de llibres: Entrevista Matilde Alsina i Genís Arnàs autors del llibre Boqueria 1840 -2020 (2a part)

 

Aquí tenim la segona part de la entrevista que vaig fer amb Genís Arnàs i Matilde Alsina, autors del llibre -imprescindible per als curiosos sobre les coses del menjar- Boqueria 1840-2020. La primera part d'aquesta entrevista la podeu trobar en aquest enllaç: Pimera part entrevista Genís Arnàs i Matilde Alsina.

-Com heu escollit la foto de la portada?

Ara que sembla que els barcelonins s’han desentès de la Boqueria, que no la consideren ‘seva’,sinó ‘territori turístic’, una de les premisses amb què treballàvem era que el mercat és un microcosmos que reprodueix en petita escala el que li passa a la ciutat. D’alguna manera, tot el que viu Barcelona té el seu reflex a la Boqueria. Per això ens va semblar tant adient aquesta imatge, que fa referència a una vaga, la de la Canadenca del 1919, que va deixar Barcelona sense llum i amb moltes dificultats per al transport i el proveïment. Creiem que explica aquest fet de manera molt gràfica.

T’hem de dir que en general, la selecció de fotografies del llibre, és un altre aspecte al que vam dedicar moltes hores de treball, perquè teníem pre-seleccionades pràcticament el doble de les que finalment la maquetació del llibre ens va permetre publicar.

-Tot i que alguna de les nissagues de paradistes són també protagonistes al llibre...és un món encara no prou explorat? Donaria per a una segona entrega del llibre?

Segur que sí. Hi ha famílies que porten 3 i 4 generacions al mercat, que poden parlar-nos de moltes Boqueries. Alhora els seus testimonis també ens descobririen diferents maneres de comprar i vendre i la transformació que s’ha viscut i, sobretot ara amb els mitjans telemàtics, s’hi està vivint.
De fet donaria per una segona i una tercera entrega, perquè la Boqueria la pots mirar des de tants prismes que seria tant interessant donar veu a aquestes nissagues de comerciants, com també al de famílies, cuiners i restauradors que han tingut la Boqueria en l’epicentre del seu proveïment.

Un tema pendent, sobre el que només hem pogut fer una lleu pinzellada, és l’estudi de l’evolució del petit comerç en els últims 180 anys a Barcelona.

-En el llibre apareix l'atemptat de les Rambles del 2017, que narreu com un més de la sèrie històrica d'atemptats on La Boqueria ha tingut paper d'escenari tràgic. Us ha costat enfocar-ho des de un cert historicisme i fugir de la natural implicació emocional?

No ha passat prou temps per enfocar l’atemptat del 17 d’agost des d’un punt de vista històric. No hi ha prou distància i això impedeix acostar-s’hi amb perspectiva. I si una cosa teníem clara és que volíem tractar els temes del llibre des d’un punt de vista històric i professional, però només et pots acostar a un tema tan pròxim en el temps des del punt de vista periodístic i això ja ho ha fet la premsa. Per això ens va semblar que era preferible incloure’l en la crònica negra del mercat d’una manera discreta.

Evidentment, no el podíem obviar, però deixa’ns fer una reflexió: tots els atemptats són terribles, per descomptat, però potser la proximitat d’aquest del 2017, el fet que el visquéssim, el magnifica. I l’impacte que va generar en la ciutadania no té perquè ser més gran que el que el 1905 va matar les floristes Rosa i Pepita Rafart, que va commocionar la ciutat fins a l’extrem que el seu enterrament va ser multitudinari.

-En una Barcelona que es va rendir al turisme d'una manera que molts consideràvem ofensiva,s'ha demanat a La Boqueria un comportament diferent i de resistència que no s'exigia a la resta de la ciutat?

Creiem que sí. Si la Boqueria hagués adoptat el paper de resistent i li hagués tombat l’esquena al turisme, se l’hauria qüestionat per ‘no ajudar’ a fomentar riquesa a la ciutat. Com que va acollir els visitants -cosa que per altra banda, no podia evitar perquè és un mercat públic i no pot impedir l’entrada al recinte a ningú-, hi va haver certs col·lectius que ho van veure com una ‘traïció’. No ho van veure igual amb la Pedrera, posem per cas, i diem aquest edifici perquè encara té veïns, hi viu gent, no és un simple espai museístic, o fins i tot amb altres espais que van canviar totalment la seva essència com ara la plaça de braus de les Arenes, que ara és un gran centre comercial. 

Potser aquí la reflexió està en què els ciutadans veuen els mercats com una cosa seva, i en el moment que, moguts per les circumstàncies, adopten actituds que no els agraden, els tomben l’esquena. També és veritat que molts dels qui qüestionaven la Boqueria ni n’eren clients ni hi havien posat mai els peus. Es limitaven a repetir una sèrie de tòpics com que era caríssima o només tenia productes per als turistes sense haver-ho comprovat en persona. 

-En la vostra opinió...la indentificació sentimental del barceloní amb La Boqueria pot tornar als mateixos nivells que fa unes dècades?

M.A. Jo crec que no. Però no perquè sigui la Boqueria. Tampoc no ho tornarà a ser amb el Parc Güell o les places de Gràcia, per exemple. Barcelona s’ha vist sotmesa a un allau turístic brutal i a un procés de gentrificació que n’ha expulsat bona part de població a altres barris més perifèrics o a altres ciutats. Els que han quedats’han hagut de protegir i potser una de les eines que han trobat ha estat ‘desentendre’s’ de certs espais ciutadans. Casos clars són la Rambla, el Barri Gòtic o el Port Vell.

El barceloní hi ha deixat d’anar per no haver de lluitar amb els turistes, però també perquè ja no els reconeixia com a seus. Si et van tancant les botigues o transformant en reclams turístics els locals que formen part de la teva educació sentimental, si en un espai no hi veus vida, veïns, barri, només ‘postureo’ i ‘selfies’, et defenses mirant cap a una altra banda, buscant altres horitzons. I no em vull allargar, però també s’ha de tenir en compte que la gent ha canviat la seva relació amb el menjar.

A la gent li agrada menjar, i si pot ser bé, millor. Però no li agrada cuinar. I no sap comprar. Anar als linials del súper, a agafar un paquet de galetes que només es diferencia de l’altre en els colors de la caixa, et deixa sense formació per enfrontar-te a un taulell ple de peixos, dels quals no en saps ni el nom ni què fer-ne quan els tens als fogons de casa. I aquest canvi és un obstacle perquè el barceloní recuperi la identificació sentimental amb el mercat. Si no coneixes els productes, vas al mercat amb la mateixa actitud que vas a un museu, a escoltar l’audioguia i sortir-ne amb cert aire satisfet que has après alguna cosa.

Però un cop acabes de veure obres de Picasso al museu, no tens cap obligació de reproduir-les a casa. En canvi, un cop marxes de la Boqueria amb el cistell més o menys ple, has de fer alguna cosa amb tot allò a casa. I com que saps que no en saps, vols evitar la mala experiència. I per on comences? No anant al lloc on et trobaràs amb aquesta trampa. 

G.A. Jo crec que la Boqueria és patrimoni de Barcelona, i la veiem com a molt nostra, per això tenim aquesta estranya sensació que no ens agrada que altres vinguts de lluny se l’apropiïn, però en el fons no és gaire diferent del que ens passa sobre el que s’ha batejat com a comerços històrics de la ciutat, dels que tenim un enorme disgust quan llegim que un d’ells tanca o que es transforma perquè no pot assumir un nou lloguer, però en canvi pràcticament no hi hem anat mai o no hi hem comprat res des de fa anys.

I dic el mateix que vaig dir ara fa uns dies en unes jornades sobre com afectaria la pandèmia al comerç i si s’hauria de transformar. Doncs no, la Boqueria no s’ha de transformar, la Boqueria s’ha de seguir transformant, com fa cada dia des de fa 180 anys.

 

de Tarbeis: el yayotuber

En una increible sinergia entre el blog i el canal de Youtube, us presento la primera píndola (n'hi haurà més? No se sap) de Tarbeis, el yayotuber.

Ni es moderno, ni es dinámico, ni es picadito ni es ná. Però també soc jo. Dentro video.

de ràdio: Recomanant Granja Elena a La Fonda de Pep Nogué

Granja Elena és un dels meus restaurants preferits de Barcelona. Top 3 de la meva estima palatal. Tampoc no és pas cap secret que la familia Sierra broda l'ofici i particularment en Borja guisa d'una manera excepcional. Guisa encara millor que explica la cuina, que ja és molt dir perque és un dels cuiners que més i millor transmet les exigències de l'ofici sense necessitat d'apelar a cap èpica especial ni a cap talent genial. I en canvi, notes el geni a cada cullerada dels seus plats i guisats. 

Us deixo aquí la recomanació que he fet de Granja Elena al programa La Fonda que pilota en Pep Nogué a Catalunya Ràdio. Tres minuts que es fan curt per tot el que caldria i voldria explicar d'aquest restaurant tan especial. 

starbase decuina · GRANJA ELENA 25 DESEMBRE 2020

de llibres: Entrevista amb Matilde Alsina i Genís Arnàs, autors del llibre Boqueria 1840-2020 (part 1)

Deixem una cosa clara. La Boqueria té 800 anys, però es clar, no La Boqueria que coneixem ara.
Aquest malaurat 2020 havia de ser un any de brilli-brilli per a una institució barcelonina tant important com és -peti qui peti- el mercat de La Boqueria. En els darrers anys el mercat ha fet una important tasca per a reconduir un rumb que certament feia perillar moltes coses. Tot i això, mai va deixar de tenir una musculatura important en l'àmbit de l'abastiment (tant bàsic com -anomenem-lo- gourmet). Menuts, peix, carns de tota mena, bolets i multitud de paradistes de nivell que certament en ocasions quedaven invisivilitzats enmig d'una muntanya de sucs de fruites.

La pandèmia ha convertit la celebració dels 180 anys de la colocació de la primera pedra en la seva ubicació actual en un esdeveniment menys lluit. És inevitable, no té el mateix caliu els olors i el caliu del mercat...això no traspassa la frontera del streaming. Tot i això, dins de les bones noticies que també ha portat l'any trobem aquest llibre que en fa una repassada històrica, no només dels darrers 180 anys, sinó de tota la història documentada del que avui anomenem Boqueria.

En Genís Arnàs i la Matilde Alsina en son els autors i ja compten amb diversos volums dedicats als mercats de Barcelona i la seva història. Tenen una narrativa que sap equilibrar el rigor i la dada amb la capacitat d'enfilar els esdeveniments històrics d'una forma interessant i sexi. El resultat és un llibre com La Boqueria 1840-2020, editat per la Associació de comerciants del Mercat de La Boqueria. 

En 60 pàgines trobem condensada gran part de la història, desglossada -i això és interessant- no de manera seqüencial al llarg dels anys, sinó que està agrupada en 6 àrees temàtiques de manera que per a cada un d'aquests temes tinguem una visió més complerta i compacta. Un encert, com també ho és que hi hagi un d'aquests blocs dedicat a com el mercat s'ha enfrontat al 2020 i com ha estat capaç d'exercir d'equipament ciutadà. Precisament allò que sovint s'ha menystingut darrerament, en la meva opinió a base d'anàlisis molt superficials que no han sabut veure més enllà de la (trista) abundància de pots de macedònia envasada. 

Per a poder aprofundir una mica en el llibre, he plantejat a la Mati i en Genís algunes preguntes que ells han volgut contestar de forma extensa (gràcies per dedicar-hi temps i ganes!). A continuació us poso la primera part de la entrevista, amb respostes ben sucoses i interessants :)

-800 anys són molts anys. Quines són les fonts per a documentar una història que comença a l'Edat Mitjana?

Ens agrada que parlis de 800 anys, que és l’edat real de la Boqueria, i no tant de 180, que és el que s’està celebrant ara i fa referència a la seva instal·lació en l’actual ubicació. Dit això i, per anar del més antic al més modern, els documents d’arxiu. A Barcelona tenim la sort de tenir un Arxiu Municipal que conserva una documentació riquíssima des dels mateixos inicis del govern municipal, al segle XIII. Per a èpoques més recents, hemeroteca de premsa. I també altres llibres, tesis doctorals, estudis, documentació que conserva l’Institut Municipal de Mercats, etc. que s’han dedicat, més o menys directament, al mercat de la Boqueria.

De fet una de les tasques més importants d’aquest llibre, és la fase d’investigació, en la que ens vam proposar ser molt rigorosos i que tot el que es publiqués estès totalment contrastat i documentat prèviament, i pots imaginar-te que perquè això passi cal remenar molts arxius en paper o digitals.

-Es pot llegir la historia de La Boqueria com el camí de la universalització de Barcelona a través de la oferta de menges que podem trobar en el mercat?

Si no entenem malament la pregunta, això és pot fer només per a l’època més recent. Sí que és veritat que a finals del XIX i principis del XX nous aliments que es van incorporant a la dieta alimentària dels barcelonins, com ara el plàtan, tenen en la Boqueria una de les principals portes d’entrada. Però la verdadera revolució en les taules de la gran majoria de barcelonins es produeix a partir dels anys seixanta, quan el ‘desarrollisme’ dona més capacitat adquisitiva als ciutadans i la cistella de la compra es converteix en la principal despesa familiar. L’altre gran moment seria a partir de la dècada dels vuitanta, quan Barcelona comença a ampliar l’oferta de restaurants de qualitat, seguint la via oberta per Ramon Cabau amb el seu mític Agut d’Avinyó. Els restauradorscomencen a incorporar productes nous als seus plats i a demanar als venedors del mercat que els tinguin als seus taulells. I els clients volen provar a casa els nous aliments que han tastat als restaurants i van a buscar-los a la Boqueria.

Dit això, cal destacar que quan parles de la universalització el que és com a mínim curiós, és que la Boqueria ha tingut dos reconeixements internacionals, el 2005 i el 2017, i tots dos han vingut des dels Estats Units. En el últim cas va ser la cadena de televisió nord-americana CNN que el va reconèixer com a millor mercat del món de productes frescos.

-El llibre documenta brillantment la història de La Boqueria, però no és el primer...què ens aporta de nou i què el fa diferent? En que heu estat els primers?

De nou aporta mirar el mercat com un organisme viu, que conviu i està en sintonia amb la ciutat on s’ubica. D’aquí que volguéssim estructurar el llibre de manera temàtica, nocronològica. Ja hi ha llibres, molt documentats, que expliquen fil per randa els fets que li han passat a la Boqueria. El que potser faltava era connectar aquests fets amb la vida de la ciutat. Mostrar com interactuaven mercat i ciutat. I això és el que hem intentat.

Pel que fa a la segona pregunta, podem dir que hem col·laborat a poder fixar el nom del mercat, el seu orígen, davant de tantes explicacions bizarres encara que simpàtiques, que s’han sentit sobre això. I també, i això no és mèrit nostre, sinó de Ramón Agustín Banegas i la seva tesi doctoral sobre el proveïment de carn a l’Edat Mitjana, poder ubicar força bé sobre el mapa de la Barcelona medieval la carnisseria de carns de segona que va donar origen al mercat i, arran d’això, poder anar resseguint els seus moviments per la trama urbana fins arribar on és ara.

O el que expliquem sobre el procés de disseny i construcció de la coberta definitiva de la Boqueria, que hem d’agrair de nou a la col·laboració de l’arquitecte i professor de la UPC en Ramon Graus, que ens va ajudar a confirmar el que la nostra investigació havia conclòs i poder publicar que no s’havia fet a la Maquinistra Terrestre i Marítima com la majoria de mercats de l’arquitectuta del ferro de finals del XIX, i explicar a on i per qui.

-Hi ha algun capítol o fragment que sigui -per el motiu que sigui- especial per a cadascun de vosaltres? Podeu compartir-lo amb els lectors?

M. A. En el meu cas, i tenint en compte que teníem un espai limitat i m’han quedat moltes coses al tinter, el que més m’ha agradat ha estat el que explica, a través de la veu dels venedors que ho van viure, com va ser l’experiència de treballar per a la ciutat confinada. Era un tema molt proper, que no podíem tocar històricament. Havia de ser periodístic, i ens va semblar que un recull de testimonis dels que hi van ser a primera línia era la millor alternativa. Creiem també que valia la pena perquè moltes de les coses que ens expliquen la gent les desconeix. Qui ho hauria hagut d’explicar en aquells moments, la premsa, no ho va fer. Es va limitar a repetir fins a l’avorriment un seguit de tòpics com el tancament de gran nombre de parades, la falta de gent, la buidor dels passadissos, etc. Ningú va anar a preguntar als comerciants com estaven vivint aquella situació, que per a ells era impactant.

G.A. Estic molt d’acord amb la Matilde, i sobretot, i això ho hem parlat una infinitat de vegades tots dos, perquè en cap moment vam percebre cap dramatisme, més enllà de l’impacte dels primers dies de l’estat d’alarma, sinó al contrari, una força interior de superació i de vocació de servei, de pensar que no podien fallar als seus. Sobtava que algun comerciant deia amb orgull que venia cada dia a la Boqueria i obria la parada més per a donar servei que per fer negoci.

A banda, crec que val la pena destacar el propi format del llibre que creiem que agradarà a públics molt diversos, en el que el lector pot gaudir d’una lectura molt lleugera i d’un recull de fotografies i documents que permeten entendre el procés de transformació, en el que tant la dissenyadora gràfica com l’il·lustrador han fet una feina excel·lent.

-L'espai d'un llibre és limitat, no hi caben vuit segles. Què s'ha quedat fora i us hagués agradat explicar?

Hi ha hagut algunes veus que han qüestionat que no toquéssim el tema del turisme i el seu impacte en el mercat. La veritat és que és un tema complicat, que dona per a un llibre per a ell tot sol. No teníem suficient espai per poder-lo tocar sense que no se’ns critiqués que no hi havíem aprofundit prou. I tampoc teníem prou perspectiva. Com es pot analitzar un fenòmen com la pèrdua del turisme, que encara està passant i no sabem com s’acabarà? Ens va semblar més adient deixar-lo, si s’escau, per a un altre llibre. De fet ens sap més greu no haver pogut dedicar més espai a períodes com les crisis de la postguerra o la dels anys setanta, provocada per la crisi del petroli.

I el munt d’anècdotes i històries que tant de bo haguessin pogut tenir espai per publicar, com ara els quatre diferents escuts que ha tingut l’arcada de l’entrada de la Rambla i que hem pogut localitzar analitzant les fotografies, o que el nostre estimat Juanito del bar Pinotxo l’any 1992 va fer un tram amb la torxa olímpica, o les diferents referències a la Boqueria que ha fet la literatura de novel.la negra barcelonina.

de ràdio days: Recomanant el Suculent de Tonet Romero al programa La Fonda de Pep Nogué

Audio del programa La Fonda de Catalunya Ràdio dirigit i presentat per Pep Nogué on recomano (vivament) el restaurant SUCULENT de Tonet Romero. Un tresoret de Barcelona.

 A la imatge, el colomí amb aires marroquins que esmento a la peça :)

starbase decuina · Oscar Gómez - recomanació SUCULENT a LA FONDA de Pep Nogué

L'allipebre d'anguila, la terreta!

de llibres: Entrevista amb Vicent Marqués, autor de la Història de la cuina catalana i occitana

De Vicent Marqués i la seva OBRA MONUMENTAL Història de la cuina catalano-occitana en vaig parlar amb meravellat estorament al Març de 2019. M'havia arribat el primer volum d'un recull aclaparador en extensió i profunditat. Tanta, que servidor no conèix cap altra obra similar que documenti tant exhaustivament la nostra cuina.

Aprofitant que aquestes setmanes la Editorial Sidillà ha posat en circulació el tercer volum de la sèrie (en total n'hi haurà 10) em vaig decidir a fer una petita entrevista a Vicent Marqués. Crec que una obra com aquesta, tota una vida, mereix tant context com se li pugui aportar. Una joia, i tenim la sort de veure-la nèixer en el nostre temps. Quedarà per a la història de la cultura catalana. Scripta manent.

Aquesta és una obra de vida, un recull monumental que potser acabi esdevenint l'obra més completa de la nostra cuina, com a mínim que jo conegui.
Ens podeu explicar en quin moment us veu plantejar la realització d'aquest projecte si és que és que hi ha un moment concret? Quin ha estat el camí que us ha permés afrontar un repte tan enorme?

Vaig una micafluix de memòria (el 21 passat vaig fet setanta anys) i ja no recorde ben bé quan va ser que em vaig decidir a escriure de cuina. Si que recorde que, de molt jove, m’agradava la cuina i ajudava ma mare a fer algunes coses. Després, quan fer quinze o setze anys, vaig començar a comprar llibres de cuina calana (valenciana i balear), els pocs que hi havia aleshores, perquè no era com ara, que hi ha on triar. Quan vaig fer vint-i-tants em vaig adonar que tot el que hi havia ales llibreries eren receptaris, però a mi m’hauria agradat saber quina era la història dels plats, i d’això, no n’hi havia res. Llavors vaig pensar que potser hi devia haver documentació a les biblioteques publiques i allà que hi vaig fer cap decidit a escorcollar prestatges i llegir tot el que em semblava que podria tenir algun interés per a fer un llibre d’història de la cuina. En passar tres o quatre anys em vaig adonar que si que éra possible de fer història de la cuina i llavors em vaig posar a treballar, recopilant dades i posant tota la informació que podia recollir en lletra. 

D'on surt doncs aquesta ingent quantitat de dades i receptes?

Les receptes, a banda les que hi he pogut recollir personalment, n’hi ha que estan tretes de receptaris comarcals perfectament fiables i que sortiran esmentats al darrer volum, a l’apartat de la Bibliografia. Les dades històriques, que són la mare dels ous d’aquesta obra, les he tretes de tota mena d’obres (llibres, poemaris, diaris, revistes, etc.), obres que he recopilat al llarg de quaranta-cins anys de treball. Com que mai no he tingut diners per a fer el que m’hauria agradat (passar-me un any a Barcelona o a París escorcollant biblioteques, posem per cas), el que feia era demanar microfilms d’aquelles obres que pensava que podrien tenir algun interés (per cert que els microfilms eren caríssims i tots els diners que guanyava eren per a aquesta qüestió).

Quan trigueu aproximadament en la preparació de cada volum? Quina és la metodologia que utilitzeu per donar ordre i sentit a tanta informació? 

Porte, com he dit, quaranta-cinc anys treballant en aquest assumpte i tinc la part més important (els plats més conegutsi famosos) acabada. Ara em queden aquells plats de diari que no són tan coneguts i ja vaig per volum vuité. Supose que ho tindré tot acabat en un parell d’anys o tres, al ritme actual detreball, que és d’unes deu hores diàries, caps de setmana inclosos. Pelque fa al fet d’ordenar la informació, tot és qüestió desentit comú. Quan tinc sobre la taula tota la informació que he pogut arreplegar sobre un plat, el primer que faig és llegir-la, i després de fer-me’n una idea, passe a la redacció, que pot ser més llarga o més curta segons la quantitat d’informació que haja pogut general el plat al llarg de la seua història.

Ens podeu avançar quins seran alguns dels propers volums? Sense desvetllar cap secret editorial que no pertoqui, és clar.

El quart volum estarà dedicat al peix, el marisc i els cefalòpodes. En el cinqué hi trobarem el bacallà, la carn i els menuts. En el sisé hi haurà l’aviram, el conill i la caça. En el vuité hi haurà els partats dels guisats i el dels ous i les truites. En el vuité hi haurà l’apartats dels bolets, el de les mandonguilles i croquetes, els dels caragols i granotes, el del fetge gras, el del pa i companatge i el de les coques i panades. Dels altres no te’n puc dir res perquè encara estan per fer.

Definiu als llibres una continuïtat cultural de la cuina occitano-catalana (incloent també la cuina que es fa a València).
Malgrat les connexions evidents, sovint els Pirineus ens marquen una frontera mental que fins i tot trobem a la literatura gastronòmica. Una separació de la cuina catalana de la Occitana. Sovint amb l'Empordà com a terra de mescla parcial i per tant, una mena de territori avançat i lliure. Són la catalana i la occitana la mateixa cuina?

Els Països Catalans i Occitània sóm Països veïns i hi ha poques diferències culinàries, com segurament no pot ser d’una altra manera. Les més evidents són que a les regions occitanes del nord (la Marca, el Llemosí, el Borbonés, l’Alvèrnia, el Delfinat) hi ha costum, a vegades, de cuinar amb mantega, i a la meitat occidental del país, hi ha costum de fer fetge gras, i, com que els animals engreixats tenen molt de greix, també el fan servir per a cuinar. Aquesta (o aquestes) maneres de cuinar donen uns resultats molt agradables però no tenen la lleugeresa de la cuina de l’oli d’oliva. Un altre tret distintiu és que als catalans ens agrada molt l’arròs, mentre que a Occitània és un ingredient bastant rar. La resta és molt similar.

Quines son doncs les característiques principals que la defineixen, i quines les diferències amb les cuines veïnes? 

Bé. Totes les cuines tenen tres propis de les regions veïnes, perquè la cuina és una manifestació cultural molt viatgera. En aquest sentit, no hi ha cuines “incontaminades”, totes tenen plats que són idèntics als del veïnat. Dit això, la cuina occitano-catalana és part d’allò que en diuen cuina mediterrània, que ésun tòpic, però amb un fons de realitat.

Els catalans actuals definim la picada com un dels trets diferencials de la nostra cuina...en canvi revisant el volum dedicat als llegums, trobo que la picada apareix en una fracció molt reduïda de les receptes tradicionals: és per ser un tret més aviat del principat o perquè potser és una icona identitària que no es feia servir tant com hem suposat?

 La picada és una salsa catalana i castellana, però a Occitània també és coneguda, i a Itàlia. El que passa és que nosaltres la fem servir per a tot mentre que a d’altres països ix a taula més rarament. A l’apartat dels guisats es fa servir a gairebé totes les monografies (de cada plat que surt a l’obra, en dic una monografia).

A les receptes, sovint feu esment a les cuineres (en femení) i sent una obvietat que la cuina de casa de segles ha estat una cuina feta per dones. Creieu que això ha canviat o encara està canviant?

Sento haver de dir-te que els homes no han cuinat mai, tret d’aquelles ocasions en què s’ajunten una colla i, per fer una mica de festa, preparen un plat d’aquells emblemàtics (una paella o un suquet de peix, posem per cas), però això de cuinar cada dia, ni ho han fet mai ni pensen fer-ho. I les dones, malauradament, com que ara treballen fora de casa, tampoc no poden cuinar, si no és els caps de setmana o aquells dies de festa. Per tant, hi ha molts plats, sobretot de diari, que s’estan perdent. Ara: després hi ha aquells cuiners mediàtics, que són molt famosos, però que són una excepció.

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Òscar Gómez - decuina (@oscar.gomez.decuina)

- Sota el vostre parer, és la cuina catalano-occitana tradicional una cuina amenaçada? Correm risc de pèrdua cultural important? No és aquesta dinàmica de adquisició i pèrdua una constant natural de la cuina al llarg dels segles?

La cuina sempre ha estat i (i està) evolucionant, però, com que ara els canvis socials són més importants i accelerats que ho han estat mai al llarg de la història, la cuina tradicional és en perill de desaparició, a casa nostra i a tot el món indurtrialitzat. Tot sembla indicar que acabarem per menjar les mateixes coses a tot arreu.

Sou optimista? Creieu que serem reconeixibles culinàriament d'aquí cent anys? 

Cent anys és molt de temps, ara que va tot tan de pressa. Trobe que els plats emblemàtics (la paella, el caçolet, etc.) es continuaran preparant, no sabem de quina manera, però no seran, possiblement els mateixos que coneixem nosaltres. De la resta, no en tinc ni idea.

Com es podria ajudar a millorar el coneixement de la nostra cuina? Mereixeria tenir una major presència la cuina i la alimentació dins les escoles?

No seria mala idea ensenyar a cuinar els nens, perquè, actualment, i ja no parle dels nens, els joves no saben fregir un ou i ho compren tot preparat, amb tots els inconvenients desalut que implica aquesta moda. Però, en fi, això és cosa dels polítics, i em sembla que no deu ser una de les seues prioritats

Fitxa tècnica:
Autor: Vicent Marqués
Il·lustracions: Montse Mayol
Pàgines: 900
PVP: 30 € Comprar (ep tú, post no patrocinat, m'he comprat el llibre)
Col·lecció: Història de la cuina
Format: 240 x 170 mm. Enquadernació amb tapa dura
Data d'edició: Octubre de 2020
Isbn: 978-841215-69-8-0
Llegiu-ne un fragment

de recepta: calamarsons amb rossinyols (Chipirones)

Aquest és un d'aquells plats de mercat que a casa es fan quan trobem uns calamarsons a preu raonable -com és el cas, trobats a La Boqueria- i de mida realment menuda. De didal.
No te cap complicació, es tracta només de preparar un fons de ceba i all sofregits, saltar els calamarsons i afegir els rossinyols el temps just per a que cuinin i no quedin fofos com un globus desinflat.

Eren realment menuts aquests. M'encanten.

Recepta: Calamarsons -txipirones, chipirones- amb rossinyols

Ingredients:
500 g de calamarsons de mida didal
150 g de rossinyols
Mig got de vi blanc
1 ceba mitjana
1 dent d'all
Oli d'oliva verge extra
Pebre i sal

Procediment:

Netegem bé els rossinyols de terra i branquillons, traiem la base del peu si és de color fosc o està una mica tocat. Jo els salto abans amb oli i els reservo. En una paella gran amb l'oli de saltar els bolets (afegim més si cal) posem la ceba picada a sofregir amb l'all capolat. Quan es posen translúcids, podem afegir el vi blanc i el deixem evaporar. Quan ha reduit i ja no tenim gust d'alcohol, afegim els calamarsons a foc fort i els posem a saltar. Els hi donem marxa, procurant que les puntes es daurin una mica. Per això interessa una paella gran, per a que la humitat evapori i no quedin bullits sino saltats.
Afegeixo els rossinyols ja saltats i rectifico de pebre i sal.

de 3 receptes de pop. Cuando haces pop ya no hay stop.

L'altre dia vem comprar un pop. Un pop força gran, de gairebé 3 kilets i que per tant ha donat molt de joc per a confegir diversos plats i aprofitar la bèstia per a gaudir-ne de maneres diferents. Us porto avui tres receptes de les que ens hem regalat, començant per el imprescindible Pulpo a Feira que no puc deixar de cuinar per a la reina (galega) del meu cor. Això és així, i després ja vindrà tot el que calgui, que ho esperem armats amb la forquilla i el ganivet. 
El que va venir va ser un plat que dona final brillant al cap i les puntes de les potes, que sempre són mossegades menys nobles però que tenen molt de joc a les ventoses. I també una combinació molt winner de potes de pop amb patates rostides al forn i uns pebrotets confitats que la veritat és recepta improvisada que repetirem. Repetirem.

Per a la cocció inicial del pop:

Netegem el pop (no oblideu també l'interior del cap, que es pot girar com un mitjó per a facilitar la neteja. Que no hi quedi res que no sigui la fibra muscular, els sabors que aportaria serien tèrbols i bastards).
El congelem un mínim de tres dies (nosaltres vem fer la setmana) per a que estovin les fibres. La carn d'aquest octòpode està composada de fibres molt fines entrellaçades i embolcallades amb colàgen. Aquesta estructura és molt dura de cuinar, i per això aprofitem que l'aigua congelada ocupa més volum que en estat líquid, al congelar es creen cristalls que 'trenquen' aquesta estructura i el resultat és una fibra molt més amable a la cocció.



Preparem una gran olla, amb aigua SENSE SAL, que portem a ebullició. Quan bull, hem de submergir el pop algunes vegades. S'anomena usualment 'asustar al pulpo' i la tradició és fer tres inmersions de uns deu segons intercalats amb descans de un minut. Però jo, com que soc iconoclasta i perque em dona molt bons resultats fer-ho així, faig inmersions curtes de uns 2-3 segons separades per cinc segons fora de l'aigua. En faig entre cinc i sis. I a mi em funciona: molt rarament es pela i perd la pell, objectius primordial d'aquesta operació.

