Carmencita (Alcaraz) o la buena cocinera.
Sempre ha estat al prestatge, sempre present i sempre allà. Assequible. Durant un sopar gastrònomic il·lustrat (no per mi, però sí per la companyia), Carmen Alcaraz ens va obsequiar amb la lectura del seu pròleg.
Atenció als llibres de receptes escrits per dones quan les dones encara no fèien llibres de forma habitual. Segons ens va comentar, i si no recordo malament, el tercer volum més venut de la literatura en castellà -per darrera del Quijote i de la Biblia- és el de Simone Ortega 1080 receptes. Zas! en toda la boca.
Nota: em comenta la mateixa Carmen per linia interna que el de Carmencita o la buena cocinera és el més reeditat en castellà del tot el S. XX.
Atenció als llibres de receptes escrits per dones quan les dones encara no fèien llibres de forma habitual. Segons ens va comentar, i si no recordo malament, el tercer volum més venut de la literatura en castellà -per darrera del Quijote i de la Biblia- és el de Simone Ortega 1080 receptes. Zas! en toda la boca.
Nota: em comenta la mateixa Carmen per linia interna que el de Carmencita o la buena cocinera és el més reeditat en castellà del tot el S. XX.
La mirada reivindicativa de la Carmen ens va llegir dolçament (i apassionada) un pròleg farcit de involuntàries -d'això estic gairebé segur- pinzellades sociològiques que l'autora ens transmet.
Un retrat dels temps, en que l'autora Eladia M sembla gairebè demanar perdò per atrevir-se a fer un llibre, cosa de savis, probablemente també cosa d'homes. Em va agradar molt aquest moment de sobretaula, per que de fet tinc el llibre des de sempre (un llibre fundacional el vaig anomenar a taula, en un massa habitual atac de pedanteria. Meh).
Un retrat dels temps, en que l'autora Eladia M sembla gairebè demanar perdò per atrevir-se a fer un llibre, cosa de savis, probablemente també cosa d'homes. Em va agradar molt aquest moment de sobretaula, per que de fet tinc el llibre des de sempre (un llibre fundacional el vaig anomenar a taula, en un massa habitual atac de pedanteria. Meh).
En aquest llibre extraordinari trobem receptes que procedeixen tant d'Espanya com de França o cuines del continent americà. Cuina fusió? com ens deia la Carmen.
El recull està pensat per a la filla, que deu ser que cuinar a casa també era cosa només de dones i en fi, una humilitat que honora l'autora però que ens fa sospitar que en part és producte del constructe social del moment. Vet aquí altre cop l'atac de pedanteria. Meh.Un llibre amb meravelles tan 'modernes' com el gelat de tomàquet, però escrit al 1.899!!
Més dades per línia interna: Es un llibre de transició entre una època en que no es posàven quantitats als receptaris i el de Simone Ortega que en porta a totes les receptes, ens comenta la Carmen. De fet és coetània de Farmie Farmer, autora del Boston Cooking-school Cook Book.
Tot això us ho explico en primer lloc per fer just homenatge a aquesta dona i a aquest llibre, però també per que em va assaltar un dubte personal:
Llegeixo tots els pròlegs dels llibres nous que arriben a la meva biblioteca gastro. Tots. Però aquest pròleg se m'havia escapat. Crec que això passa perque està sempre allà, sempre assequible... els donem per descomptat i pensem que formen part del paisatge.
Llegeixo tots els pròlegs dels llibres nous que arriben a la meva biblioteca gastro. Tots. Però aquest pròleg se m'havia escapat. Crec que això passa perque està sempre allà, sempre assequible... els donem per descomptat i pensem que formen part del paisatge.
Una injusticia. Com la dels restaurants que porten fent bona feina durant tants anys que ja no reben l'atenció justa i necessària. Som esclaus de la novetat. Es clar que això, nosaltres, ho podem canviar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada