de la sopa. De la ceba.

"En su origen, la sopa era una rebanada de pan sobre la que se vertía caldo, vino, una salsa o una preparación líquida. Hoy en día, la sopa es un caldo, ni colado ni ligado, aunque a menudo espesado con pan, pasta o arroz,..."

Larousse Gastronòmic. 

La enciclopedia és bastant reduccionista en la definició.
Però m'agrada aquesta associació amb la llesca de pa que tant adient sembla amb les sopes humils, que amb viaix romàntic jo associo amb la menja de pastor.

M'identifico més en el maximalisme conceptual de Luis Bettónica:

"Quizás fue la sopa la primera recta culinaria que conoció la humanidad. el hombre primitivo obser-vo - por ejemplo- que la trompa de mamut se comía mejor tras hervirla en agua. Luego probó el líquido resultante tras la cocción y comprobó que era apetitoso. A partir de entonces la sopa -desde el caldo al potaje- tomó carta de naturaleza en la civilización."
Luis Bettonica. La mesa en la historia.

Avui en Xesco ens ha recomfortat la conversa amb sopes de ceba  a l'#Esmorzardeforquilla de Ca l'Esteve. Li he capturat la recepta a peu de taula. Segur que amb inexactituds (pero qué has apuntado ahí, muchacho!!?!?!)  i amb la incertesa de quantitats indissolublement lligada a la saborosa cuina de pobre. 

Sopa de ceba tradicional.
Ceba, molta ceba. Juliana i confitat en oli amable.

Brou de calçot, aquí hi ha la llibertat dels aromatics suposo. (Dubte. és aquesta una Voll-sopa de doble ceba? je). Lleugera cocció de la ceba en el brou.

Pa sec, no cal torrar. Posat per sobre.

Formatge per gratinar, i gratinat.

Chimpun, no mistery but all mistery.

El mestre ens explica que feta crema -digui-li texturitzada si ho vol més epatant- és encara més triomfadora sobretot si atresora un ou poché a l'interior. Com gairebé sempre, compro!.