Coem en aigua de xup-xup durant unes 45 minuts, però això dependrà molt fortament de la mida del pop. En el meu cas, no mesuro temps. Quan porta uns 35-40 minuts punxo amb una puntilla i no paro de coure fins que aquesta s'enfonsa ben fàcilment a la part gruixuda de les potes.  A mi m'agrada així, tendre. Hi ha qui li agrada més elàstic, doncs que ho aturi abans.

RECEPTA 1: PULPO A FEIRA (no es diu pulpo a la gallega, parfavar, davaritat)

Un cop el pop està cuit, el deixem refredar una mica i tallem les potes. Les puntes de les mateixes les reservem per a la següent recepta i amb la part gruixuda preparem el plat. Tallem en rodanxes gruixudes (a mi m'agraden gruixudes, com a la foto, no suporto les monedetes fines que manlleven bona part de la textura de l'animal. Com que el tallo jo, sempre queda al meu gust. Je).
Les posem sobre un plat de fusta (si pot ser) i les reguem amb sal en escata (si pot ser) i bé de pebre vermell de la Vera (per el fumat). Acabem amb un bon raig d'oli d'oliva verge extra. El millor que pogueu trobar. Si escatimeu en l'oli, esguerrareu el plat.
Menjar abans que es refredi, és important.

RECEPTA 2: CAP DE POP AMB CARBASSA EN CREMA I ALGUES FREGIDES

Del pop acabat de coure, a banda de les puntes de les potes, també cal tallar en bocins grans el cap. Reservem quan ens interessi preparaem una crema de carbassa amb textura gairebé de puré:

1 kg de carbassa
1 pastanaga
1 patata
1 ceba
1/2 gra d'all
Brou de pollastre lleuger o aigua
Oli, pebre blanc i sal
Un paquet d'algues fregides (venien amanides amb sèsam en el meu cas)

Elaboració:
Posem les verdures pelades i tallades a coure en una cassola amb aigua que cobreixi 1 o 2 cm per sobre les mateixes. Coem fins que estan toves i salpebrem abans de triturar. 

Coem la pasta fins que quedi al dente i muntem el plat amb la crema de carbassa, les algues i el pop escalfat amb el microones (no passa res, ho aguantarà sense esforç, és una bèstia molt agraïda)

RECEPTA 3: POP AMB PATATES ROSTIDES I PEBROTETS CONFITATS

Amb la part gruixuda de les potes, també tallades en rodanxa generosa, prepararem el tercer plat.

En una safata de forn folrada amb paper d'alumini posem una bona quantitat de patata neta i tallada en grills grans. Jo no hi trec la pell, m'agrada aquest punt rústic al final. Els reguem amb una quantitat generosa de herbes aromàtiques: romaní, farigola, ... o la mescla d'herbes provençals. A continuació salpebrem -que n'hi hagi- i reguem amb oli d'oliva abans d'enfornar durant uns 45 minuts a 180ºC. 

Mentrestant en un cassó posem oli de girasol i posem els pebrotets petits (són de la mida dels de Padron, però de color vermell i groc, molt dolcets la veritat). Confitem a temperatura moderada sen que arribin a fregir i quan estan cuits retirem. Així no perden la pell i conserven les carns hidratades, carnoses al mossegar.

Finalment muntem el plat amb el pop -amanit amb pebre vermell, sal i oli-, els pebrotets  les patates rosdites. Un bon raig d'oli de julivert...i a disfrutar.

de llibres: ¿Por qué los espaguetis a la boloñesa no existen?

Tinc massa llibres de receptes. Que uns són boníssims, altres són joies i uns quants són mediocres i de molt poca utilitat. Així doncs fa temps que els llibres que incorporo a la biblioteca no tenen receptes, o si més no, no són les úniques protagonistes del benvingut exemplar.

Per això avui us parlo d'un tipus de llibre que a mi em resulta molt útil i és dels que sí que compro en la actualitat: el llibre de coneixements posats en format píndola informativa. On en pocs minuts pot aprendre alguna cosa o dada sobre un tema determinat. És cert que no són volums on profunditzar gaire, no tenen com a missió arribar a un coneixement enciclopèdic, i per a fer pesquises detallades no serveixen pas. A canvi, són generalistes, sempre aprens alguna cosa que no t'esperaves i al estar fragmentats i picats, pots llegir en pocs minuts i anar subministran-te la dosi que consideris, per exemple just abans d'aclucar els ulls per descansar.

Aquest és nou, acabat de sortir d'imprenta: ¿Por qué los espaguetis a la boloñesa no existen? de Arthur Le Caisne amb ilustración de Yamis Varoutsikos. Editat per Larousse en castellà. I en 233 pàgines passeja per multitud de temes amb un reguitzell de dades en format pìndola.

Un dels que més exemplars m'ha semblat, és la explicació de per què salar la carn 24h abans de cuinar-la és una bona pràctica -que jo fins ara desconeixia- i que en resum bé a dir que la sal desnaturalitza les proteïnes de manera que al coure aquestes no es 'retorcen' tant i no expulsen els sucs de manera tan massiva. Que em direu...però això és marinar de tota la vida! Doncs exacte! aquest és el punt: marinar no és només per donar sabor i si no voleu afegir sabor, també podeu marina només amb sal i aconseguir aquest efecte de tendresa extra en la carn...

En fi, en el llibre hi ha qüestions més tècniques -sense arribar a ser críptic en cap moment- i algunes més de cultura culinaria general (exemple, els nyoqui, són o no són pasta?)

Una lectura simple, amable i que et fa aprendre cosetes cada cinc minuts que inverteixes en gaudir del llibre. That's all.

Fitxa tècnica:
Número de páginas: 240 Formato: 18,3 x 23,8 cm Encuadernación: Cartoné Código: 2651085 ISBN: 978-84-18100-57-4 Precio: 22,5 euros Edición: 1ª edición/ Octubre 2020

Versió en castellà:

¿POR QUÉ LOS ESPAGUETIS A LA boloñesa no existe?

Tengo demasiados libros de recetas. Que unos son buenísimos, otros son joyas y unos cuantos son mediocres y de muy poca utilidad. Así pues hace tiempo que los libros que incorporo en la biblioteca no tienen recetas, o al menos, no son las únicas protagonistas del bienvenido ejemplar.

Por eso hoy os hablo de un tipo de libro que a mí me resulta muy útil y es de los que sí compro en la actualidad: el libro de conocimientos puestos en formato píldora informativa. Donde en pocos minutos puede aprender algo o dato sobre un tema determinado. Es cierto que no son volúmenes donde profundizar mucho, no tienen como misión llegar a un conocimiento enciclopédico, y para hacer pesquisas detalladas no sirven. A cambio, son generalistas, siempre aprendes algo que no esperabas y al estar fragmentados y picados, puedes leer en pocos minutos e ir suministran-te la dosis que consideres, por ejemplo justo antes de cerrar los ojos para descansar.

