de ben aprop: temaki sushi al Kak Koy (video)

Bons moments a la barra del KAK KOY

Definitivament NO és el regal que vull per aquest Nadal: la super màquina de tallar vegetals

Es que no sé ni com gosa posar-hi les pinces de fusta per manipular les coses, heh!
Ara, que per somriures si que val la màquina :P




Vist originalment a Microsiervos 
i provinent del canal de Simone Giertz

de recepta per Nadal: Llagostins amb cacahuet

Aquesta és una de les receptes que hem preparat per a la familia aquest Nadal, perque as usual hem estat els primers en rebre visita i hem inaugurat la marató d'estovalla plena i festa grossa. Com que no ocupem cap de les dates crítiques ens podem permetre tota classe de llicències, com per exemple dedicar el dinar a plats orientals i quedar-nos tan amples.

En aquest cas, uns boníssims llagostins amb cacahuet
(versió de la recepta indonèsia que apareix al llibre Libro esencial de la cocina asiática. Ed. Koëmann)

Ingredients
1 kg de llagostins
4 cebes tendres picades
1 all
1 cullerada de gingebre fresc ratllat
2 cullerada de coriandre fresc picat
1/2 cullerada de cúrcuma
La ratlladura de la pell de mitja llimona
2 cullerades de suc de llimona
100 g de cacahuets torrats i picats
Oli de cacahuet

Procediment
Pelem els llagostins i els hi treiem el budell central.
Barrejem la ceba picada amb l'all, el gingebre, el coriandre, la cúrcuma, els cacahuets, la pell i el suc de llimona. Posem els llagostins a marinar amb aquesta mescla, que estiguin ben barrejats amb la mateixa.
En un wok, escalfem l'oli i saltem la barreja durant tres minuts. Anem amb compte de no passar els llagostins per a que quedin sucosos.

descobrint historiacocina.com

Sensacional descoberta personal, una pàgina que vaig veure a Menéame amb un article sobre l'alimentació als vaixells castellans que feien la travessa de l'Atlàntic durant el S XV. El blog historiacocina es dedica a publicar articles d'història culinaria i de l'alimentació. Entrades llargues, documentades i ben elaborades.

Una joia trobar aquesta joia :)

I amb un extens recull de monogràfies, hores de lectura enriquidora! :)

http://www.historiacocina.com/es/monograficos-2

del Nut Gastrobar, crònica a Gastronosfera

Aquesta crònica sobre el Nut Gastrobar ha sortit a Gastronosfera (allà la podeu llegir sencera).
Bon restaurant al barri de Navas, fora dels circuits habituals.

"Y aún mejor el gran hit de la noche,  sabrosísimos pies de cerdo con foie pasado por la plancha, trompetas de la muerte y  golosa salsa demi-glace. Los pies de ministro deshuesados regalan suculencia de colágeno generoso, el foie de calidad ligeramente dorado suma ternura en cada bocado.
El sabor intenso a bosque de las setas y la salsa (paciencia y oficio aplicado al fogón) completan la mano. Re póquer,  juego, set y partido."

de la xocolata llescada. Ara no se si la vull o no...

Via Sara-Maria delicies del rebost, m'arriba aquest invent: xocolata en llesques.

La web del producte està en japonés així que no he sabut trobar a quin preu pot sortir el kilo de producte. Tinc la sospita que sortirà més aviat car... no és facil plantejar-se la vida tota en modo tranchete...

de ras-el-hanout abans de passar per la mola. Foto mercat marroquí.

Coneixeu el Ras-el-hanout? A mi m'agrada tant com el curri que és l'altra barreja d'espècies que ha esdevingut d'abast mundial.

La delegació familiar de visita al Marroc m'ha enviat aquesta bonica foto del Ras-el-hanout en estat inicial. Es a dir, la mescla d'espècies i botànics abans de passar per la mola i convertir-se en el producte que podem gaudir a les cuines.

La foto em fascina, no en reconec practicament cap ingredient (he vist castanyes seques?) i espero que l'encàrrec de comprar-li una bosseta a l'artesà que ho oferia en el mercat hagi estat escoltada. I més veient que aparentment aquesta barreja no és de les que incorpora cantàrides  -bichejo coleòpter que tradicionalment s'hi afegia per a donar color, Pot provocar priapisme! Ayomá!-

En tot cas, ja tinc preparades les broquetes i la carn per fer-ne pintxos morunos. Heh!

de nou disc de Pol Cruells. Te lo vas a perder?

En Pol és music. Jo no hi soc cap expert, però em sembla un molt bon music.
També és l'home de la fantàstica Gemma, que d'aquí em ve la coneixènça. Recordo que m'ho vaig passar molt i molt bé al local del Centre excursionista de Sabadell quan va presentar el seu primer disc. Ja fot anys, redeu.

Aquest divendres hi torna en directe (Sant Andreu Teatre, 21h, 12 euros ), amb un nou disc quicir. Al link, es poden pillar les entrades.

I me l'he escoltat de matinada mentre feia anar la tecla -sorry, no 110% de CPU dedicada. My fault- i m'ha semblat fantàstic, més madur (ves quin remei, tic-tac-tic-taaaaac). Me l'apunto aquí i us el comparteixo, per si algú s'anima a gaudir relaxadament de la jugada.

Les creacions del Pol a full: https://soundcloud.com/polcruells

Només per paladejar aquest 'Hipsters de manual' ha valgut la pena la matinada! Sansasiunal.

Humor i actualitat:


Delicat romanticisme
Guitarreta bona i aires bossanova, ole! :D

Per als que us pregunteu on està la jalamenta en aquesta entrada... ja he dit que és bon músic, em porta molt bons records i és l'home de la Gemmaaaaaaaaa! :D

de carxofes a l'esmorzar de forquilla. Nohasefaltadesirnadamás.

Producto patatín, producto patatán. Que si lo que más miramos es el producto, que si el producto esto y que si el producto lo otro. Ho sento constantment a quasi tot arreo. I de vegades em fa 'callo' a les oídes. Avui, ha aparegut aquest plat de carxofes a l'esmorzar de forquilla a Ca l'Esteve.
Fetes directament tocant brasa, amb el cul lleugerament cremat.

I no ha calgut discurs ni polles -amb perdó-. Silenci, respecte i a mastegar.

SIDERALS. Siesquenohasefaltadesirnadamás.

Justament ahir vaig estar veient Star Trek XI (una de les de J.J. Abrams, una de les bones), vet aquí la nau romulana:

de recepta familiar: pa fet amb xerigot de kèfir.

Continuem amb les recepte familiars, o sigui, receptes que literalment m'envia la familia i que jo em guardo aquí. De fet, em sembla recordar que quan vaig obrir aquest blog una de les raons era justament guardar-me les receptes i tal... però qui sap... ha passat tant de temps.

Aquest és un pa que fa la mare amb xerigot de formatge de kèrfir. Que dic jo que si no hi ha quallat no deu ser pas un formatge però vaja, acceptem octòpode com a formatge de companyia.
Com que la mare està sota la perniciosa i malèfica influència del Putuchef Daniel Jordà, acaba fent pans imaginatius i originals. Heh!

La llet i el kèfir posats a escòrrer..

'Queso' de Kéfir:

 

Yo lo he hecho con kéfir de 2 días.

Se cuela durante 24 h con un paño de algodón.El suero del kéfir va saliendo gota a gota. El colador no ha de tocar el suero y ha de ser de plástico. Nunca metálico.

Yo le he puesto un peso encima una vez he retirado el grueso del suero para que se acabara de escurrir.

El queso resultante es tipo de untar. Le he puesto un poquito de sal y pimienta.

Pero se le puede poner lo que se quiera.

La textura del 'formatge' de kèfir

El xerigot final...

Pan:

500 harina

10 g sal

un chorro de aceite

300 g. de suero del kéfir.

