de joies de contrabando, alijos en la cocina.

Que bonic el moment en que per via familiar o amical t'arriba el carregament (i més encara quan com és el cas que avui ens ocupa de forma imprevista, com un calvot de plaer inesperat). Productes que habitualment ens queden lluny bé sigui per la nostra naturalesa urbana o directament d'extracció social proletaria (al loro, durant una dècada ens volien convencer que èrem classe mitjana, memeotoda mientras lloro).

En definitiva, dos grans moments aquesta setmana. Primer amb l'arribada via pares de l'alijo de sabor provinent de la comarca de la Vera. Pebre vermell fumat, el que més m'agrada de tot el món mundial i això que no els he tastat tots. Fumat fumadíssim, tant que quan obro la bossa em sembla que enviaran un hidroavió de lluita contra els incèndis forestals. Aquest en concret no es pot comprar, és la producció familiar per a autoconsum...Tremendo!

I el segon, el bossot de faves acabades de collir de l'hort de metre zero de Ca l'Esteve, via Maria i Xesco. No tinc la seva maquineta de desgranar faves - m'abelleix com a compulsió catxarrera culinaria-, però aquestes petites perles de primavera clorofilada ja tenen destí: una truita per una banda i un guisadet amb botifarres per l'altra.

Algú podria dir-me amb fonament que potser aprofitar i menjar-les just saltadetes i sense gaire disfressa seria una millor manera d'aprofitar aquest material tan fresc i excepcional. Si home, és veritat, però es que ara mateix pensar en una truita i en un guisadet em posa berrac. Heh!

Quins grans moments quan ens arriben aquests regals inesperats. O no?
Fes-ti-vaaaaaal