Este es nuevo, recién salido de imprenta: ¿Por qué los espaguetis a la boloñesa no existen? de Arthur Le Caisne con ilustración de Yami Varoutsikos. Editado por Larousse en castellano. Y en 233 páginas pasea por multitud de temas con una serie de datos en formato píldora.

Uno de los que más ejemplares me ha parecido, es la explicación de por qué salar la carne 24 horas antes de cocinarla es una buena práctica -que yo hasta ahora desconocía- y que en resumen bien decir que la sal desnaturaliza las proteínas de por lo que el cobre éstas no se 'retuercen' cuando y no expulsan los zumos de manera tan masiva. Que me diréis ... pero esto es marinar de toda la vida! Pues exacto! este es el punto: marinar no es sólo para dar sabor y si no añadir sabor, también puede marina sólo con sal y conseguir este efecto de ternura extra en la carne ...

POR QUÉ SALAR LA CARNE DEL LIBRO POR QUÉ LOS ESPAGUETIS A LA boloñesa no existe

En fin, en el libro hay cuestiones más técnicas -sin llegar a ser críptico en ningún momento- y algunas más de cultura culinaria general (ejemplo, los ñoquis, son o no son pasta?)

Una lectura simple, amable y que te hace aprender cositas cada cinco minutos que inviertes en disfrutar del libro. That 's all.

de La (R)evolució al Mercat de la Plaça de Cuba

En aquest any 2020 que tant està costant d'empassar, em resulta particularment encoratjador trobar iniciatives que es resisteixen a claudicar. Em va passar amb la fira Say cheese i em torna a passar amb el cicle de tallers del Mercat de la Plaça de Cuba (Mataró). Darrera aquesta aventura hi ha l'Àgata Albero, a la que conec because blogger things de fa molts anys. Darrere aquest tipus d'inciatives -petites, esforçades, pencaires- sempre hi ha una persona -gens petita, esforçada i pencaire, es clar-.

L'any passat el cicle lluia l'epigraf 'Revolució a la cuina' i aquest any han realitzat una molt inteligent adaptació cap a (R)evolució.
Si l'any anterior va ser un cicle de protagonisme femení -el 2019 quedarà com a any històric en aquest aspecte de la visibilització de la dona a la cuina professional. En la domèstica sempre s'ha donat per descomptada- aquest any la evolució cerca altres camins.

I no deu ser fàcil, perque a veure, vivim en uns temps on la cuina porta tant de temps sent tendència que en general estem força 'resabiaos'. Així que per exemple, parlar de cuina creativa, no sona molt revolucionari. Però en canvi, a mi el que sí em sona és molt (r)evolucionari. Sobretot lligat a la temporalitat dels ingredients i aprofitant per subratllar que ni tot passa a Barcelona ni tot ha de ser mainstream. No cal. 
Personalment, fa temps que m'interessa més la originalitat que la creativitat. Bàsicament perque la creativitat és quelcom difús que interpretat de forma estricta requereix una inversió en temps i mitjans -estem parlant de cuina professional- que moooolt poca gent es pot permetre. En canvi la originalitat és molt més accessible i em resulta també igual d'estimulant.

Tot això que fins ara he posat... doncs són idees que em venen perque em poso a la tecla i sembla que no hi ha ningú al volant. Certament, em distreuen del que jo havia vingut a teclejar: queden dos tallers del ciclre (R)evolucionari i els vull deixar aquí destacats. Centrat al final, ja era hora, xaval.

Com a fitxa tècnica, tenen un preu de 15 euros i es retransmeten ONLINE els propers divendres 30 d'Octubre i 6 de Novembre. El primer per la cuinera Pepi Sànchez i el segon amb el cuiner Albino Cisneros. Per a més info, teniu el facebook del Mercat:

https://www.facebook.com/events/324763738805555
https://www.facebook.com/events/1090174411398176

La web directa del mercat (aquí fins i tot podeu comprar el tiquet)

Mercat tallers (R)evolució

O les dades de contacte que aparèixen a les imatges d'aquesta mateixa entrada. Com diu l'Àgata...per terra, mar i aire!!!

de recepta: truita fàcil i gandula de rossinyols i mozzarella

 Aquesta sí que és fàcil i fàcil. No cal ni donar-li la volta a la truita, cosa que per altra banda amb la configuració que hi posem tampoc no seria tasca senzilla si volem mantenir els bolets amb el punt carnós (ofegats en ou quallat, a mi em sembla que canvia la textura i ja no és el mateix).

Així que recepta fiu-fiu per als mandrosos i alhora cercadors de la suculència:

Recepta de truita gandula de rossinyols i mozzarella.

Ingredients:

- 4 ous de gallina criada a terra (a veure, no és imprescindible però a aquestes alçades em sembla que ja toca deixar de comprar ous de gabia)
- Un grapat de rossinyols
- Una mozzarella
- Sal, oli, pebre 
- Una mica de juliver o bé oli de julivert (és el meu cas)

Procediment:

Batem els ous una mica, sense que sigui una mixtura total, m'agrada quan la truita no és completament homogènia i la textura és diferent un cop hem quallat. En una paella amb oli saltem a foc intens els rossinyols amb un punt de pebre i sal. Quan estan cuits però encara carnosos els retirem i reservem.
En una paella neta amb oli, salem en el darrer moment i aboquem els ous batuts per quallar-los en una base fina (és important). Quan ja ha format una pell per sota, hi posem a sobre els rossinyols i la mozzarella tallada a llesques, per a que durant uns segons agafi temperatura però no es fongui (alliberaria aigua si no és d'alta qualitat).
Acabem amb un puntet de pebre i l'oli de julivert per sobre. I ja està.

de llibres: Recetas del huerto de Rechupete (entrevista)

A Alfonso López el vaig conèixer fa uns deu anys, quan els blocs èrem la pera i ho petàvem llimonerament. Es clar que els temps han canviat i ell amb el seu exitosíssim https://www.recetasderechupete.com/ ho ha continuat petant, mentre que aquí seguim a la trinxera de les classes proletaries digitals. Cap sorpresa, la veritat.

Aquest llibre és una bona eina per als que volen -volem!- fer més cuina de vegetals sense haver de recòrrer necessàriament a receptes vegetarianes o veganes: l'Alfonso fa servir unes bones rostes de cansalada per potenciar el plat, musclos per farcir carbassons o una bona costella marrana per completar un arròs amb carxofes. L'Alfonso és gallec, així que lacon con grelos for the win. Endavant!