50 g de cebolla deshidratada

1 sobre de levadura seca.

Mezclar todo. Hacer 4 reposos de 10 m. Dar forma y al horno.

de torró de xocolata blanca i fruita seca. Video de l'elaboració a Pastisseria Ferrer de l'Espluga de Francolí.

Ahir dissabte, dins de la trobada que ens va proposar la Glòria No tot son postres per a conèixer millor la Conca de Barberà (GanxetesTour goes to La Conca) vem visitar la Pastisseria Ferrer de l'Espluga de Francolí. Allà en David ens va mostrar com fan el torró de xocolata blanca amb fruita seca.

Una primera part en que s'elabora el praliné (mescla 50% de fruita seca i sucre llustre) a la que s'afegeix la mantega, la vainilla -vainillina en aquest cas- i una mica de sal. Pastar i remenar fins a que sigui homogèni i afegir la xocolata per a tornar a pastar. Al final s'hi posa la fruita seca (ells hi posen també pell de taronja confitada) i la mescla final abans d'anar al motllo, premsar i refredar. Una feinada d'obrador.

Com sempre, cal agrair a la Glòria que hi dediqui temps i esforços a organitzar aquests tours. I també a la familia Ferrer per acollir-nos i mostrar-nos la seva feina (tot i que ja ens va dir en David que el secret de la essència que li posa als carquinyolis no ens la diria perque no la sap ni la seva dona!!) :P
En fi, el millor dels blocs són els blocaires. Es clar.

Pastisseria Ferrer
Lluis Carulla, 78
http://www.carquinyolisferrer.com/
L'Espluga de Francolí
977 870 269

de pastís amb forma de Coca-cola. Megustaloquierolonecesito :)

Jo no soc gaire de fer pastissos, però aquest video (que vaig veure a Facebook i que ara no recordo a quin perfil va ser) m'ha donat alguna idea sobre la possibilitat de fer servir alguns objectes com a motllo i així personalitzar el pastís en funció de les querències del homenatjat. Hummmm, a donar-li voltes a la closca que hi ha un munt de motllos esperant :)




La llista d'ingredients en francès, tal com ho han posat els seus autors:

Ingrédients :
- 600g de chocolat noir
- 200g de génoise coupée en bandes
(pour la crème):
- 400g de crème fouèttée
- 250g de mascarpone
- 50g de sucre glace
- 1 sachet de sucre vanillé
(pour le sirop):
- 150ml d'eau
- 40g de sucre
- 30g de maraschino

Et pour finir une bouteille de coca cola 
(1.5L) lavée et bien sèche

de queijadinhas, recepta dolça portugèsa

La banda portuguèsida familiar està que ho peta amb el tema reposteria lusitana. Així que ho aprofitem per incrementar el nombre de receptes dolces del blog. En aquest cas unes queijadinhas de leite que en certa manera recorden molt a les quesadas pasiegas que es fan per el nord peninsular.


Queijadinhas de leite

Ingredients:
500 ml leche

100 g harina

2 huevos

300 g azúcar

100 g queso fresco (puede ser requesón)

Procediment:

Se bate con contundencia el azúcar con los dos huevos, se le añade la harina poco a poco para que no se formen grumos, después la leche y finalmente el queso fresco.

Se mezcla bien (yo lo he hecho con la batidora)

Se rellenan los moldes sin llegar al final (crece, aunque después, una vez se saca del horno baja).

Se pone en el horno a máxima potencia. Vigilad que cada horno es un mundo. Cuando estén doradas por arriba, sacar del horno.

Bom apetite!

de taller de cuina al buit amb Tony Botella

Fa uns dies em van convidar a un taller de l'escola de cuina al buit que te el mestre Tony Botella a Badalona. Una escola de referència en el tema, dedicada a formar professionals -tot i que també han posat en rooster un taller de cuina al buit casolana des de fa poquet- amb un equipament fantàstic i una sala que transmet caliu.

Durant el taller, que era una versió necessàriament redux del taller d'introducció professional -per manca de temps, no es pot donar el contingut de 4 hores en tan sols dues- en Tony ens va presentar les bases de la cuina anomenada al buit. Dic anomenada per que aquest és un abús de llenguatge que ha acabat quallant: el buit és el que trobem a l'espai on no hi ha ni atmosfera ni per tant pressió atmosfèrica.

En la cocció al buit s'extrau l'aire amb la maquinaria adient (la de casa mai treballa en un entorn sense pressió ja que ho fem directament amb la bosseta exposada a la mateixa). Durant la extracció sí que estem en una situació propera al buit,  però un cop apaguem la màquina torna a aparèixer la pressió atomsfèrica i per tant hauriem de parlar de cuina sense aire. No està malament, però no és el mateix.


Una frase que em va agradar del taller va ser 'la cuina al buit és en realitat la gestió i cocció dels colàgens'. Això és així ja que tal com explica el mestre, els colàgens són molt delicats quan es tracta de sotmetrel's a temperatures i per tant si ens passem un o dos graus els podem desnaturalitzar. Si això ens passa, quan es refreden no quallen com gelatina i la carn ens quedarà tendre però estellosa.

Una altra avantatge de cuinar al buit és la llarga caducitat que aconseguim amb aquesta tècnica. Un cop aïllat l'aliment del món exteiror, és fàcil aconseguir fins a 42 dies de conservació -ens va comentar que era el màxim autoritzat en restauració-. I tal com es veu en el següent video, la temperatura influeix molt en el temps necessari per a conseguir la conservació i alhora s'ha d'equilibrar per a no carregar-nos els colàgens (ex: 10º de diferència pot suposar que haguem de coure durant 14h o només 100 minuts per a aconseguir la mateixa conservació).

Un parell de punts interessants van ser quan ens va explicar com es pot mesurar la temperatura al centre del producte quan cuinem al buit. El truqui és fer servir neopré per a poder insertar el sensor sense que s'escapi l'aire: ell recomana fer-ho per duplicat tal i com es veu al video més endavant.

L'altre va ser quan va explicar la tècnica CRU, definida així al bulli per aconseguir la impregnació dels aliments sense courel's per no utilitzar la temperatura. La idea és extraure l'aire que tot aliment conté (per exemple, pensem en una peça de meló) i que el seu lloc sigui ocupat per el liquid que l'envolta (per exemple, un almivar amb menta)...


Al final del taller, vem tenir degustació de diferents plats cuinats amb aquesta tècnica... com podeu suposar textures perfectes i sabors molt intensos i concentrats.

Moltes gràcies per la invitació a Tony Botella, i sobretot per l'allau de dades interessants que ens vem emportar al sarró de la neurona.

Tony Botella Taller de Cuina
http://www.tbtc.es/
Colona Sant Antoni Torre s/n (Canyet)
Badalona
info@tbtce.es

de sopar a quatre mans amb l'objectiu de ser indistingibles: Keko Martinez-Anglés i Xesco Bueno

Els menús a quatre mans sovint es converteixen en una mena de mescla americana, on els plats fan les funcions de cartes alternades. El concepte per a un casino funciona de conya però aplicat a un sopar sovint es converteix en una mena d'àpat bipolar en el que es perd coherència i es dispersa el paladar.

Per això m'ha agradat la idea que els xefs Keko Martinez-Anglès (El cel de les oques) i Xesco Bueno (Ca l'Esteve) proposen per a la darrera setmana de Novembre i la primera de Desembre: un menú a quatre mans en que s'han proposat convertir en indistingibles les seves cuines.

Cuines que com és natural ni són ni volen ser igualss quan funcionen com a solistes i en canvi és voluntat que esdevinguin mimètiques per a la particular ocasió. Aquest és el repte: que els comensals no puguin destriar del menú dues propostes mixturades.

