc per a alguna planta de floració ornamental ;)