Aprofitant el llençament del seu nou llibre Recetas del huerto de Rechupete, he volgut plantejar-li algunes preguntes que ajuden a posar en contexte el llibre i alhora -penso- ens donen algunes pistes de quina és la seva visió de la cuina actual. La conversa es va produir en castellà, i per tant, així queda també reproduida.

- A nivel general, ¿Crees que la presencia de la verdura y vegetales en nuestra cocina ha aumentado o disminuido respecto a la que había cuando éramos críos?

Sí, estoy seguro, y más todavía desde que las verduras, frutas y hortalizas están de moda. El crecimiento es debido al propósito de llevar un estilo de vida saludable no es simplemente una moda pasajera. Se trata de una realidad cada vez más tangible, adoptar una dieta sana y equilibrada, basada en el consumo de frutas y verduras frescas es la opción elegida por cada vez más personas en el mundo para combatir epidemias tan serias como la obesidad y prevenir problemas de salud como la diabetes, colesterol, hipertensión o complicaciones cardiovasculares. Una tendencia no sólo en nuestro país sino a nivel mundial. La oferta de comida a nivel general, no sólo en las verduras es más alta que nunca, aunque los alimentos ultraprocesados han entrado fuerte en la mayoría de los hogares, nunca hemos comido tanto de todo (bien o mal), pero de verduras y frutas también.

- Está claro que lo que sí ha aumentado es la oferta de variedades vegetales que podemos comprar de forma fácil. En tu opinión, en general ¿Se le saca partido a esta gran oferta?

Por supuesto, y más cuando otros tipos de comidas y recetas han entrado fuerte en España. Yo de pequeño no comía gazpacho ni salmorejo, es un pequeño ejemplo de globalización a la mínima, desde Andalucía a Galicia directamente, cuando su ingrediente principal es el tomate, de lo más común en la cocina. Hay un preocupación mayor por lo que comemos, y eso incluye la variedad.

Lo que recomiendo para sacar partido de esta variedad en tu alimentación es cambiar el supermercado por el mercado tradicional y local. Un cambio fácil, nada drástico, que puedes integrar en tu rutina semanal y ayuda a comer más variado y por supuesto, de mayor calidad.

- Y de forma relacionada: ... ¿Corren peligro algunas recetas tradicionales de nuestra cocina vegetal frente a algunas nuevas? si es el caso...¿Cual crees que puede ser una joya en peligro de extinción?

Al revés, está de moda la cocina tradicional, estamos volviendo a los orígenes, pero porque tenemos que rechazar nuevos sabores en la cocina cuando ya lo hemos probado. Un ejemplo fácil son las lentejas, puedes hacer un plato tradicional de lentejas estofadas pero añadir nuevos sabores al plato tradicional, en unas lentejas vegetales entran aquellas verduras que más te gusten, no sólo el tradicional sofrito básico.

Personalmente creo que las más mainstream en efecto no lo corren. Y en cambio tengo mucho temor por las menos globales y más particulares. Ahí hay temita para ahondar 

Cuando ves lo que busca la gente en google se ve perfectamente que lo que triunfa es la cocina tradicional, la de toda la vida, pero es verdad que localmente hay recetas que ya se preparan menos, pues los hábitos de trabajo (por ejemplo, gachas, migas...) han cambiado. Ahí esta nuestro trabajo de publicación y poner de moda recetas olvidadas, sobre todo de pueblos y cosas más locales.

Hay recetas gallegas que las han preparado por primera vez en Murcia (como me dice algún seguidor) y les encantan... la globalización.



- Ya concretando sobre el libro, He observado que las introducciones de las recetas - para mí una de las partes más importantes del libro! casi tanto como las recetas.- están un poco modificadas respecto a las de la web. ¿Qué buscabas con esto? ¿Qué necesita el libro que no tiene el texto digital?

El blog es más personal y el libro es más didáctico, incluso general. Hay mucha gente que ha comprado ya el libro y no visita el blog (o no lo ha visitado nunca, porque no busca en internet para cocinar, por ejemplo). El público al que va dirigido no es el mismo que el del blog, normalmente la edad es distinta también, aunque un tanto por ciento de la gente que lo compra son seguidores/as de Recetas de Rechupete.

Recetas de Rechupete tiene una media de 10 millones de páginas vistas al mes, imagina que todos/as los que visitan un mes el blog comprasen el libro... estaría en las Bahamas contestando esta entrevista :-) Fuera bromas, es un texto más neutro, y no me interesa hablar de mi pareja, mi niño o de mi vida día a día, cosas que si comento en el blog a diario. Son canales distintos.

- Me ha gustado que haya un apartado 'recetas de todo el año', aunque en ella haya por ejemplo una sopa (minestrone) o un potaje de garbanzos. No te digo que en pleno Agosto tomar un potaje sea lo más natural...pero ¿Qué opinas sobre extender 'la cocina de cuchara' más allá de los meses de invierno?

Las legumbres son para todo el año, llevo predicando esto desde hace 12 años que llevo en este mundillo.

- Aunque el libro es de protagonismo vegetal, abundan las recetas con ingredientes que incluyen carne o pescado. ¿No te has planteado explorar el mundo completamente vegetariano/vegano con tu libro?

No soy ni vegetariano ni vegano... ni lo contemplo por ahora pues me encanta comer de manera variada y equilibrada, pero me encantan las verduras, son un pilar fundamental en mi menú diario, quizás de lo más comemos en casa. 

Algunos días de la semana no he probado ni carne ni pescado, incluso huevos, pero no quiere decir que ese día sea vegetariano o vegano, es que me gusta comer así. Mi forma de vida va asociada a lo que cocino, de forma variada, equilibrada y saludable.

Soy el que cocina en casa para mi mujer e hijo y comemos muchísima verdura, hortalizas y fruta, pero a la semana las legumbres son también muy importantes y un día a la semana carne y otro pescado. Esto lo traslado al blog y a mis libros, una forma de educar a los que nos leen de cómo deben comer en casa. 

Resumiendo, creo que será un libro que guste a todos los públicos, aquellos/as que sean vegetarianos o veganos tendrán muchísimas ideas, pero también es para un público general que le gusten las verduras, pero también otras cosas. De hecho, el libro tiene hasta postres. Espero que os guste y sobre todo, lo uséis y disfrutéis en casa.

Dades tècniques del llibre:
Recetas del huerto de Rechupete
Número de páginas: 288 Formato: 19,5 x 25 cm Encuadernación: Cartoné Código: 2651087 ISBN: 978-84-18100-67-3 Precio: 19, 95 euros Edición: 1.ª edición/ Septiembre 2020 Colección: Cocina y gastronomía > Cocina