Aquest sopar també és un botonet que ens mostra que els col.lectius de cuina comarcal (Cuina Vallès en aquest cas) es creen sinèrgies i complicitats.
Els llestos potser pensareu que faig aquesta entrada perque soc amic del Xesco. Sou en efecte, llestos. I serveixi aquesta frase com a disclaimer amical, si es que feia falta. Ara mireu el menú i dieume si no sobren arguments culinaris per a posar aquest petit granet de sorra a una nit que promet ser molt saborosa:

Menú degustació a 4 mans.(pdf)
"La vida dels olivaraires no és pas llarga de contar: al matí mengen pa i figues, al vespre, figues i pa"

Aperitius

Olives farcides com un remojón cordobés
Verat curat a casa amb fruita vermella i herbes fresques

Papadum de recapte

Entrants

La nostra conserva de calamar farcit de tòfona negra amb emulsió d'anet

Semifred de mongetes del ganxet amb bolets en vinagreta

Primer

Llisa i col amb arròs al safrà de Finca i suc de pebrots vermells

Segon
Perdiu a l'estil tradicional amb parmentier trufada

Prepostre
'Palosanto gin' amb iogurt a la menta i ametlla crocant

Postre

Joc de tardor dels xefs

Petit Fours

Celler
Els sumillers Esteve Esteve i Imma Puigmitjà s'encarreguen del maridatge dels vins. 

(Preu Full equip: 45 euros Iva inclòs)

Barrufa o no barrufa?
Per als que us vulgueu enrolar (remember, objectiu plats a quatre mans però una sola cuina) les dues opcions de data a escollir són:

Dijous 26 de Novembre al Rtnt. El cel de les oques (http://www.elceldelesoques.com/) / 21h
Dijous 3 de Desembre al Rtnt. Ca l'Esteve (http://www.restaurantcalesteve.com/) / 21h

de andanzas, pitanzas, arrosos i calamars.

M'ho estic passant com un cochino jabalín de Collserola llegint a estones el llibre Andanzas y Pitanzas de Fernando Gallar.

"Después de una mañana dedicada a diversas actividades, llegó la hora del almuerzo. Yo me disponía a guisar un arròs negre y así se lo hize saber a los cocineros de los dos barcos abarloados a una y otra banda del nuestro. Mi vecino de estribor me contestó que había decidido hacer un arroz abanda porque la pesca se les dio bien aquella mañana en la costa sur; a esto no tuve nada que oponer. Mi vecino de babor, por el contrario me dijo que haría el arroz negro y abanda.

(...)

Debe quedar sentado para siempre que un arroz con calamares no debe estar mediatizado por otro sabor de pescado, como también que el calamar no debe ser agregado (a no ser como adorno y en muy pequeña cantidad) a un arroz con pescado, sea abanda o junt. Los sabores, aunque parecidos, diferentes del pescado y del calamar no se complementan, más bien se destruyen o neutralizan mutuamente. Cosa parecida acontece con el atún. Por el contrario, el calamar, como el atún, agregado al pollo y al magro de cerdo, confieren al arroz a la alicantina su sabor peculiar, que es el de la promiscuidad" 
F. Gallar. Andanzas y pitanzas. Insituto de estudios alicantinos. 1983

I així tot el llibre. Sensacional.

del Bágoa, jamón canario i contrastos en una zona trendy.

Al bell mig d'una de les zones més hipster i trendys de Barcelona, un local amb -a efectes pràctics simplificats- un sol producte. A la terrassa hi havia una taula amb un equip de futbol sencer (eren 12, amb les samarretes) i tots jalant el mateix que hem demanat nosaltres: bocata de jamón canario.

El tenen a la barra, presidint un local que d'altra banda és insuls i poc personal. Però en acabar el gaudi de la carn, ens hem apropat al Delacrem a fer un gelat de festucs o pistachos. Just al davant de la gelateria un cambrer amb barret tipus Bogart i samarreta blanca amb tirants servia cakes i infusions a nois amb barba i noies modernes.
Dos mons separats per un centenar de metres :D

Bágoa
Plaça del Dr. Letamendi, 23
Barcelona

de BeerProject. Crowdfunding cervecero i dinamisme digital

Més que interessant aquest projecte belga: BeerProject.
A banda d'elaborar cerveses (a la web expliquen que en tres anys han aconseguit tenir 150 punts de venda) el que més m'ha agradat és el concepte de crowdfunding per a elaborar cervesa (160 euros, 12 cerveses anuals per a tota la vida).
I sobretot un encara-més-divertit modul on qui vulgui pot proposar una 'cervesa' totalment nova.
La descriu, hi posa els aromes i ingredients, hi associa imatges i música i el personal vota les que més li agrada (pots donar de una a cinc txapes a cada proposta).

Qui tingui més vots és el guanyador i ells s'encarreguen de fer una recepta que s'adapti a la descripció i la venen entre la clientela. Fins i tot es pot anar a fer part del procés de creació amb ells a la seva fàbrica (a Bèlgica, es clar).

Mola, no?
Jo m'he assabentat per un companyer forero que ha presentat la proposta 'Ellyson' que és una mescla de sabors gallecs (ese toxo, ese toxo eh, eh)  i belgues. Si algú hi vol colaborar pot votar-los en aquest link:  http://www.beerproject.be/en/contest/ranking

En tot cas, el projecte és ben divertit i dinàmic. Una gran idea que no m'extranyaria acabés també estenent-se per casa nostra.

Actualització:
Gràcies al Manuel cocinillas, expert cervesero de capçalera. Que m'informa que de fet ja s'han fet iniciatives similars a prop de casa. La gent de Laugar (vascos) van fer un verkami per a financiar-se la maquinaria de producció i que també implicava subministrament continuat en els anys, per exemple:

http://www.verkami.com/projects/7470-el-fermentador-espontaneo

d'arròs amb trompetes de la mort. Recepta.

Una de les millors coses que et pot passar un dissabte al migdia és cuinar en familia en una cuina estreta que ens obliga a demanar pas i avisar abans d'obrir la nevera. Una de les que ho milloraria és tenir una cuina mes ample però com que dubtem que el veí del costat estigui disposat que li moguem una mica la paret mitjanera... continuem cuinant en familia i estretament.

Això sí, ens fem uns arrossets i plats que ens fan gaudir a taula. Com aquest de dissabte passat en que vem aprofitar les trompetes de la mort per combinar-les amb all negre i verdura escalibada.

La recepta:
Arròs de trompetes, alberginia, pebrot escalivat, botifarra negra, botifarra del perol i all negre.


Ingredients
200 g de trompetes de la mort
Arròs bomba
Una alberginnia (escalivada)
Dos pebrots vermells (escalivats)
Un troç de botifarra negra
Un troç de botifarra del perol
Dues dents d'all negre
Unes quantes salsitxes de porc (també pot ser costella, per exemple)
Dues cebes
All, oli d'oliva verge, sal

Procediment

Pelem i piquem la ceba, que posem a la cassola amb oli i sal per a que es vagi confitant.
Mentrestant netejem bé les trompetes de la mort i posem les part menys boniques en un cassó amb aigua per a fer-ne un brou.
Tallem l'alberginia i els pebrots escalivats, piquem les dues botifarres i l'all negre.

Sobre la ceba ja ben enrossida, afegim la resta d'elements per a fer una bona marca. Quan està tot integrat afegim els bolets i li donem unes voltes. Afegim l'arròs i l'anacarem un parell de minuts, afegim el brou de trompeta i rectifiquem de sal i pebre.

Coem fins que està encara amb un lleuger puntet grenyal, afegim les salsitxes tallades i deixem reposar un parell de minuts.

de la màquina separadora de clares i rovells. Un cada segon.

Té quelcom d'hipnòtic: 1800 rovells separats per hora, es a dir, un cada segon.



Via Microsiervos.

de la cuina dels bolets. Llibre de Sergi de Meià.

Afortunadament llibres de cuina en tinc uns quants. Alguns són útils com a obres de consulta, altres han estat llibres amb lectura de cap a peus. Obres amb fil conductor que han aconseguit atrapar la meva atenció massa acostumada a la procastinació i al ritme picadet picadet de la vida moderna.

Probablement la major sorpresa que porto del 2015 literari hagi arribat amb el llibre La cuina dels bolets del xef Sergi de Meià. Esperava un llibre boletaire a l'alçada de la cuina fina i desacomplexadament catalana (ell mateix la defineix així) que practica en Sergi al seu restaurant. I m'he trobat amb això i molt més. Moltíssim més.

A La cuina dels bolets he trobat un conjunt dificil de definir, perque amb un llenguatge planer i gens pretenciós el cuiner transmet no només dades i coneixements sobre els bolets i la seva cuina. També llocs i maneres d'aproximar-se a la cultura del bolet i encara més... em transmet una estima per la terra que l'ha vist nèixer que m'ha deixat estorat. Sense grans frases, només amb els relats d'anècdotes, històries personals i reflexions que anem trobant al llarg dels diferents capitols. Cadascun dedicat a un bolet particular.

Al final el conjunt és espectacular, com una mena de quadre impresionista que m'ha evocat tot un paisatge de cuina catalana (descomplexada!) i boletaire. Fermament arrelada a un sentiment. Que ningú hi busqui banderes, no es tracta d'això. És simplement, amor per la terra explicada desde el fogó.

"Hi ha un lloc que m'agrada especialment a la punta del Montsec de Rúbies, el Mirapallars. Pujar-hi un dia  de tardor o hivern i tancar els ulls, respirar i sentir  com dels Pirineus baixa l'aire gèlid a la vall i com es va escampant, fa la sensació que no te fi (...) És al final de l'estiu quan els boscos de pi negre, pi roig o faig ens regalen els ceps. Trobar-se enmig del bosc, trancar els ulls i respirar profundament aquella flaire és un dels grans plaers de la vida"

"A la Pobla de Segur, la Laura, en Miquel i la Geni fan un pa de fetge amb ceps que és per plorar de felicitat: melós, amb aquell gust tan meravellósi profund. I això deixant de banda el fet que els productes qu fan servir són tots ecològics. Amb una llesca de pa de pagès torrada i un toc d'oli d'oliva verge extra, satisfaria qualsevo.. i si tenim sort que és temporada de ceps, jo hi posaria un parell de llesques de cep saltades a sobre"

Un llibre senzillament espectacular. Les dues coses.

La cuina dels bolets
Sergi de Meià
Editorial Ara Llibres
ISBN: 978-84-16154-41-8
187 pàgs.

del gato-tostada. Motor d'energia infinita.

Que hi surti una torrada ja és motiu de sobres per a posar-ho en un blog de cuina. Que a més a més hi desllomin la termodinàmica amb un gat (a.k.a. l'animal més prolific d'internet) és per a nota.

Sin más, el motor gato-tostada, energia infinita!



 Vist a Microsiervos.

de migas i madejas. Esmorzar de forquilla Novembre 2015 a Ca l'Esteve

Migas i madejas, grans protagonistes de l'esmorzar de forquilla que ens ha preparat avui el Mestre Xesco Bueno (amb el permís de la mongeta de desgranar, a.k.a. la forma catalana d'entendre una pocha i els calamarsons farcits amb tòfona).  Protagonistes -entenc jo- en homenatge a la cuina que l'ha vist creixer. Una cuina ferma i popular, per cert. Un sospita que és de les millors maneres de conèixer una persona: som o no som el que mengem i per tant el que hem menjat? :D

"Uno de  los platos más antiguos aragoneses son 'las migas', y Domingo Gascón ha inmortalizado la fórmula de las de Teruel. Se pueden preparar de diferentes maneras, pero siempre cortando los pedacitos de pan muy pequeños, del tamaño de un garbanzo.

Tengo por cierto que lo comían ya mis paisanos cuando el el siglo XI hirieron al Cid en las puertas de Albarracín"
"El libro de la cocina española" Néstor Luján y Juan Perucho. Ed. Danae

El mestre les cuina amb abundant proporció de longaniza portada directament del seu paradís particular: Munébrega, també xoriço de pobre i greix de pernil. Sucoses (ha generat conversa aquest punt de cocció) i una autèntica delicia.

Com també de Munébrega son les madejas (zarajos en zona riojana, on acostumen a envolcallar alls tendres o fins i tot una branca de vinya que servien originalment per a subjectar-los sobre la foguera).

Les madejas són estomac i budell prim de xai lletó, molt nets i enrotllats (madejas!). A Munébrega els fan amb greix de xai envoltat del budell i el seu gust és molt potent i un cop cuites s'acostumen a llescar i fregir per a daurar-los i regar amb una picadeta d'all i julivert.  Segons la literatura, eren una de les tapes estrella d'Aragó i malgrat que els temps no són favorables a les menjes de veritable personalitat...encara es troben en alguns establiments de bon criteri.

L'Esteve ens ha regalat una sorpresa: una mistela del Priorat portada directament de celler i de la que si no he entés malament només hi ha unes quantes dotzenes d'ampolles a tot el món. Una perla fragant i dolça que ha acompanyat el moniato amb anís a les postres. Golazo!

de safates rosa? Xampinyons contra el càncer de mama

Qui més qui menys i amb la edat que tenim a tots ens ha tocat viure d'aprop alguna experiència de persones estimades que han patit càncer. La veritat és que per motius de feina he tingut també contacte amb persones que es dediquen a investigar sobre el tema i la feina que es fa és molta i molt bona.

Tot i així, queda tant per fer que qualsevol ajut sempre em desperta simpatia. Per això m'ha cridat l'atenció aquesta iniciativa de la empresa Riberebro: http://champisrosas.riberebro.com/ juntament amb l'associació espanyola de lluita contra el cancer: https://www.aecc.es/Paginas/PaginaPrincipal.aspx

Durant les darreres setmanes ha estat servint els seus xampinyons en safates de color rosa per a indicar que una part dels beneficis a la investigació sobre el càncer de mama. Remirant i buscant per les seves webs (és una dada que per a mi era important, sempre ho és en aquest tipus de campanya i ha costat de trobar) donen un cèntim d'euro per cada kilo de xampinyò. Vull pensar que en venen molts de kilos :)

Jo no soc dona, però per una banda això no importa per a recolzar la iniciativa i per l'altra banda hauria de quedar clar a tothom que no per això estic exempt de la possibilitat de patir un càncer de mama. Remota, però existeix.

Font: wikipedia

A més a més amb els xampinyons em passa que els tinc en una estima superior a la mitjana que detecto al meu voltant. Em sembla un bolet que no té l'encant del feréstec però que es menysprea per ser accesible. I en canvi dona moltíssim joc i malgrat la seva aparença plana i poc personal té un gust potent i molt aprofitable a la cuina.

Una cosa que és interessant és el detall que els bolets de cultiu com són el xampinyó o les setes de cardo o similars ho són perque s'alimenten de materia orgànica morta. Es a dir, són els carronyaires del món del fong. Per això es pot crear un substrat i fer-ne cultius.
En canvi, en general els bolets que son simbiòtics i viuen associant-se amb arrels d'altres plantes són precisament els que no surt a compte fer en cultiu (és a dir, la gran majoria dels que trobem en temporada: rovellons, llanegues, rossinyals, la tòfona, el cep...). Fa falta un bosc per a cultivar-los i això no surt acompte -alerta: amb les tòfones se que hi ha iniciatives que son viables per el seu elevat preu de mercat-.

En tot cas, retornant al principi... felicitats per la iniciativa dels champisrosas :)

de sizzl: la suposada app per a lligar amb altres fans del bacó...

Ara que el pobre està en el punt de mira sociosanitari, és el moment de rescatar aquesta joia del marketing locu...Sizzl: la suposada app per a lligar amb altres amants del bacó... heh!

 
Via Microsiervos